Amor y desastre.

El complejo de Edipo

El caso más sencillo toma en el niño la siguiente forma ; el niño lleva a cabo muy tempranamente  una carga de objeto que recae sobre la madre y tiene su punto de partida en el seno materno y es el prototipo de una elección de objeto  de acuerdo con el modelo analítico o de apoyo. Del padre se apodera el niño por identificación. Ambas relaciones marchan paralelamente durante algún tiempo , hasta que, por la intensificación de los deseos sexuales  orientados hacia la madre y por la percepción de que el padre es un obstáculo opuesto a la realización de tales deseos, surge un matiz hostil y se transforma en el deseo de suprimir al padre para sustituirlo cerca de la madre. A partir de aquí se hace ambivalente la relación del niño con su padre, como si la ambivalencia existente desde un principio de la identificación se exterorizara en este momento. La conducta ambivalente con respecto al padre y la tierna aspiración hacia la madre considerada como objeto integran para el niño el contenido del complejo de Edipo simple y positivo.

----------------------------------------------------

Me hallaba en una de aquellas conversaciones nocturnas que tan habitualmente compartía con mi mentor.

-Para el dolor de espalda tomo opiacios-me dice- son estupendos. Ves las cosas como muy bonitas. ¿Sabes? Es como darse uno cuenta de lo bonito que es el mundo. Un colocón extraño.

-¿Has experimentado alguna vez con alguna droga?-Le pregunto

-No gran cosa, tan solo algún porro en mis años de juventud cuando era un rebelde contra la iglesia y todas las historias en las que están metidas los jóvenes. 

-Los jóvenes...

-Yo en mi juventud hice todo tipo de desmadres, incluso iniciándome ya en el mundo eclesiástico. La cosa es evitar llevar el clergyman en ese momento, algo indispensable, supongo. 

-¿Estuviste enamorado?

-Sí, pero eso era antes de entrar en este mundo. Una chica encantadora. Pero no llevaba a ninguna parte. Es más, todo empezó a ir mejor cuando cada uno fue por su lado pues empezamos a tener sexo justo cuando nos liberamos el uno del otro. Una peculiaridad.

-¿Y el sexo?

- Un tema interesante, hay pecados capitales que están muy bien ¿No? Y no sólo la gula, la lujuria tiene su aquél. Aunque parece que hay una distorsión del concepto de lujuria reducido sólo al sexo. Lujuria pueden ser muchas cosas. La Lujuria a veces no está muy lejos de la usura. La usura no es sólo lo que hace ese judío medieval maltratado por sus conciudadanos cristianos, también son esos padres que obsesionados por ganar no ven crecer a su hijo ni ven morir a su padre. En este sentido la lujuria es algo totalmente deleznable, la lucha más grande contra lo digno en el ser humano por la materialidad.

-Esto me hace pensar en lo que he pensado siempre. No soy ambicioso, no quiero una vida fuera de una mediocridad aparente, no quiero grandes lujos, nada de esto me llama la atención. No entiendo por qué debería sentirme motivado a todo esto.- Le digo.

-De mediocridad nada. La mediocridad es propia de la mayoría, y nuestra mayoría es una mayoría que quiere destacar , tener éxito, vivir por encima de sus posibilidades, aparentar...- me dice.

-Eso me recuerda a uno que no podía permitirse su coche, una marca cara que está muy de moda ahora, pero le sabía mal deshacerse de él. Como si deshacerse de un coche fuera un sacrificio desproporcionado. Una especie de suicidio social en el status que uno debe aparentar ante los demás. ¡Qué triste!

- Son sucedáneos de felicidad. ¿Cómo le explicas a un chaval que un colocón de Dios es mucho más potente que un colocón que pueda cogerse con un porro? Les gustan los sucedáneos. 

-Alejandra Pizarnik dijo una vez que no entendía de modo alguno cómo alguien podía vivir mal para ahorrar dinero sabiendo que iba a morirse seguro. Es decir, no podía entender cómo era posible que un ser humano se metiera en una habitación de una casa compartida junto a montones de personas más para ahorrar dinero para el futuro y vivir miserablemente sabiendo que va a estar aquí en este planeta sólo un tiempo determinado.

Alejandra Pizarnik

- Podría estar de acuerdo con ella aunque con algunos matices. Pero en defintiiva es eso, hay que estar por encima de los deseos ambiciosos de la plebe. La codicia, por mucho que intenten buscarle una fundamentación biológica, es un problema que atormenta a los seres humanos. Yo me atrevería a decir que más que genes egoístas lo que hay es una vaga valoración del ser humano como ser capaz de tomar opciones. ¿Cómo se explica la libertad del ser humano si todo fuera materia? Estaríamos sometidos a las leyes de la física y de la materia. Nuestros procesos cognitivos, tan complejos, tan profundos, que aparentan ser tan libres no serían más que una fantasía material. Tanto tú como yo sabemos que no somos particulas de H20 que chocan contra la orilla en forma de olas. Tú decides qué dirección tomas. ¿Cómo se explica la libertad si no es porque no hay algún fragmento de la realidad que no estamos teniendo en cuenta? ¿Y si hay algo que no estamos valorando? Es muy fácil decir que la libertad es ficticia pero la razón ha dado ya demasiados resultados que demuestran su utilidad como para ahora desacreditarla porque entra en contradicción con teorías sobre la realidad que les gusta a algunos filósofos. Es más ¿Cómo se explicaría el amor sometido a estas leyes? ¿Una simple trampa para la procreación? ¿Por qué molestarse tanto? ¿No bastaría con una búsqueda del placer como hacen los animales lo suficientemente complejos para experimentar placer sexual? No me vale, a mi no me venden estas chorradas. Todo se puede resumir en una simple pregunta- ¿Cómo encaja el gen egoísta con las perras silvestres que amamantan crías de gato huerfanas? ¿En qué fantasía sobre el funcionamiento de la materia y de la lucha egoísta por la supervivencia? ¿No estamos creando una sociedad de idiotas con estas ideas?. 

-Muchos cristianos dicen que los animales no tienen espíritu, que los que van al cielo son los humanos. Es más, uno de los integrantes de esta comunidad insiste en que al ser sólo los humanos los que pueden tener conocimiento de Dios, ergo son los únicos que tienen acceso al cielo.

-Eso es muy discutible si empleamos otras perspectivas de argumentación. Si partimos que toda creación es fruto del amor de Dios este ha de volver al propio creador: Cuando uno está en la naturaleza y consigue harmonizarse con la paz que lo envuelve, con el olor de la hierba, con el rocío que impregna las plantas, con los pajarillos que cantan, uno está lejos de su pecado original, de su conocimiento, precisamente es el conocimiento el que nos condena, de ahí el árbol del conocimiento, del bien y el mal, cuando más nos alejamos de las barreras con la naturaleza más libres de ese pecado estamos, entonces ¿No están esos animales lejos de ese pecado original? Quizás no se trate tanto de decir que van al cielo, sino que ya están en él. ¿Cómo no iba a ir al cielo todo lo que vivo nos lleva tan cerca de él en la tierra? Es un fragmento necesario del paraíso que también vuelve al creador.

-¿Y cómo encaja el amor humano y la lujuria con todo esto? - Le pregunto.

- La lujuria como usura es una prostitución, es el culto desmesurado por el hedonismo, el culto a uno mismo, ponerse por encima de todas las cosas, vivir fuera de la realidad. Cuando una persona es lujuriosa y valora a su compañero sexual ocasional o de larga duración como un objeto para el propio placer la relación está prostituida. Hoy en día creo que es una de las razones por las que hay tantos matrimonios que no funcionan bien. La motivación es muy hedonista, y el deseo ni lo controlamos nosotros ni es estable. El amor tampoco lo controlamos nosotros pero el amor como proyecto de vida si lo es. Ya te he dicho alguna vez que aunque no estés bautizado así lo estás por Dios desde hace tiempo, pues esto funciona igual. Seguramente no se trata tanto de esperar a una formalización espiritual y ritual en el que dos personas deciden unir sus vidas, se trata de amar a la persona con la que mantienes ese tipo de relaciones sexuales. El sexo sin este amor es carne putrefacta entrecruzándose en un culto hedonista que nos aliena de nosotros mismos y no es muy distinto a una masturbación, entretiene pero no sacia. El sexo sin ese amor puede ser muy entretenido, pero es estéril y no sacia, no sacia precisamente porque no somos sólo materia que pueda satisfacer algún proceso cognitivo-sexual , no sacia porque no es todo material, no es todo las leyes de la física, no es todo genes y demás, hay algo que no estamos valorando, que estamos dejando de lado. 

