Apunts de Descartes

Apunts de Descartes

Objectiu de Descartes: Reconstruir el coneixement universal en uns fonaments sòlids perquè puguin resistir els atacs de l'escepticisme, doncs creia que existien veritats universals.

Arbre del coneixement humà: Arbre amb el qual Descartes explica la realitat tot relacionant la part que no podem veure, les arrels(metafísica), el tronc seria la física i les arrels els altres sabers, entre els quals cal incloure la moral.

Amb Descartes s'inicia la filosofia moderna, per la qual cosa estarà enfrontat amb l'escolàstica, i per tant, amb Aristòtil, l'esoterisme renaixentista i la nova ciència de Bacon basada en els sentits (empirista) doncs Descartes creia en el racionalisme com a única forma per accedir a les entranyes de la realitat.

El gir subjectivista: Per conèixer la realitat hem de conèixer la nostra consciència, la qual és la que coneix i percep. Els filòsofs anteriors a Descartes es llancen directament a l'anàlisi de la realitat. És en el subjecte on hem de començar a cercar la resposta doncs és aquest qui rep les dades sensibles de la realitat. Es diu que és en aquest moment on comencen les filosofies de la consciència.

El racionalisme: Moviment filosòfic modern que té una absoluta confiança en la raó humana, la qual és l'origen del coneixement. Per tant, l'autèntic coneixement és el racional que no pas l'empíric. Per això es basaran en sistemes deductius tals com les matemàtiques. Es poden partir d'uns principis per reconstruir el coneixement humà, per tant preten ésser molt sistemàtic. Així doncs, pretenen abastir una una ciència universal i necessària basada en la deducció. Creuen que tot quant passa al món té explicació, que aquesta explicació pot ser coneguda racionalment i és útil per a l'ésser humà.

El mètode cartesià: Consta de quatre regles:

1. Evidència. Només s'acceptarà com a veritable allò que resulti evident a la nostra raó. És a dir, allò que la nostra raó capti com a idea distinta i clara.
2. Anàlisi: Arribar a idees tan simples que es puguin intuir de forma clara i distinta.
3. Síntesi: Una vegada arribats als elements simples d'un problema el reconstruirem en la seva complexitat.
4. Comprovació: Assegurar que no s'hi hagi comés cap error.

Teoria de les idees innates: Idees no adoptades pel món exterior sinò intrinsicament inherets als éssers humans des del seu naixement. Hi ha tres tipus d'idees diferents segons Descartes.

1. Idees adventícies: Són aquelles idees que es produeixen pel món exterior (adquirides). Impressions sensibles.
2. Idees factícies: Artificials, construides per la composició i imaginació. Exemple: Espanya.
3. Idees innates: No són produïdes ni pel món exterior ni pel propi subjecte, són innates. Són sempre veritat doncs són clares i distintes.

Metafísica cartesiana: epistemologia i ontologia.

Dubte metòdic: Dubtar de tot allò que se pugui dubtar per reconstruir l'edifici de saber en uns fonaments indubtables. Té dues fases.

Dubte natural.

1. Poca fiabilitat dels sentits: És possible dubtar de totes les percepcions dels sentits: Els sentits de fet ens enganyes. (Al·lucinacions, miralls).
2. Possible confusió entre el somni i la vigilia: En els somnis creiem veure coses, escoltar veus and so on. És impossible demostrar que no estem somiant, res ens assegura que tot no sigui un somni.

Descartes troba en les matemàtiques un coneixement no empíric i sòlid sigui aquest en somnis o no.

Dubte hiperbòlic: Se podria fins i tot dubtar de les matemàtiques doncs podria existir un “geni maligne” (Descartes dixit) que influís en les nostres conscièncias en que totes les veritats poguessin ésser falses.

1a Veritat Fonamental; Cogito, ergo sum:

Els invididus, les consciències, són els enganats, per tant, l'evidència clara és que nosaltres existim doncs som els que estan dubtant. Afirma doncs que som una res cogitans (Substància pensant) la matèria capaç de pensar.