La sombra de Buda.

Después de muerto Buda, su sombra, enorme y espantosa,

siguió proyectándose durante siglos en la cueva.

Dios ha muerto, pero los hombres son de tal naturaleza que,

tal vez durante milenios, habrá cuevas donde seguirá proyectándose su sombra.

Y respecto de nosotros… ¡habremos de vencer también su sombra!”

La muerte de Dios.

Nietzsche y El Loco – "Busco a Dios"

"¿No habéis oído hablar de ese loco que encendió un farol en pleno día y corrió al mercado gritando sin cesar: "¡Busco a Dios! ¡Busco a Dios!"--Como precisamente estaban allí reunidos muchos que no creían en Dios, sus gritos provocaron enormes risotadas. ¿Se ha perdido? preguntó uno. ¿Se ha perdido como un niño pequeño?, preguntó otro. ¿O se ha escondido? ¿Tiene miedo de nosotros? ¿Se habrá ido de viaje? ¿habrá emigrado? --así gritaban y reían alborozadamente.

"El loco saltó en medio de ellos y los traspasó con su mirada. "¿Qué a dónde se ha ido Dios?" -exclamó-, Se lo voy a decir. Lo hemos matado--ustedes y yo. Todos somos sus asesinos. Pero ¿cómo hemos podido hacerlo? ¿Cómo hemos podido bebernos el mar? ¿Quién nos prestó la esponja para borrar el horizonte? ¿Qué hicimos cuando desencadenamos la tierra de su sol? ¿Hacia dónde se mueve ahora? ¿Hacia dónde nos movemos nosotros? ¿Lejos de todos los soles? ¿No nos estamos hundiendo continuamente? ¿Hacia atrás, hacia los lados, hacia adelante, en todas las direcciones? ¿Hay todavía una arriba o un abajo? ¿No vamos como errantes a través de una nada infinita? ¿No nos persigue el vacío con su aliento? ¿No hace más frío? ¿No veis oscurecer cada vez más? ¿No es necesario encender faroles en pleno día? ¿No oímos todavía el ruido de los sepultureros que entierran a Dios? ¿Nada olfateamos aún de la descomposición divina? Los dioses también se descomponen. Dios ha muerto. Dios sigue muerto. Y nosotros lo hemos matado."

Nietzsche y El Loco – "Dios está Muerto"

" "¿Cómo nos consolaremos, nosotros, asesinos entre los asesinos? Lo que el mundo tenía como más sagrado y poderoso se ha desangrado bajo nuestros cuchillos. ¿Quién borrará de nosotros esa sangre? ¿Qué agua podrá purificarnos? ¿Qué expiaciones, qué juegos nos veremos forzados a inventar? ¿No es excesiva para nosotros la grandeza de este acto? ¿No estamos forzados a convertirnos en dioses, al menos para parecer dignos de ella? No ha habido jamás en el mundo un acto más grandioso, y las futuras generaciones serán, por este acto, parte de una historia más grandiosa de lo que hasta el presente fue la historia.

Aquí calló el loco y miró de nuevo a sus oyentes; ellos también callaron y le contemplaron con extrañeza. Por último, arrojó al suelo su farol, el cual se apagó y se rompió en mil pedazos. “He llegado demasiado pronto", dijo entonces, "no es aún mi hora. Este gran acontecimiento está en camino, todavía no ha llegado a oídos de los hombres..."

Segunda crítica a Fukuyama.

Comencemos por el final.

El análisis de Fukuyama en nuestros días no parece muy alejado de la realidad. La Rusia Actual, muy liberal y cuyo control del gas parece tornarse muy importante para el resto de Europa presenta una gran variedad de nuevas ideologías de lo más estrafalarias entre las que se incluyo el Nacional- Bolchevismo, tendencia ideológica que tiene éxito en ciertos sectores de la juventud rusa. Esta nueva ideología mutante y algunos dirían que antinatural (Yo no me atrevería a decir que es muy distinta al simple lenninismo no tanto por mis posiciones ideológicas sino por el resultado evidente que tuvo el marxismo-lennismo en Rusia resumible en Gulags y Caza de brujas a la rusa, en la que escucha música culta o simplemente extranjera era un síntoma de decadencia burguesa para los guardianes de la buena moral soviética.)

En este nuevo marco en el que aparecen estas ideologías también hallamos un conflicto con un alto componente racial, el caso ucraniano que ahora parece ocupar buena parte de nuestros media. Y no es casualidad que en una Crimea rusoparlante una Rusia renovada y poderosa vean una nueva posibilidad de expansión. Y así es, efectivamente, el expansionismo que parecía totalmente desacreditado tras la caída del Tercer Reich ha vuelto ¡Y de qué manera! Así como quién no quiere la cosa vuelve haber confictos en Europa. ¿Fin de la historia?

¿Y si ese mundo bipolar que supuestamente se acabó con la caída del Muro de Berlín es necesario para un buen desarrollo de la economía del mundo desarrollado? Es interesante ver como Rusia y China ahora parecen hacer de contrapunto una vez más al poder estadounidense. Está claro que ahora ya la riqueza no se mide tanto en tierras y en control militar sino más bien en cuestiones económicas, una consecuencia más del desarrollo del capitalismo.

Otra cosa es decir que la superestructura ideológica no es consecuencia del sistema económico sino al revés. Siempre a los que estudian Marx les hace ruído esta idea. ¿Cómo es posible que no sean las distintas sociedades las que eligen su sistema económico en base a una ideología o manera de desarrollarse sino al revés? No olvidemos ,pero, que esas transformaciones económicas vienen de la mano de los propietarios de los medios de producción, y así pues su ideología. Al disponer ellos de los medios de producción y de una plusvalía (otros dirían robo) justificada en su ideología también desarrollan un complejo sistema de propaganda(Media), por el cual pueden transmitirse tanto sus ideas como sus valores y sirven de control social (Las iglesias de antes no son muy distintas a nuestros actuales televisores) .

De hecho, vivimos en un Occidente competitivo, en un Occidente en el que te dicen que arriesgues para ganar, un Occidente que se hace valer de nuevos heroes y símbolos como Steve Jobs. Steve Jobs quizás tampoco sea tan distinto como lo fue San Felipe Neri para la cristiandad; Un símbolo propagandístico de una serie de valores e ideas. Ahora se pueden ver estos símbolos colgados de las paredes de algunos amantes de la tecnología, no son pocos los cristianos que todavía tienen su estampita de San Felipe Neri en la cocina.

¿Qué simboliza Steve Jobs? Simboliza el esfuerzo, la perseverancia, la lucha por superarse, por mejorar, ¿Por qué? Porque esa fue la vida del personaje cuya imagen ha sido magnificada alrededor del globo especialmente tras su muerte. Pero quizás en la ecuación no tenemos en cuenta cuántas otras personas inspiradas por Steve Jobs o por otros personajes relevantes han acabado fracasando fatídicamente. La posibilidad de que uno pueda llegar a ser Steve Jobs son bajísimas pero la superestructura ideológica te somete a la ficción de que no sólo se puede, sino que el hecho de que se triunfe depende exclusivamente del invididuo, redimiendo así el sistema económico. Eso parece conducirnos a poder crear un nuevo tipo de persona, el fracasado, aquel que no ha logrado sus metas. ¿Qué metas? A veces para que un invididuo pueda ser libre o , por lo menos, vivir decenemente parece tener que rechazar drásticamente cualquier sistema de valores que decida estructurar su vida.

A menudo se dice que esta transformación y exportación de la vida burguesa a mayores capas de la sociedad parece una estrategia del sistema capitalista para perpetuarse. En cierta manera, parece que es necesario el conocimiento de la filosofía de Marx para entender la situación actual. Debe de ser aquello que el filósofo no pudo preveer. El triunfo total de los propietarios de los medios de producción mediante el engaño. Lo que sí es discutible de la superestructura ideológica vigente, actual y evidente en nuestro mundo actual es qué pretende hacer el autor restándole importancia. Quizás el autor no sospecha ni por un momento que él mismo está trabajando para esa misma superestructura sin haberse percatado de ello. No ha dejado de haber clases sociales, simplemente su conciencia de clase ha sido anulada, y esto en Occidente, el ejemplo más claro de la existencia de clases sociales es ese 80% de la población mundial que tiene que estar mal para que nosotros sigamos en un evidente letargo del consumismo.

Poesia: Zizek.

Zizek

Me adentro en el mundo esmeralda.

En las profundidades de las raices de mi putrefacción.

Y me bebo un algo, un no sé qué

y resulta que el profesor de antaño es amigo de mi cáncer,

berrugoso y frívolo,

y me hacen no sé qué fiesta,

y no sé por qué 

y la fiesta es absurda.

Está James para abrazarme cuando llore

y la abanderada de la justicia preguntándose por qué ha venido.

Zizek mira desde la distancia, 

como el honorable elefante que vigila a sus crías.

Y la abanderada quejándose, y yo con un ataque de epilepsia

la abandera quejándose y mi madre quiere comprarme un móvil.

¿Por qué?

¡Y esa vieja del demonio sabe todo sobre la existencia ajena!

¡Y mi madre lo permite! ¡Dios, Joder!

Y miro a la abanderada y a la cara le escupo y le chillo.

¡Puta sifilítica! ¡Muérete!

Y sale James y de algún modo ya le ha cortado la cabeza

con esa sonrisa oligofrénica

dibujada en el almacén de su cerebro.

¡Deliciosa materia gris!

Y llega la noche y salimos a enterrarla.

Ha comido pajarillos 

que merecían vivir más que ella.

Y Zizek sale, porque James tiene prisa,

James se va y Zizek viene y me ayuda a enterrarla

y me dice que la masturbación es obscena

y me dice "

¿Cómo tendría yo una actitud espontánea

hacia el universo?

Pues tengo una muy oscura.

La primera tesis sería

algún tipo de total vanidad.

No hay nada, básicamente

Quiero decirlo bastante literalmente

Como si finalmente 

aquí hay sólo algunos fragmentos 

algunas cosas que se desvanecen

si miras al universo

es todo un gran vacio

Pero entonces ¿Cómo emergen las cosas?

Siento una especie de afinidad por la física quántica.

La idea de que el universo es un vacío

pero hay una clase de vacío cargado positivamente

y entonces las partículas aparecen

cuando el equilibrio del vacio es perturbado

Y me gusta muchísimo esta idea

el hecho de que no hay sólo nada

que las cosas están ahí fuera

Significa que en algo estábamos terriblemente equivocados

que, lo que llamamos creación 

es una especie de desequilibrio cósmico

de catástrofe cósmica.

que las cosas existen por error"

Y nos fuimos de ese lugar 

tras ese extraño sermón funerario.

Y yo no conozco a mi padre y tú sí

y él conoce a mi padre y yo no

y vive al lado mío y no lo sabía

tiene trescientas hijas y yo el único varón

Trescientas hembras y uno maricón.

¿Y por qué esta argentina que viene conmigo a clase es su hermana?

Y Zizek no me responde, sólo observa.

La argentina me dice ¡Ya lo sé! Y yo me muero y no me lo explica

y no tiene coherencia y salen flores de mis sueños inhertes

nacen hartas sabiéndose carroñeras

y nacen cansadas como mi neocortex y mi corazón.

Y me dice ¡Te llevo a casa! Y me dice ¡Ven a conocerlo!

Y él no quería conocerme ¿Por qué tendría que querer ahora?

Y él no quería conocerme 

y me lo dijo claramente

Yo allí llorando, yo allí pequeñito y le pregunto

¿Quieres conocerme?

Porque yo quiero conocerte

y él respondió

yo no quiero conocerte

y se cortó la señal

y yo trece otoños ante la playa nocturna

en una cabina 

y en la noche en el cielo 

veía la oscuridad que invadía mi pecho

y un agujero negro invadía mi pecho

cuando era un mocoso

y ese dolor era horrible

y es un dolor inimaginable

y es un dolor atroz inalcanzable

para los más básicos

y dentro mío el agujero negro me debora como un desequilibrio cósmico

como una catástrofe cósmica

Y perdí mil quilos cuando aún sospechaba

que la vida tenía un valor ontológico

Y morí mil veces 

y mis lágrimas aún me salen

y él, machista y misógino,

y las lágrimas aún me salen.

De pequeño Cadena me enseñó a desobedecer

tampoco conocía a su padre

pero estaba en la cárcel

y por teléfono lo conoció

yo lo recuerdo

estaba en la cárcel

dónde uno es más libre

y es más capaz de dar valor a la vida

dónde uno da valor a la vida.

Y yo ahí con Zizek y sin James para abrazarme

y mis lágrimas se iban

y Zizek me miraba y estábamos Zizek y yo en esa casa

y mi padre fingía interés

y quedamos por la noche

para tormar algo

y afirmó

y los abuelos ya están muertos.

Y yo allí y Pepe y mi madre habían ido,

yo allí sin ellos saber nada

en ese bar del Mundo Esmeralda

Y Zizek se rasca la barba

y James no estaba.

Zizek pega a un grupo de veganos,

menos mal, porque huelen a guarros.

Y cuando mis ancestros 

vieron a los tres hermanos

uno gordo

uno gafudo

y uno fibrado,

el último y más guapo

mi madre molesta

y Pepe indignado

¡Yo te he criado!

Y sin él no soy nada, dice

y sin él no puedo ser algo

Y mi madre me quiere comprar un móvil

Y no deja de repetirlo

y me harto.

Y veo a un tal Borja amigo de la diosa de Tolkien,

me acerco a saludarlo y muestra interés

y a nadie le importa

y me vuelvo

y ya sólo está Zizek, 

ni mi padre ni sus hermanos

ni Pepe ni mi madre.

Y mi Yahvé muerto hace años y sin poderme aconsejar

y mi mente casada con un sifilítico septentrional

y mi Yahvé , que sólo vivia para tenerme atenciones.

Y aparecieron el profesor y mi cáncer

y dejaron inconsciente a ZIzek

y me llevaron a la fiesta que habían organizado.

Y la leche me lo avisó

me dije,

la leche me lo avisó

y sentí miedo.

Y me condujeron al nihil

y no recuerdo nada

y Zizek con un ojo morado

vino a rescatarme.

Mi padre con todas las mujeres envolviéndolo

y yo puesto de caballo hasta en el corazón

y mi cáncer me violaba

y mi profesor de antaño haciendo fotos sonreía

Y a mi me faltan trozos de torso

y trozos de alma

y también me faltan dedos en los pies

y no estaba James para abrazarme

y mi Yahvé muerto hacía años.

Y nadie que me pudiera aconsejar

E íbamos caminando a las afueras para mi casa

Dónde ya no aguardaba nadie

e íbamos a dormir

y a medio camino unos perros

junto a la carretera.

Hay una mesa de buffet sin razón aparente

en esa enferma linea de asfalto

y los perros movían la cola

y queriendose comer lo que había en el buffet

amanecía sin salir el fénix

y ellos en los huesos

y sin podérselo comer

Y me suplica Dioniso 

y subo al perro más pequeño sobre la mesa

de mientras, Zizek observa

y los otros perros lo entienden y se alimentan

y la madre con sus inocentes ojos agradecidos

mira fijamente a los míos endulzados pero ennegrecidos.

Y sigo mi camino y dormimos

y cojo el autobús 

y allí está la profesora que más quiero con Yerma de la mano

y me siento junto a ella,

le cuento lo que me ha pasado, acaba llorando

y lloro con ella, 

la abrazo

y el destino del autobús es ninguno.

Apunts de Descartes

Apunts de Descartes

Objectiu de Descartes: Reconstruir el coneixement universal en uns fonaments sòlids perquè puguin resistir els atacs de l'escepticisme, doncs creia que existien veritats universals.

Arbre del coneixement humà: Arbre amb el qual Descartes explica la realitat tot relacionant la part que no podem veure, les arrels(metafísica), el tronc seria la física i les arrels els altres sabers, entre els quals cal incloure la moral.