2a Veritat fonamental: l'existència de Déu: Déu és la garantia que no permetria que un geni maligne adulteràs la nostra consciència. Hi ha tres arguments per demostrar l'existència de Déu.

1. 1er Argument: Dintre nostre hi ha la idea innata de Déu (un ésser infinit). Aquesta idea no la podríem produir nosaltres doncs som éssers finits i no podríem donar lloc a quelcom infinit. Aquesta idea ha d'haver estat osada per un ésser infinit, Déu. Per tant, Déu Eixsteix.
2. 2n Argument: La meva existència no depén de mi i cal que algú l'hagi creada, Déu.
3. Quelcom absolutament perfecte no pot no existir doncs entre les seves qualitats hi hauria necessàriament la de l'existència. Per tant, Déu existeix.

Descartes demostra així la segona substància, la Res Infinita. Ja tenim la garantia de que la realitat es correspon a la nostra raó.

3a Veritat: L'existència dels cossos:

1. Tenim la idea innata que les nostres percepcions són produides per quelcom exterior, les coses materials i els cossos. És quelcom evident.
2. Existeix Déu, qui no m'enganyarà quan intuesc una idea clara i distinta.
3. La idea que existeixen els cossos és una idea certa.
4. Per tant, existeix la Res Extensa.

Pluralisme substancialista:

Descartes defineix substància com a quelcom existent que no li cal res més que ell mateix per l'existència. Hi ha tres tipus de substàncies els quals tenen uns atributs; la res infinita té la perfecció, la res extensa ocupa un espai i la res cogitans té el pensament.

Antropologia.

El dualisme cartesià: L'ésser humà no forma un tot en una conjugació de matèria i forma com diria Aristòtil sinò que està dividit en dues substàncies, la res cogitans i la res extensa.

Problema de la relació Ment-Cos; L'ànima i el cos interactuen a la Glàndula Pineal al cervell.

Física.

El mecanicisme: Hi ha unes lleis mecàniques que expliquen el moviment de la matèria o res extensa: Per a Descartes el món era una gran màquina que dirigia aquestes lleis i tots els éssers vius actuarien de manera mecànica.

Ética

Llibertat de l'home i projecte d'una ciència moral:

L'home té lliure albir doncs ho interpreta així dins la seva consciència en una idea clara i distinta. En un món purament mecànic aquesta és la diferència de l'home amb la resta d'éssers naturals.

Té plans d'el·laborat una ciència moral en fonaments sòlids que finalment no durà a terme.

Moral provisional: Moral que ajudi a viure a l'invididu mentre el·labori la seva feina de dubtar de tot fins poder el·laborat una ciència moral efectiva. Consta dels següents punts:

• Obeir les lleis i costums del país.
• Ser ferm en les nostres accions.
• L'autosuperació.
• Canviar els desitjos propis enlloc de canviar l'ordre del món.
• Dedicar la vida al conreu de la raó i progressar cercant veritats.

Ètica i Política de Kant.

Ètica.

La raó pràctica ha de ser la que guii la voluntat.

Autonomia moral: la determinació de les nostres accions a partir de nosaltres mateixos.

Heteronomia moral: La determinació de les nostres accions a partir de pautes exterior a nosaltres i a la racionalitat.

Segons Kant la nostra conducta ha de basar-se en l'autonomia moral.


Ètica Material: Ètica que s'organitza per factors o agents externs l'objectiu de la qual és abastir un objectiu, generalment la felicitat.

Ètica formal: Formal vol dir que no té contingut. No demana què cal fer sinò com cal fer-ho
És a priori (universal i necessària) , categòrica (els seus judicis morals són absoluts, sense excepció) autònoma (el subjecte actua mogut per si mateix no per agents externs o diferents de la seva pròpia raó).

Aclariment: Un "Ha de fer el que ha de fer". Jo haig de fer el que haig de fer. és la màxima racionalista kantiana en la qual un fa el bé no per un interés propi sinò d'una manera extremadament altruista i sense cap finalitat. Només perquè és el que toca. Si per exemple anam pel bosc i veim uan persona que s'està ofegant a un riu no l'hem d'ajudar perquè volem tenir content Déu o perquè creiem que això ens farà més feliços sinò perquè ho hem de fer i punt pilota.

Imperatius hipotètics: ordenen realitzar una acció com a condició per obtenir una altra cosa,  si vols estar en forma, has de fer esport; o bé, si vols ser feliç, has de ….

 L’imperatiu categòric: No depén d'agents externs. El que s'ordena té valor per si mateix.


Què ordena l’imperatiu categòric? L’ètica kantiana és l’ètica del major d’edat, de la persona autònoma que decideix racionalment i per si mateixa; per tant, l’imperatiu categòric no pot ser una indicació material del que ha de fer o la determinació concreta d’una acció; ha de ser formal. Així el formula Kant: actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal. Aquest imperatiu s'anomena també principi d'universalitat;

Aclariment: El principi d'unviersalitat és el cristià "el que no vulguis a tu mateix no ho vulguis pels altres" és per això que s'acusa Kant d'haver transformat l'ètica cristiana en l'ètica del racionalisme modern.


Política:

El pensament polític de Kant està dominat, en efecte, pels ideals de llibertat, igualtat i valoració de l'individu, propis d'una Il · lustració a la qual Kant es suma i defensa en els seus escrits polítics. Igual que en l'ètica,-on se li confereix a l'individu la capacitat de convertir-se en legislador del moral, des de la seva autonomia-, en la política l'individu serà considerat també, pel que fa ciutadà, el subjecte que pren decisions en el camp polític. El lema “sapere aude”, atreveix-te a pensar, és el lema que resumeix aquesta concepció il·lustrada que afirma que l'home ha de convertir-se per fi en un ésser autònom i disposat a pensar i decidir per ell mateix.


L'estat no pot intervenir en els drets naturals de l'invididu.

Contracte social i lleis naturals: Els éssers humans en estat natural tenen gran amplitud de drets però estan patint la violència d'altres éssers humans. Amb el contracte social , és a dir, la creació de l'estat, la violència és monopolitzada i sotmesa a la raó de l'estat,. així doncs, garanteix que no s'emprarà la força cap a altres éssers humans. Per a Kant l'estat ha de garantir la resta de drets que es tenen en estat natural excepte el de la violència.

En realitat, Kant admet un sol dret natural: el de llibertat, del qual deriven tots els altres. El dret de llibertat, alhora que garantit, queda limitat pel dret dels altres,
D'altra banda, per a Kant el contracte no va tenir mai lloc, no és un fet històric, sinó una categoria o principi racional que opera com un eix de referència en la construcció de la política i de l'Estat.

La Pau Perpètua: La guerra és intolerable per la raó humana. Si la pau no és perpètua és absurda doncs no és una pau sinò una tregua temporal. Per a Kant tots hem d'esdevenir ciutadans d'un únic estat mundial perquè no s'hi generin conflictes d'interessos entre distints estats i tots gaudeixin dels mateixos drets.

Apunts d'Aristòtil. Filosofia d'Aristòtil, Selectivitat.

Apunts d'Aristòtil.

Punts a tenir en compte respecte de la filosofia platònica.

Realisme vs idealisme: En contrast amb l'idealisme platònic, que defensava que l'autèntic coneixement es basava en la cerca de fonaments o veritats absolutes, el pensament aristotèlic és realista, doncs afirma que el món que veiem i sentim és l'autèntic. El fonament de l'existència de les coses està en ells mateixes.

L'empirisme d'Aristòtil: Posició filosòfica que defensa que el nostre coneixement s'obté a partir de l'experiència sensible, en contrast amb Plató.

Classificació de les ciències: Per Aristòtil el saber universal s'obté mitjançant la conjugació de ciències.

• Teorètiques: Volen assolir el coneixement teòric de la realitat.

A1) Filosofia primera (Metafísica, ontologia, teologia...)

A2) Filosofia Segona (Física)

A3) Matemàtiques

• Pràctiques: S'ocupen de l'acció humana invididual o social.
  B1) Ètica
  B2) Política
• Poètiques: Producció de les coses, (útils o belles)

Metafísica aristotèlica: Ciència que estudia les causes i principis de l'ésser. S'ocupa d'allò que és en tant que és. Es demana per l'estructura de la realitat. (Què és ésser una cosa?).