Amb Descartes s'inicia la filosofia moderna, per la qual cosa estarà enfrontat amb l'escolàstica, i per tant, amb Aristòtil, l'esoterisme renaixentista i la nova ciència de Bacon basada en els sentits (empirista) doncs Descartes creia en el racionalisme com a única forma per accedir a les entranyes de la realitat.

El gir subjectivista: Per conèixer la realitat hem de conèixer la nostra consciència, la qual és la que coneix i percep. Els filòsofs anteriors a Descartes es llancen directament a l'anàlisi de la realitat. És en el subjecte on hem de començar a cercar la resposta doncs és aquest qui rep les dades sensibles de la realitat. Es diu que és en aquest moment on comencen les filosofies de la consciència.

El racionalisme: Moviment filosòfic modern que té una absoluta confiança en la raó humana, la qual és l'origen del coneixement. Per tant, l'autèntic coneixement és el racional que no pas l'empíric. Per això es basaran en sistemes deductius tals com les matemàtiques. Es poden partir d'uns principis per reconstruir el coneixement humà, per tant preten ésser molt sistemàtic. Així doncs, pretenen abastir una una ciència universal i necessària basada en la deducció. Creuen que tot quant passa al món té explicació, que aquesta explicació pot ser coneguda racionalment i és útil per a l'ésser humà.

El mètode cartesià: Consta de quatre regles:

1. Evidència. Només s'acceptarà com a veritable allò que resulti evident a la nostra raó. És a dir, allò que la nostra raó capti com a idea distinta i clara.
2. Anàlisi: Arribar a idees tan simples que es puguin intuir de forma clara i distinta.
3. Síntesi: Una vegada arribats als elements simples d'un problema el reconstruirem en la seva complexitat.
4. Comprovació: Assegurar que no s'hi hagi comés cap error.

Teoria de les idees innates: Idees no adoptades pel món exterior sinò intrinsicament inherets als éssers humans des del seu naixement. Hi ha tres tipus d'idees diferents segons Descartes.

1. Idees adventícies: Són aquelles idees que es produeixen pel món exterior (adquirides). Impressions sensibles.
2. Idees factícies: Artificials, construides per la composició i imaginació. Exemple: Espanya.
3. Idees innates: No són produïdes ni pel món exterior ni pel propi subjecte, són innates. Són sempre veritat doncs són clares i distintes.

Metafísica cartesiana: epistemologia i ontologia.

Dubte metòdic: Dubtar de tot allò que se pugui dubtar per reconstruir l'edifici de saber en uns fonaments indubtables. Té dues fases.

Dubte natural.

1. Poca fiabilitat dels sentits: És possible dubtar de totes les percepcions dels sentits: Els sentits de fet ens enganyes. (Al·lucinacions, miralls).
2. Possible confusió entre el somni i la vigilia: En els somnis creiem veure coses, escoltar veus and so on. És impossible demostrar que no estem somiant, res ens assegura que tot no sigui un somni.

Descartes troba en les matemàtiques un coneixement no empíric i sòlid sigui aquest en somnis o no.

Dubte hiperbòlic: Se podria fins i tot dubtar de les matemàtiques doncs podria existir un “geni maligne” (Descartes dixit) que influís en les nostres conscièncias en que totes les veritats poguessin ésser falses.

1a Veritat Fonamental; Cogito, ergo sum:

Els invididus, les consciències, són els enganats, per tant, l'evidència clara és que nosaltres existim doncs som els que estan dubtant. Afirma doncs que som una res cogitans (Substància pensant) la matèria capaç de pensar.

2a Veritat fonamental: l'existència de Déu: Déu és la garantia que no permetria que un geni maligne adulteràs la nostra consciència. Hi ha tres arguments per demostrar l'existència de Déu.

1. 1er Argument: Dintre nostre hi ha la idea innata de Déu (un ésser infinit). Aquesta idea no la podríem produir nosaltres doncs som éssers finits i no podríem donar lloc a quelcom infinit. Aquesta idea ha d'haver estat osada per un ésser infinit, Déu. Per tant, Déu Eixsteix.
2. 2n Argument: La meva existència no depén de mi i cal que algú l'hagi creada, Déu.
3. Quelcom absolutament perfecte no pot no existir doncs entre les seves qualitats hi hauria necessàriament la de l'existència. Per tant, Déu existeix.

Descartes demostra així la segona substància, la Res Infinita. Ja tenim la garantia de que la realitat es correspon a la nostra raó.

3a Veritat: L'existència dels cossos:

1. Tenim la idea innata que les nostres percepcions són produides per quelcom exterior, les coses materials i els cossos. És quelcom evident.
2. Existeix Déu, qui no m'enganyarà quan intuesc una idea clara i distinta.
3. La idea que existeixen els cossos és una idea certa.
4. Per tant, existeix la Res Extensa.

Pluralisme substancialista:

Descartes defineix substància com a quelcom existent que no li cal res més que ell mateix per l'existència. Hi ha tres tipus de substàncies els quals tenen uns atributs; la res infinita té la perfecció, la res extensa ocupa un espai i la res cogitans té el pensament.

Antropologia.

El dualisme cartesià: L'ésser humà no forma un tot en una conjugació de matèria i forma com diria Aristòtil sinò que està dividit en dues substàncies, la res cogitans i la res extensa.

Problema de la relació Ment-Cos; L'ànima i el cos interactuen a la Glàndula Pineal al cervell.

Física.

El mecanicisme: Hi ha unes lleis mecàniques que expliquen el moviment de la matèria o res extensa: Per a Descartes el món era una gran màquina que dirigia aquestes lleis i tots els éssers vius actuarien de manera mecànica.

Ética

Llibertat de l'home i projecte d'una ciència moral:

L'home té lliure albir doncs ho interpreta així dins la seva consciència en una idea clara i distinta. En un món purament mecànic aquesta és la diferència de l'home amb la resta d'éssers naturals.

Té plans d'el·laborat una ciència moral en fonaments sòlids que finalment no durà a terme.

Moral provisional: Moral que ajudi a viure a l'invididu mentre el·labori la seva feina de dubtar de tot fins poder el·laborat una ciència moral efectiva. Consta dels següents punts:

• Obeir les lleis i costums del país.
• Ser ferm en les nostres accions.
• L'autosuperació.
• Canviar els desitjos propis enlloc de canviar l'ordre del món.
• Dedicar la vida al conreu de la raó i progressar cercant veritats.

Ètica i Política de Kant.

Ètica.

La raó pràctica ha de ser la que guii la voluntat.

Autonomia moral: la determinació de les nostres accions a partir de nosaltres mateixos.

Heteronomia moral: La determinació de les nostres accions a partir de pautes exterior a nosaltres i a la racionalitat.

Segons Kant la nostra conducta ha de basar-se en l'autonomia moral.


Ètica Material: Ètica que s'organitza per factors o agents externs l'objectiu de la qual és abastir un objectiu, generalment la felicitat.

Ètica formal: Formal vol dir que no té contingut. No demana què cal fer sinò com cal fer-ho
És a priori (universal i necessària) , categòrica (els seus judicis morals són absoluts, sense excepció) autònoma (el subjecte actua mogut per si mateix no per agents externs o diferents de la seva pròpia raó).

Aclariment: Un "Ha de fer el que ha de fer". Jo haig de fer el que haig de fer. és la màxima racionalista kantiana en la qual un fa el bé no per un interés propi sinò d'una manera extremadament altruista i sense cap finalitat. Només perquè és el que toca. Si per exemple anam pel bosc i veim uan persona que s'està ofegant a un riu no l'hem d'ajudar perquè volem tenir content Déu o perquè creiem que això ens farà més feliços sinò perquè ho hem de fer i punt pilota.

Imperatius hipotètics: ordenen realitzar una acció com a condició per obtenir una altra cosa,  si vols estar en forma, has de fer esport; o bé, si vols ser feliç, has de ….

 L’imperatiu categòric: No depén d'agents externs. El que s'ordena té valor per si mateix.


Què ordena l’imperatiu categòric? L’ètica kantiana és l’ètica del major d’edat, de la persona autònoma que decideix racionalment i per si mateixa; per tant, l’imperatiu categòric no pot ser una indicació material del que ha de fer o la determinació concreta d’una acció; ha de ser formal. Així el formula Kant: actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal. Aquest imperatiu s'anomena també principi d'universalitat;

Aclariment: El principi d'unviersalitat és el cristià "el que no vulguis a tu mateix no ho vulguis pels altres" és per això que s'acusa Kant d'haver transformat l'ètica cristiana en l'ètica del racionalisme modern.


Política:

El pensament polític de Kant està dominat, en efecte, pels ideals de llibertat, igualtat i valoració de l'individu, propis d'una Il · lustració a la qual Kant es suma i defensa en els seus escrits polítics. Igual que en l'ètica,-on se li confereix a l'individu la capacitat de convertir-se en legislador del moral, des de la seva autonomia-, en la política l'individu serà considerat també, pel que fa ciutadà, el subjecte que pren decisions en el camp polític. El lema “sapere aude”, atreveix-te a pensar, és el lema que resumeix aquesta concepció il·lustrada que afirma que l'home ha de convertir-se per fi en un ésser autònom i disposat a pensar i decidir per ell mateix.


L'estat no pot intervenir en els drets naturals de l'invididu.

Contracte social i lleis naturals: Els éssers humans en estat natural tenen gran amplitud de drets però estan patint la violència d'altres éssers humans. Amb el contracte social , és a dir, la creació de l'estat, la violència és monopolitzada i sotmesa a la raó de l'estat,. així doncs, garanteix que no s'emprarà la força cap a altres éssers humans. Per a Kant l'estat ha de garantir la resta de drets que es tenen en estat natural excepte el de la violència.

En realitat, Kant admet un sol dret natural: el de llibertat, del qual deriven tots els altres. El dret de llibertat, alhora que garantit, queda limitat pel dret dels altres,
D'altra banda, per a Kant el contracte no va tenir mai lloc, no és un fet històric, sinó una categoria o principi racional que opera com un eix de referència en la construcció de la política i de l'Estat.

La Pau Perpètua: La guerra és intolerable per la raó humana. Si la pau no és perpètua és absurda doncs no és una pau sinò una tregua temporal. Per a Kant tots hem d'esdevenir ciutadans d'un únic estat mundial perquè no s'hi generin conflictes d'interessos entre distints estats i tots gaudeixin dels mateixos drets.

Apunts d'Aristòtil. Filosofia d'Aristòtil, Selectivitat.

Apunts d'Aristòtil.

Punts a tenir en compte respecte de la filosofia platònica.

Realisme vs idealisme: En contrast amb l'idealisme platònic, que defensava que l'autèntic coneixement es basava en la cerca de fonaments o veritats absolutes, el pensament aristotèlic és realista, doncs afirma que el món que veiem i sentim és l'autèntic. El fonament de l'existència de les coses està en ells mateixes.

L'empirisme d'Aristòtil: Posició filosòfica que defensa que el nostre coneixement s'obté a partir de l'experiència sensible, en contrast amb Plató.

Classificació de les ciències: Per Aristòtil el saber universal s'obté mitjançant la conjugació de ciències.

• Teorètiques: Volen assolir el coneixement teòric de la realitat.

A1) Filosofia primera (Metafísica, ontologia, teologia...)

A2) Filosofia Segona (Física)

A3) Matemàtiques

• Pràctiques: S'ocupen de l'acció humana invididual o social.
  B1) Ètica
  B2) Política
• Poètiques: Producció de les coses, (útils o belles)

Metafísica aristotèlica: Ciència que estudia les causes i principis de l'ésser. S'ocupa d'allò que és en tant que és. Es demana per l'estructura de la realitat. (Què és ésser una cosa?).

Per a Aristòtil hi haurà una substància perfecta (Déu) la qual és l'objecte últim de la metafísica. (Teologia)

Els sentits del terme ésser: Per Aristòtil hi ha diversos significats pel terme ésser. Ésser és un concepte anàleg (pot emprar-se en molts sentits però tots tenen una relació).Aristòtil farà una distinció entre aquests sentits per enfrontar-se a la paradoxa del canvi.

• Substància – accidents: Pensem en una substància S, sigui cosa, invididu particular. A les coses particular, a les coses se les anomena Substància primera . Aquesta substància S té determinacions. (Sócrates és un home) La propietat ésser home és l'essència de Sócrates, l'essència que determina el que és S.Aquesta rebrà el mot de substància segona. També aquest S pot tenir altres determinacions. ,de quantitat, qualitat, lloc, temps, passió (geruindis) o activitat (Acció). (Accidents). Les propietatas que no són essencials reben el nom de Categories.

Així doncs:

• Substància primera: Coses concretes, particulars, invididus, ens. (Exemple, tu o la cadira en la qual seus ara mateix)
• Essència o substància segona: Allò que fa que una cosa sigui el que és El que respondríem Què és tal o qual cosa concreta. (Què ets? Una persona. Què és l'institut? Un edifici...) També corresponen als gèneres i espècies en els quals es classifiquen els invididus.
• Accidents: Les altres 8 categories. No defineixen l'invididu i poden canviar sense afectar la substàncian primera. Només canvia la substància segona si la primera canvia també. (Si tornes prim continues essent tu)

Ésser en potència i en acte: Ésser en potència significa la capacitat d'arribar una cosa que encara no s'és. (La llavor és un abre en potència).

Ésser en acte: Allò que un ésser és de fet. Un arbre és un abre en acte.

Aristòtil explicarà així el canvi, En una realització de l'essència.

Ésser natural, ésser artificial:

Els éssers natural tenen en si mateix el principi o causa del seu moviment o canvi mentre que els artificials pateixen el canvi per agents exteriors.

Teoria de la substància. L'Hilemorfisme.

Teoria aristotèlica sobre la realitat (ontològica)

• Realisme: La realitat és aquest món.
• Substància= Matèria i forma: Les substàncies estan composades per matèria i forma. Sòcrates està composat de matèria i la forma “ésser hum``a”.
• Sinònims de forma: ESSÈNCIA /SUBSTÀNCIA SEGONA/ESPÈCIE GENERE.
• La matèria està en potència d'ésser actualitzada per la forma. La matèria és passiva i està en potència de rebre una forma. La forma és el principi actiu que actualitza i determina la matèria, donant lloc a les substàncies concretes. El canvi i diversitat es produeixen per aquesta activitat de formes.
• Forma i matèria no poden existir separades.

Matèria propera i matèria llunyana: Si demanam de què està feta una casa, responem de rejoles. Les rejoles, que són la matèria de la casa, són alhora substància,( Matèria i forma) la forma rejola i la matèria fang. El fang és alhora una altra substància. Intueixes el problema? Som incapaços de trobar la matèria primera. L'únic existent són substàncies. La matèria primera seria el substrat últim de la realitat, completament incognoscible per nosaltres. Aquesta matèria, la qual també rebrà el nom de matèria llunyana serà diferenciada de la matèria propera (les rejoles de la casa and so on and so on)

Forma principi universal matèria principi particular:

La forma representa l'essència de l'objecte. La matèria representa el que hi ha de particular, de distint. La matèria és el principi d'invididuació. El que diferencia dues substàncies de la mateixa espècie/form és la matèria que les configura. Dues taronjes estan fetes d'un mateix tipus de matèria però es tracta no de la mateixa matèria sinò del mateix tros de matèria.

Les quatre causes de l'ésser:

• La Causa Material: És la matèria de la qual està feta una cosa. La causa material d'una columna és el marbre.
• La causa eficient: Agent que produeix la cosa. (L'escultor de la columna).
• La causa formal: L'essència de la cosa.
• La causa final: Finalitat de la cosa. (En la columna el sosteniment del temple).

Crrítica a la teoria del món de les idees de Plató:

1. Existeixen les essències però no separades de les coses sensibles: Aristòtil estarà d'acord amb Plató que hi ha un element comú que uneix els objectes d'una mateixa classe i aqueix element l'aplicam una mateixa denominació. Admetrà doncs que existeix tal cosa. Però nega que tingui una existència independent de les coses.
2. El canvi és real. (S'explica a la Física)
3. Les essències resideixen en la matèria i no fora d'aquest.
4. Les formes són eternes ja que existeixen les substàncies de les quals són forma. Si desapareixen les columnes no hi haurà forma columna.