Per a Aristòtil hi haurà una substància perfecta (Déu) la qual és l'objecte últim de la metafísica. (Teologia)

Els sentits del terme ésser: Per Aristòtil hi ha diversos significats pel terme ésser. Ésser és un concepte anàleg (pot emprar-se en molts sentits però tots tenen una relació).Aristòtil farà una distinció entre aquests sentits per enfrontar-se a la paradoxa del canvi.

• Substància – accidents: Pensem en una substància S, sigui cosa, invididu particular. A les coses particular, a les coses se les anomena Substància primera . Aquesta substància S té determinacions. (Sócrates és un home) La propietat ésser home és l'essència de Sócrates, l'essència que determina el que és S.Aquesta rebrà el mot de substància segona. També aquest S pot tenir altres determinacions. ,de quantitat, qualitat, lloc, temps, passió (geruindis) o activitat (Acció). (Accidents). Les propietatas que no són essencials reben el nom de Categories.

Així doncs:

• Substància primera: Coses concretes, particulars, invididus, ens. (Exemple, tu o la cadira en la qual seus ara mateix)
• Essència o substància segona: Allò que fa que una cosa sigui el que és El que respondríem Què és tal o qual cosa concreta. (Què ets? Una persona. Què és l'institut? Un edifici...) També corresponen als gèneres i espècies en els quals es classifiquen els invididus.
• Accidents: Les altres 8 categories. No defineixen l'invididu i poden canviar sense afectar la substàncian primera. Només canvia la substància segona si la primera canvia també. (Si tornes prim continues essent tu)

Ésser en potència i en acte: Ésser en potència significa la capacitat d'arribar una cosa que encara no s'és. (La llavor és un abre en potència).

Ésser en acte: Allò que un ésser és de fet. Un arbre és un abre en acte.

Aristòtil explicarà així el canvi, En una realització de l'essència.

Ésser natural, ésser artificial:

Els éssers natural tenen en si mateix el principi o causa del seu moviment o canvi mentre que els artificials pateixen el canvi per agents exteriors.

Teoria de la substància. L'Hilemorfisme.

Teoria aristotèlica sobre la realitat (ontològica)

• Realisme: La realitat és aquest món.
• Substància= Matèria i forma: Les substàncies estan composades per matèria i forma. Sòcrates està composat de matèria i la forma “ésser hum``a”.
• Sinònims de forma: ESSÈNCIA /SUBSTÀNCIA SEGONA/ESPÈCIE GENERE.
• La matèria està en potència d'ésser actualitzada per la forma. La matèria és passiva i està en potència de rebre una forma. La forma és el principi actiu que actualitza i determina la matèria, donant lloc a les substàncies concretes. El canvi i diversitat es produeixen per aquesta activitat de formes.
• Forma i matèria no poden existir separades.

Matèria propera i matèria llunyana: Si demanam de què està feta una casa, responem de rejoles. Les rejoles, que són la matèria de la casa, són alhora substància,( Matèria i forma) la forma rejola i la matèria fang. El fang és alhora una altra substància. Intueixes el problema? Som incapaços de trobar la matèria primera. L'únic existent són substàncies. La matèria primera seria el substrat últim de la realitat, completament incognoscible per nosaltres. Aquesta matèria, la qual també rebrà el nom de matèria llunyana serà diferenciada de la matèria propera (les rejoles de la casa and so on and so on)

Forma principi universal matèria principi particular:

La forma representa l'essència de l'objecte. La matèria representa el que hi ha de particular, de distint. La matèria és el principi d'invididuació. El que diferencia dues substàncies de la mateixa espècie/form és la matèria que les configura. Dues taronjes estan fetes d'un mateix tipus de matèria però es tracta no de la mateixa matèria sinò del mateix tros de matèria.

Les quatre causes de l'ésser:

• La Causa Material: És la matèria de la qual està feta una cosa. La causa material d'una columna és el marbre.
• La causa eficient: Agent que produeix la cosa. (L'escultor de la columna).
• La causa formal: L'essència de la cosa.
• La causa final: Finalitat de la cosa. (En la columna el sosteniment del temple).