Física /filosofia segona: S'ocupa dels éssers concrets, els naturals des de la perspectiva del moviment, objectiu fonamental de la física.

Explicació del canvi: El canvi s'explica com el pas de la potència a l'acte.

• Canvi substancial: Procés pel qual passem d'una substància a una altra diferents. La matèria és el substrat que no canvia. Roman l'essència. Hi ha canvis per la generació (Naixement d'una nova substància) la corrupció: (Mort d'una substància) . Per explicar el canvi substancial Aristòtil combina lla matèria i forma amb la potència i l'acte.
• Canvi accidental: Procés en el qual no canvia la substància, sinò alguna de les seves determinacions no essencials. Aristòtil hi identifica els canvis quantitatius (Augment o disminució) Qualitatius (alteració) i locals (moviment i desplaçament).

Concepció teleològica de la natura: Tesi en la qual es defensa que tots els éssers naturals tendeixen a la realització de llur fi/ finalitat. Finalisme. Els moviments natural es produeixen perquè les formes de les coses tendeixen a comportar-se d'acord amb llur forma i per tant a acomplir una finalitat. És a dir, la realització de la pròpia essència.

Estructura de l'univers i primer motor: Més enllà de la lluna hi ha regions supralunars en les quals la matèria que la defineix és l'èter. És perfecte , harmoniós, i no està sotmés al temps. Hi ha un primer motor que justifica el moviment doncs no depén de cap altre ésser. Està separat de les coses sensibles. Totes les coses tendeixen a ser perfectes com el rpimer motor (finalisme) El primer motor no és altre que Déu, la substància divina.

Antropologia; teoria de l'ànima i concepció de l'èsser humà.

Per Aristòtil la matèria s'identifica amb el cos i la forma amb l'ànima.

L'ànima és un principi de vida pròpia dels éssers vius.Hi ha tres tipus d'ànimes:

1. L'ànima nutritiva/ vegetativa: Funcions d'assimilació i reproducció. Pròpia de les plantes.
2. L'Ànima sensitiva: Pròpia dels animals, els permet tenir percepció sensible, desig, moviment local imaginació i memòria.
3. Ànima intel·lectiva: Assumeix les funcions vegetatives i sensitives i fa possible el pensament científic teòric.

Cal recordar que per Aristòtil l'ànima no pot sobreviure sense el cos.

Epistemologia teoría del coneixement:

Aristòtil identifica el coneixement sensible i intel·lectual. Però el segon no podrà ser sense el primer (empirisme). Gràcies a la memòria i imaginació n'obtenim l'experiència.

El coneixement intel·lectual (El saber): El nivell més elevat de coneixemen ens permetria conèixer les causes dels objectes. El coneixement intel·lectual naix de l'experiència.

Funcionament del procés de coneixement:

1. Amb l'acció dels sentits es capta la realitat concreta d'una substància.
2. Mitjançant la imaginació s'elabora una imatge sensible en el qual s'hi troben els elements materials i sensibles de la substància, però també els formals.
3. L'enteniment ens permet aillar l'essència de la substància separant la part material de la formal. L'essència és allò universal.

Hi ha un enteniment pacient, que es limita a rebre la imatge sensivle mentre que l'enteniment agent realitza pròpiament la separació de la forma i la matèria quedant-se amb la part formal.

Ètica

Eudaimonisme:

1. Tots els actes de la vida tendeixen a un fi (bé últim) el qual és la felicitat.
2. Tots els homes estan d'acord amb que el bé últim és la felicitat. Hi ha tres tipus de felicitat A) Adquisició de bens externs. b) bens del cos c) bens de l'ànima (el coneixement de la veritat.
3. Abastir la nostra realització: Per una dona tenir un fill i restar a la llar en la mentalitat d'aleshores.

Teoria de la virtut:

1. L'home virtuós és aquell que es comporta correctament.
2. Les virtuts són necessàries per l'assoliment de la felicitat.
3. Hi ha virtuts morals o ètiques i virtuts intel·lectuals. Les primeres són funcions inferiors de l'ànima i les dianoètiques corresponen a les funcions racionals de l'ànima.
4. Hi ha diversitat de virtuts ètiques (coratge, honestedad, temperança, magnanimitat, justícia. Per Aristòtil és un hàbit selectiu consitent en un terme mitjà relatiu a nosaltres determinat per la raó i segons l'ús que en faria un home prudent.

Aquesta virtut depén , en certa manera de nosaltres, i no és completament matemàtica, però defuig del sofisme.

Funció: Virtut que li és pròpia.

Saviesa teòrica: Ciència, saber, coneixement veritable de la realitat.

Saviesa pràctica: Prudència, sens eella no podríem adquirir les virtuts ètiques doncs ens permet reflexionar sobre les tries que realitzam.

Saber tècnic: Coneixement d'un art concret.

Política:

Tesi de la sociabilitat natural: Els éssers humans tendim a crear societats per la nostra natura. S'oposa al contracte social.

Les formes de govern: Aristòtil rebutja la idea d'Estat Ideal. Investiga sobre els sistemes polítics existents a la realitat.

Formes de govern correctes. (miren pel bé comú).

Monarquia. (Govern d'un)

Aristocràcia (Govern dels millors.

República(govern de la majoria, democràcia limitada a la classe mitja)

Formes de govern corruptes (No miren pel bé comú)

Tirania (Govern d'un sol que mira pel seu inteès)-

Oligarquia (Govern dels rics)

Demagògia (Govern de les masses, democràcia no limitada).

Cadascuna de les tres formes de govern de Bé Comú seran acceptables per Aristòtil segons les necessitats de cada estat.

De tota manera Aristòtil preferirà la República doncs essent les classes mitjanes l'equilibri entre les riques i les pobres, les quals no tindrien accés al poder, tot seria més just.

Apunts de Plató, filosofia de Plató, selectivitat.

Apunts de Plató.

Tesi del món de les idees: Tesi l'objectiu de la qual pretenia acabar amb l'escepticisme i el relativisme que s'havien apoderat d'Atenes tot cercant una fonamentació (donar una justificació)

Així doncs, el món de les idees o també conegut com a Món intel·ligible per a Plató serà un món al qual cal apropar-se mitjançant l'intel·lecte i no pas els sentits, doncs no hi ha veritats en el fals món sensible (percebut pels sentits) doncs és canviant i inestable.

És una teoria ontològica (Que pretén conèixer l'ésser de les coses, la realitat) doncs considerava que el món sensible, percebut pels sentits és només una còpia absurda del món intel·ligible, al qual hi ha idees perfectes. És una teoria epistemològica (pretén definir què , com, i què ens limita conèixer) doncs Plató afirma que es pot abastir un coneixement ple de la realitat intel·lectualment a través del món de les idees. És també una teoria ètica doncs pretenia fonamentar la moral i la política. Plató afirma l'existència de models invariables i absoluts de justícia, bé, and so on and so on que hauran de guiar la vida dels invididus com la política. (Fonamentació de valors absoluts)

Tesis fonamentals sobre la teoria del Món de les idees:

1. Allò real són les idees (o formes) no allò sensible (percebut pels sentits). Les formes són essències, models, arquetips i el món sensible n'és només una còpia.
2. Hi ha una dualitat entre el món intel·ligible i el món sensible.Aquesta tesi es coneix com a Dualisme cosmològic.
3. Les formes són el fonament intel·ligible de les coses del món sensible (També de les accions i les lleis) i per tant, en són l'essència.
4. Les formes són allò que sempre és, l'autèntica realitat. Tenen una natura intel·libile, no es poden percebre pels sentits. Són immaterials, eternes, invariables i incorruptibles. Perfectes, existeixen per elles mateixes doncs no han estat creades. Són el fonament de la realitat sensible. Poden ser conegudes per l'ésser humà mitjançant la raó.
5. El coneixement de les formes és possible per als éssers humans i n'és l'únic vertader. Sobre el món sensible, sotmés al canvi, només pot haver-hi opinió, mai no pot haver-hi coneixement.
6. L'home està format per ànima i cos (Dualisme antropològic) L'ànima té una realitat intel·ligible i inmaterial i el cos una realitat sensible i material. L'ànima, eterna i inmortal, està en contacte amb el món intel·ligible abans de la seva incoportació (Entrada al cos). En entrar al cos els sentits la confonen i oblida el món sensible. Caldrà una reeducació dialèctia per elevar l'esperit i així pugui recordar allò que havia aprés i ha oblidat (Teoria del coneixement com a reminescència).
7. L'objectiu definitiu i sentit és la cerca de la idea de Bé, el Bé suprem i absolut, del qual neixen la resta d'idees .
8. Qui coneix la idea de Bé, capaç de distingir les accions correctes així com les lleis i determinar si són bones o justes haurà de ser el governant de la polis.