Crrítica a la teoria del món de les idees de Plató:

1. Existeixen les essències però no separades de les coses sensibles: Aristòtil estarà d'acord amb Plató que hi ha un element comú que uneix els objectes d'una mateixa classe i aqueix element l'aplicam una mateixa denominació. Admetrà doncs que existeix tal cosa. Però nega que tingui una existència independent de les coses.
2. El canvi és real. (S'explica a la Física)
3. Les essències resideixen en la matèria i no fora d'aquest.
4. Les formes són eternes ja que existeixen les substàncies de les quals són forma. Si desapareixen les columnes no hi haurà forma columna.

Física /filosofia segona: S'ocupa dels éssers concrets, els naturals des de la perspectiva del moviment, objectiu fonamental de la física.

Explicació del canvi: El canvi s'explica com el pas de la potència a l'acte.

• Canvi substancial: Procés pel qual passem d'una substància a una altra diferents. La matèria és el substrat que no canvia. Roman l'essència. Hi ha canvis per la generació (Naixement d'una nova substància) la corrupció: (Mort d'una substància) . Per explicar el canvi substancial Aristòtil combina lla matèria i forma amb la potència i l'acte.
• Canvi accidental: Procés en el qual no canvia la substància, sinò alguna de les seves determinacions no essencials. Aristòtil hi identifica els canvis quantitatius (Augment o disminució) Qualitatius (alteració) i locals (moviment i desplaçament).

Concepció teleològica de la natura: Tesi en la qual es defensa que tots els éssers naturals tendeixen a la realització de llur fi/ finalitat. Finalisme. Els moviments natural es produeixen perquè les formes de les coses tendeixen a comportar-se d'acord amb llur forma i per tant a acomplir una finalitat. És a dir, la realització de la pròpia essència.

Estructura de l'univers i primer motor: Més enllà de la lluna hi ha regions supralunars en les quals la matèria que la defineix és l'èter. És perfecte , harmoniós, i no està sotmés al temps. Hi ha un primer motor que justifica el moviment doncs no depén de cap altre ésser. Està separat de les coses sensibles. Totes les coses tendeixen a ser perfectes com el rpimer motor (finalisme) El primer motor no és altre que Déu, la substància divina.

Antropologia; teoria de l'ànima i concepció de l'èsser humà.

Per Aristòtil la matèria s'identifica amb el cos i la forma amb l'ànima.

L'ànima és un principi de vida pròpia dels éssers vius.Hi ha tres tipus d'ànimes:

1. L'ànima nutritiva/ vegetativa: Funcions d'assimilació i reproducció. Pròpia de les plantes.
2. L'Ànima sensitiva: Pròpia dels animals, els permet tenir percepció sensible, desig, moviment local imaginació i memòria.
3. Ànima intel·lectiva: Assumeix les funcions vegetatives i sensitives i fa possible el pensament científic teòric.

Cal recordar que per Aristòtil l'ànima no pot sobreviure sense el cos.

Epistemologia teoría del coneixement:

Aristòtil identifica el coneixement sensible i intel·lectual. Però el segon no podrà ser sense el primer (empirisme). Gràcies a la memòria i imaginació n'obtenim l'experiència.

El coneixement intel·lectual (El saber): El nivell més elevat de coneixemen ens permetria conèixer les causes dels objectes. El coneixement intel·lectual naix de l'experiència.

Funcionament del procés de coneixement:

1. Amb l'acció dels sentits es capta la realitat concreta d'una substància.
2. Mitjançant la imaginació s'elabora una imatge sensible en el qual s'hi troben els elements materials i sensibles de la substància, però també els formals.
3. L'enteniment ens permet aillar l'essència de la substància separant la part material de la formal. L'essència és allò universal.

Hi ha un enteniment pacient, que es limita a rebre la imatge sensivle mentre que l'enteniment agent realitza pròpiament la separació de la forma i la matèria quedant-se amb la part formal.

Ètica

Eudaimonisme:

1. Tots els actes de la vida tendeixen a un fi (bé últim) el qual és la felicitat.
2. Tots els homes estan d'acord amb que el bé últim és la felicitat. Hi ha tres tipus de felicitat A) Adquisició de bens externs. b) bens del cos c) bens de l'ànima (el coneixement de la veritat.
3. Abastir la nostra realització: Per una dona tenir un fill i restar a la llar en la mentalitat d'aleshores.

Teoria de la virtut:

1. L'home virtuós és aquell que es comporta correctament.
2. Les virtuts són necessàries per l'assoliment de la felicitat.
3. Hi ha virtuts morals o ètiques i virtuts intel·lectuals. Les primeres són funcions inferiors de l'ànima i les dianoètiques corresponen a les funcions racionals de l'ànima.
4. Hi ha diversitat de virtuts ètiques (coratge, honestedad, temperança, magnanimitat, justícia. Per Aristòtil és un hàbit selectiu consitent en un terme mitjà relatiu a nosaltres determinat per la raó i segons l'ús que en faria un home prudent.

Aquesta virtut depén , en certa manera de nosaltres, i no és completament matemàtica, però defuig del sofisme.

Funció: Virtut que li és pròpia.

Saviesa teòrica: Ciència, saber, coneixement veritable de la realitat.

Saviesa pràctica: Prudència, sens eella no podríem adquirir les virtuts ètiques doncs ens permet reflexionar sobre les tries que realitzam.

Saber tècnic: Coneixement d'un art concret.

Política:

Tesi de la sociabilitat natural: Els éssers humans tendim a crear societats per la nostra natura. S'oposa al contracte social.

Les formes de govern: Aristòtil rebutja la idea d'Estat Ideal. Investiga sobre els sistemes polítics existents a la realitat.

Formes de govern correctes. (miren pel bé comú).

Monarquia. (Govern d'un)

Aristocràcia (Govern dels millors.

República(govern de la majoria, democràcia limitada a la classe mitja)

Formes de govern corruptes (No miren pel bé comú)

Tirania (Govern d'un sol que mira pel seu inteès)-

Oligarquia (Govern dels rics)

Demagògia (Govern de les masses, democràcia no limitada).

Cadascuna de les tres formes de govern de Bé Comú seran acceptables per Aristòtil segons les necessitats de cada estat.

De tota manera Aristòtil preferirà la República doncs essent les classes mitjanes l'equilibri entre les riques i les pobres, les quals no tindrien accés al poder, tot seria més just.

Apunts de Plató, filosofia de Plató, selectivitat.

Apunts de Plató.

Tesi del món de les idees: Tesi l'objectiu de la qual pretenia acabar amb l'escepticisme i el relativisme que s'havien apoderat d'Atenes tot cercant una fonamentació (donar una justificació)

Així doncs, el món de les idees o també conegut com a Món intel·ligible per a Plató serà un món al qual cal apropar-se mitjançant l'intel·lecte i no pas els sentits, doncs no hi ha veritats en el fals món sensible (percebut pels sentits) doncs és canviant i inestable.

És una teoria ontològica (Que pretén conèixer l'ésser de les coses, la realitat) doncs considerava que el món sensible, percebut pels sentits és només una còpia absurda del món intel·ligible, al qual hi ha idees perfectes. És una teoria epistemològica (pretén definir què , com, i què ens limita conèixer) doncs Plató afirma que es pot abastir un coneixement ple de la realitat intel·lectualment a través del món de les idees. És també una teoria ètica doncs pretenia fonamentar la moral i la política. Plató afirma l'existència de models invariables i absoluts de justícia, bé, and so on and so on que hauran de guiar la vida dels invididus com la política. (Fonamentació de valors absoluts)

Tesis fonamentals sobre la teoria del Món de les idees:

1. Allò real són les idees (o formes) no allò sensible (percebut pels sentits). Les formes són essències, models, arquetips i el món sensible n'és només una còpia.
2. Hi ha una dualitat entre el món intel·ligible i el món sensible.Aquesta tesi es coneix com a Dualisme cosmològic.
3. Les formes són el fonament intel·ligible de les coses del món sensible (També de les accions i les lleis) i per tant, en són l'essència.
4. Les formes són allò que sempre és, l'autèntica realitat. Tenen una natura intel·libile, no es poden percebre pels sentits. Són immaterials, eternes, invariables i incorruptibles. Perfectes, existeixen per elles mateixes doncs no han estat creades. Són el fonament de la realitat sensible. Poden ser conegudes per l'ésser humà mitjançant la raó.
5. El coneixement de les formes és possible per als éssers humans i n'és l'únic vertader. Sobre el món sensible, sotmés al canvi, només pot haver-hi opinió, mai no pot haver-hi coneixement.
6. L'home està format per ànima i cos (Dualisme antropològic) L'ànima té una realitat intel·ligible i inmaterial i el cos una realitat sensible i material. L'ànima, eterna i inmortal, està en contacte amb el món intel·ligible abans de la seva incoportació (Entrada al cos). En entrar al cos els sentits la confonen i oblida el món sensible. Caldrà una reeducació dialèctia per elevar l'esperit i així pugui recordar allò que havia aprés i ha oblidat (Teoria del coneixement com a reminescència).
7. L'objectiu definitiu i sentit és la cerca de la idea de Bé, el Bé suprem i absolut, del qual neixen la resta d'idees .
8. Qui coneix la idea de Bé, capaç de distingir les accions correctes així com les lleis i determinar si són bones o justes haurà de ser el governant de la polis.

El simil de la linia: Al·legoria a forma d'exemple mitjançant el qual Plató explica la diferència entre el món de les idees i el món sensible. Incorpora subdivisions (En el món sensible hi hauria la creença mentre que al intel·ligible la idea, per entendre'ns)

El mite de la caverna: Al·legoria a forma d'exemple que explica la vida d'uns pressoners fermats des de sempre dins una cova els quals només poden veure les formes de les ombres d'allò que passa entre la paret i la llum la qual es situa a les seves esquenes. Un dia, un dels pressoners, alliberat, surt de la cova i veu com són les coses. Alegre, torna als seus companys de la cova per explicar-los-ho. En adonar-se els seus compannys que la jerarquia i forma d'entendre la vida que tenien eren posades en perill per les afirmacions del llibert l'assassinaren (Referència a Sòcrates)

Aquest mite resulta interessant doncs pretén convertir en element al·legòric tota la seva teoria, essent tot allò a fora de la cova el món de les idees amb la idea de Bé suprem encarnada pel sol i el món sensible totes les ombres que veien els homes fermats.

Dialèctica: Ciència de les Idees/Formes. La dialèctica és la forma mitjançant la qual l'ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) a l'intel·ligible (idees).

És la forma de coneixement per excel·lència segons Plató. És una tècnica d'investigació. El sentit de la vida es troba en l'esforç de perfeccionament envers el món de les idees. És ascendent doncs implica una pujada a un millor nivell de coneixement. És positiva doncs provoca un coneixement consolador doncs allibera de les cadenes de la Caverna per veure la Realitat. Racional doncs rebutja la mística (Tot i que tota la filosofia platònica sembla més una religió que no pas altra cosa) destaca la importància que se li dóna a les matemàtiques doncs són la porta d'entrada al món intel·ligible. Qui haurà abastit la idea de Bé haurà de tornar a la Caverna per esdevenir un filòsof-rei)

La idea de Bé: La idea de Bé és la font de totes les coses. Per a Plató conèixer la idea de bé ha de ser l'objectiu de la dialèctica i purificació de l¡ànima. És la causa de la resta de formes/idees. El neoplatonisme defensa en aquesta concepció de la realitat el Déu Cristià.

Accés al món intel·ligible: Reminescència i altres vies.