El simil de la linia: Al·legoria a forma d'exemple mitjançant el qual Plató explica la diferència entre el món de les idees i el món sensible. Incorpora subdivisions (En el món sensible hi hauria la creença mentre que al intel·ligible la idea, per entendre'ns)

El mite de la caverna: Al·legoria a forma d'exemple que explica la vida d'uns pressoners fermats des de sempre dins una cova els quals només poden veure les formes de les ombres d'allò que passa entre la paret i la llum la qual es situa a les seves esquenes. Un dia, un dels pressoners, alliberat, surt de la cova i veu com són les coses. Alegre, torna als seus companys de la cova per explicar-los-ho. En adonar-se els seus compannys que la jerarquia i forma d'entendre la vida que tenien eren posades en perill per les afirmacions del llibert l'assassinaren (Referència a Sòcrates)

Aquest mite resulta interessant doncs pretén convertir en element al·legòric tota la seva teoria, essent tot allò a fora de la cova el món de les idees amb la idea de Bé suprem encarnada pel sol i el món sensible totes les ombres que veien els homes fermats.

Dialèctica: Ciència de les Idees/Formes. La dialèctica és la forma mitjançant la qual l'ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) a l'intel·ligible (idees).

És la forma de coneixement per excel·lència segons Plató. És una tècnica d'investigació. El sentit de la vida es troba en l'esforç de perfeccionament envers el món de les idees. És ascendent doncs implica una pujada a un millor nivell de coneixement. És positiva doncs provoca un coneixement consolador doncs allibera de les cadenes de la Caverna per veure la Realitat. Racional doncs rebutja la mística (Tot i que tota la filosofia platònica sembla més una religió que no pas altra cosa) destaca la importància que se li dóna a les matemàtiques doncs són la porta d'entrada al món intel·ligible. Qui haurà abastit la idea de Bé haurà de tornar a la Caverna per esdevenir un filòsof-rei)

La idea de Bé: La idea de Bé és la font de totes les coses. Per a Plató conèixer la idea de bé ha de ser l'objectiu de la dialèctica i purificació de l¡ànima. És la causa de la resta de formes/idees. El neoplatonisme defensa en aquesta concepció de la realitat el Déu Cristià.

Accés al món intel·ligible: Reminescència i altres vies.

L'home pot empendre el camí cap al coneixement per tres vies:

• La Reminescència. El coneixement és un record que té l'ànima en haver estat en contacte amb el món de les idees abans de la seva incorporació en un cos humà que farà que l'ànima oblidi el món intel·ligible per la imperfecció del canvi constant de la realitat. Això capacitat l'invididu d'una cerca reflexiva del coneixement de la realitat, la qual habita en la nostra memòria.
• Eros. Impuls de l'home cap al món de les idees. Progressam en el coneixement perquè estimam les idees. Hi ha per a Plató dos tipus d'amor. Un als cossos, el qual no és autèntic perquè el cos pertany al món sensible i per tant és inferior i degradat. I un amor de l'ànima , doncs a través de l'amor a les ànimes arribam a l'amor a les idees.
• La Bellesa: A través de la bellesa establim contacte amb el món intel·ligible. La bellesa pura, que no pas la sensible, està molt a prop de la idea de Bé Absolut.

La importància de l'educació: Cal educar els ciutadans joves d'una polis (estat ideal de Plató, explicat més endavant) perquè així s'alliberi de l'opinió i giri la seva ànima cap al coneixement de la realitat intel·ligible. Així doncs l'educació ciutadana serà fonamental. Tots els ciutadans hauran de ser educats obligatòriament fins asl 16 anys i `passat aquest període només uns quants continuaran el seu coneixement. Una vegada abasteixin el coneixement hauran de ser els governants de la polis per garantir la felicitat de la ciutat.

Antropologia platònica: Per Plató som duals (ànima i cos). Hi ha tres parts en l'ànima. Una part racional (Raó) Una part irascible (Voluntat, cor) I una part apetitiva (desig).

Cada part té una virtut determinada, a la racional la saviesa , a la irascible la fortalesa i l'apetitiva la temperança i la moderació. D'aquesta manera l'estat ideal platònic serà dividit en tres classes (Explicat a sota)

Ètica. L'ètica platònica gira al voltant de dos conceptes, el de virtut, consistent en una harmonia jeràrquica entre les tres parts de l'ànima, el qual la part racional sotmet les altres dues. (Nietzsche didn't like this) I la idea de Bé, doncs per a Plató l'objectiu de la vida humana és abastir la idea de Bé.

Estat Ideal: Teoria política que pretén trobar un sistema polític que garanteixi la felicitat de tots els ciutadans de manera “justa” i “harmoniosa”. Cal recordar que Plató havia conegut tant la Tirania com la Democràcia , la qual havia assassinat Sòcrates, un home bó, i ambdues formes de govern eren sistemes inadmissibles.

L'estat ideal compta dels següents punts o tesis:

1. Ha de governar el filòsof rei, tots aquells que coneguin la idea de Bé Suprem. Amb aquest coneixement hauran de portar la perfecció a la ciutat en el món sensible.
2. La forma de govern serà la monarquia filosòfica.
3. Importància de l'educació per educar els ciutadans. Els i les més aptes hauran de continuar la seva educació per servir la ciutat com a filòsofs rei.
4. S'organitza la ciutat en tres classes segons l'antropologia platònica, una mena d'harmonia jeràrquica també existent en l'ànima. La classe dels governants, en els quals predomina la part racional. La classe dels guardians, en els quals predomina la part irascible i garantiran la defensa de l'Estat i la classe dels productors, en els quals predomina el desig, els quals hauran de treballar i no podran assumir cap més responsabilitat.
5. Per acabar amb el domini de la part apetitiva Plató proposa la destrucció de la Propietat Privada. Tot és de la comunitat, fins i tot els nins i les dones.

Primera crítica a Francis Fukuyama

Primera de dos publicaciones, una por venir, de trabajos de la universidad que le he hecho a una amiga mía y ya los han corregido.
Resulta que he sacado 100/100 xD no se si es verdad o lo ha dicho mi amiga para alegrarme el día la cuestión es que ya puedo publicarlo. Lo cierto es que ya llevaba tiempo deseándolo.

¿Sociedad democrática igualitaria? ¿El fin de la Historia?


Una de las particularidades de la Historia que podemos aprender los estudiantes del grado de Historia del Arte a menudo es el descubrimiento de un ser humano cuyos gustos y deseos van variando. Lo repetitivo e igual aburre y ante estos cambios el artista a menudo se siente influido por este carácter cambiante tan característico no sólo en los seres humanos sino también en la realidad que conocemos.
Y tras leer a Fukuyama una no puede evitar formularse las preguntas que encabezan este texto, que considero pueden resumirse en "¿Todo acaba aquí? " Quizás para un ilustrado, cuyo ideario se ve ya materializado en el mundo occidental. (Cuidado, no en todo el mundo) esto le sea suficiente, e incluso puede que le venga bien. ¿Verdad? Un ideario en el que imperan la razón y la lógica es un ideario que también precisa de un carácter e interpretación estáticas de la realidad, es decir, necesitan valerse de una falsa realidad que no es cambiante para sustentar sus ideas y teorías. Quizás debamos definir que es racional realmente. Quizás podríamos preguntarnos si precisamente es racional someter al mundo a un régimen del sustituto de un Dios muerto como valor determinante que define lo que está bien y lo que está mal, lo que es preferible y lo que no. Ese sustituto es la Razón.
No es otra sino Occidente la gran heredera de la Ilustración. De hecho, se podría decir que Ilustración y Occidente son casi sinónimos ¿Podríamos excluir Japón y su Era Meiji? ¿A caso no podemos decir que Japón es una manera distinta de entender Occidente? Allí dónde ha llegado la Ilustración se han transformado las sociedades que antes creían en antiguos valores para definir nuevos. Se pasa de un valor llamado Dios a otro valor llamado Dinero. Se produce un cambio en la lógica, en la manera en la que creemos ha de fucionar el mundo y la sociedad a partir de un momento histórico determinado.
Fukuyama nos presenta un razonamiento bastante sólido, el fin del cambio histórico, el establecimiento de un orden inmejorable e insuperable. Ignorando a Hegel quizás deberíamos recordar a otro ilustrado , Immanuel Kant, que afirmaba que con la Ilustración el ser humano llegaba a la edad adulta. Pero ¿No viene la vejez tras la edad adulta? ¿No vuelven la irracionalidad cargada de la experiencia efectiva de la adultez, algo de lo que no gozábamos antes de la llegada a la adultez? Dudo mucho que aquí acabe todo. Es más, me atrevería a decir que la Historia comienza aquí, e incluso más. Al igual que para nuestros contemporanios la Historia empieza con la aparición de la escritura para nuestos vástagos la Historia podría empezar con la aparición de la Informática, que siendo una cuestión puramente contemporania en este momento, nos dificulta el hecho de poder apreciar cuán enorme cambio se ha producido con este descubrimiento y cuan determinante será en el futuro este hecho.
Y aquí vuelvo a reformular la pregunta  ¿Sociedad democrática igualitaria? ¿Para quién? ¿Qué significa Democracia? ¿Qué significa igualdad? ¿Por qué nos debemos a estas cuestiones?
Occidente cree haber llegado a la edad adulta, cree llevar consigo el caliz de la verdad al resto de culturas de este planeta. No es casualidad que tras el imperio de la Ilustración en Europa se produjera el colonialismo. Occidente pasa a convertirse en el paternalismo en mayúsculas, amigo de la laicidad pero que hace culto a una idea inexistente y tremendamente subjetiva como puede ser la Razón. La nueva religión que ya ha traído consigo su Reino de los cielos. Pues no es tan fácil.
Huelga decir que en la época del Antiguo Régimen, anterior a la Revolución Francesa el valor económico no estaba tan centrado en el dinero sino más bien en el dominio de tierra y grandes territorios. El afán conquistador anterior al colonialismo no tenía los mismos matices a los que tuvo tras la Revolución Francesa. Los colonos hispánicos explotaban las minas de América del Sur, esclavizaban y cristianizaban en nombre de valores tales como Dios, los Reyes Católicos y algún que otro invento más. La Ilustración sólo ha traído consigo una transvalorización de esos valores imperantes anteriores a la Revolución Francesa;  Pasamos de Dios a la Razón y del valor de las Tierras y Terriotorios al valor del Dinero. ¿Por qué? Porque nuestros nuevos propietarios no quieren que los antiguos sigan teniendo influencia sobre nosotros. ¿Qué es el Liberalismo sino aquello que libera al ser humano del Antiguo Régimen para someterlo al nuevo vencedor burgués? El miedo a Dios ha sido sustituido por el miedo que genera la precariedad laboral. Al final todo funciona de la misma manera,a base de condicionamientos operantes. Al igual que no es tan distinto del cristiano temeroso de Dios el chiquillo al que le dicen que si va por algún camino concreto un monstruo se lo comerá para que así no vaya y así tenerlo controlado el valor del dinero es otra ficción siempre fundamentada en el miedo, en la evitación inherente de los seres humanos de los castigos. ¿Es esta una sociedad racional e igualitaria? Una sociedad en la que una oligarquía vive estupendamente gracias a su astucia capaz de tener aterrorizada a la población, en la que unos medios de comunicación se dedican a ladrar eslóganes pasados de rosca como que tener trabajo es un lujo durante la crisis. ¿Qué diferencia hay entre el valor del Dinero y Dios como valor? ¿No son a caso igual de útiles en el control de las masas? Claro que este control siempre se produce en los invididuos que no han podido gozar de una formación. Cada vez se repite más que la Filosofía no sirve para nada, una falacia feísima, es precisamente la Filosofía lo que nos puede salvar, salvarnos del miedo y del control.
El ser humano no ha llegado a la edad adulta, como decía Kant, el ser humano acaba de entrar en el colegio. Es en el colegio en el lugar en el que se supera el miedo a los monstruos para tener miedo a la autoridad docente, por ejemplo. ¿Qué significa esto? Significa que la Historia comienza ahora. Significa que al igual que la vida humana está llena de experiencias que lo marcan a lo largo de su vida también le espera un sin fin de experiencias a la humanidad, y por ende la historia va a seguir siendo lo que es, y los cambios se van a seguir produciendo, y los valores van a ir perdiendo su vigor y cambiando, así como los intereses de una persona cambian, por fortuna, a lo largo de su vida. ¿Quién duda de que muchos creían que los Reyes no se acabarían y que todo sería así para siempre? Si es que al final, sean los valores que sean, los patrones de conducta no cambian ni un ápice.
Las guerras económicas tampoco son distintas de las guerras tal y como entendemos el término, del mismo modo que la jerarquía actual no es distinta de las jerarquías políticas tal y como las entendemos. La diferencia principal es que los verdugos y las víctimas no pueden verse a simple vista como sí se hace en los conflictos bélicos . Siendo ahora la economía el motor de la política decir que existe una democracia, un gobierno del pueblo, es motivo de risa. ¿Quién goberna pues? Corporaciones, empresas, grandes riquezas del mundo. Los estados no son más que una cuestión puramente administrativa de un territorio concreto. Además, no somos educados para poder apreciar esto ya que la mayoría de ciudadanos recibe la mayor parte de su formación política en el estudio de la Historia sin llegar a comprender que el mundo y la política no funcionan ya de ese modo, pero éste, por supuesto, no es el tema, el tema es que existen esclavos modernos, cuyas vidas les han sido robadas para que su plusvalía prevalezca a su humanidad. Una humanidad  cuyo número de suicidios va en aumento, una sociedad cuyo número de depresivos va en aumento, por miedo a perder el trabajo y no poder comer o no poder dar de comer a los propios hijos. Un mundo en el que el 80% de la población está subordinado al 20% restante y curiosamente ilustrado ¿Es a esto a lo que el señor Fukuyama llama Igualdad ilustrada?¿Imperio de la Razón? ¿Un estilo de vida cuya moral es tan o más contranatura de lo que lo fue la Moral cristiana? Quizás si sea igualdad si realmente el 80% no recibe la consideración de humano; es un 100% redondo de igualdad si les negamos la humanidad a esos africanos, esos sudasiáticos su humanidad, algo que por cierto le gusta mucho también a Occidente. Yo a esto lo llamo Decadencia, y no puede recibir otro nombre, mucho menos el nombre de Democracia, por favor.¿El gobierno de qué pueblo? Quizás el del pueblo burgués.
 ¿Y si la Ilustración ha traído consigo una distopia de su utopía así como pasó con el Comunismo científico y su resultado soviético? No olvidemos que los ciudadanos soviéticos creían que su estado era excelente y todo lo capitalista un retraso primitivo y competitivo. ¿Y si nosotros tuviéramos razón con nuestra opinión del régimen soviético como ellos la tenían del nuestro? Quizás el señor Fukuyama no puede ver la tremenda contradicción existente entre los valores ilustrados como el de la igualdad y el resultado real de la propuesta de su corriente filosófica así como tampoco podían los ciudadanos soviéticos.
Para concluir, la reflexión de Fukuyama es inteligente y a la vez muy humana, pero no es real, ni evidente. La historia no se acaba aquí ni los valores ilustrados son perennes y estáticos. Vendrán otros cambios de valores, otras revoluciones, sean éstas violentas o culturales y pacíficas. Vendrán otras maneras de que el ser humano se esclavize a sí mismo hasta que llegue la genialidad de su muerte. Este mundo en el que está todo decidido, en el que todo es ilustrado, es un mundo que se acaba. Los cambios son más importantes ahora que nunca.