L'home pot empendre el camí cap al coneixement per tres vies:

• La Reminescència. El coneixement és un record que té l'ànima en haver estat en contacte amb el món de les idees abans de la seva incorporació en un cos humà que farà que l'ànima oblidi el món intel·ligible per la imperfecció del canvi constant de la realitat. Això capacitat l'invididu d'una cerca reflexiva del coneixement de la realitat, la qual habita en la nostra memòria.
• Eros. Impuls de l'home cap al món de les idees. Progressam en el coneixement perquè estimam les idees. Hi ha per a Plató dos tipus d'amor. Un als cossos, el qual no és autèntic perquè el cos pertany al món sensible i per tant és inferior i degradat. I un amor de l'ànima , doncs a través de l'amor a les ànimes arribam a l'amor a les idees.
• La Bellesa: A través de la bellesa establim contacte amb el món intel·ligible. La bellesa pura, que no pas la sensible, està molt a prop de la idea de Bé Absolut.

La importància de l'educació: Cal educar els ciutadans joves d'una polis (estat ideal de Plató, explicat més endavant) perquè així s'alliberi de l'opinió i giri la seva ànima cap al coneixement de la realitat intel·ligible. Així doncs l'educació ciutadana serà fonamental. Tots els ciutadans hauran de ser educats obligatòriament fins asl 16 anys i `passat aquest període només uns quants continuaran el seu coneixement. Una vegada abasteixin el coneixement hauran de ser els governants de la polis per garantir la felicitat de la ciutat.

Antropologia platònica: Per Plató som duals (ànima i cos). Hi ha tres parts en l'ànima. Una part racional (Raó) Una part irascible (Voluntat, cor) I una part apetitiva (desig).

Cada part té una virtut determinada, a la racional la saviesa , a la irascible la fortalesa i l'apetitiva la temperança i la moderació. D'aquesta manera l'estat ideal platònic serà dividit en tres classes (Explicat a sota)

Ètica. L'ètica platònica gira al voltant de dos conceptes, el de virtut, consistent en una harmonia jeràrquica entre les tres parts de l'ànima, el qual la part racional sotmet les altres dues. (Nietzsche didn't like this) I la idea de Bé, doncs per a Plató l'objectiu de la vida humana és abastir la idea de Bé.

Estat Ideal: Teoria política que pretén trobar un sistema polític que garanteixi la felicitat de tots els ciutadans de manera “justa” i “harmoniosa”. Cal recordar que Plató havia conegut tant la Tirania com la Democràcia , la qual havia assassinat Sòcrates, un home bó, i ambdues formes de govern eren sistemes inadmissibles.

L'estat ideal compta dels següents punts o tesis:

1. Ha de governar el filòsof rei, tots aquells que coneguin la idea de Bé Suprem. Amb aquest coneixement hauran de portar la perfecció a la ciutat en el món sensible.
2. La forma de govern serà la monarquia filosòfica.
3. Importància de l'educació per educar els ciutadans. Els i les més aptes hauran de continuar la seva educació per servir la ciutat com a filòsofs rei.
4. S'organitza la ciutat en tres classes segons l'antropologia platònica, una mena d'harmonia jeràrquica també existent en l'ànima. La classe dels governants, en els quals predomina la part racional. La classe dels guardians, en els quals predomina la part irascible i garantiran la defensa de l'Estat i la classe dels productors, en els quals predomina el desig, els quals hauran de treballar i no podran assumir cap més responsabilitat.
5. Per acabar amb el domini de la part apetitiva Plató proposa la destrucció de la Propietat Privada. Tot és de la comunitat, fins i tot els nins i les dones.

Una pinzellada de psicoanálisi.

“Nada os pertenece en propiedad más que vuestros sueños”

Friedrich Nietzsche

        

-------

Seguint en la linia nietzscheniana dels darres dies avui vos pas una pinzellada aficcionada, que no professional, sobre alguns trets interessants de la psicoanàlisi freudiana. Recordem que Freud té una enorme 

influència per part del filòsof Nietzsche, en major part heretada de la influència que el nostre autor va tenir sobre Breuer, amic de Nietzsche i mentor de Freud.

En tenir l'oportunitat us recoman la pel·lícula El dia en el qual Nietzsche va plorar (En castellà, El día en que Nietzsche lloró.) En la qual s'explica aquesta interessant relació.

La psicoanàlisi de Freud.

Teoría mitjançant la qual es pretén donar una explicació al desenvolupament i el funcionament de la vida psíquica.

Pel que fa a la personalitat:

-La personalitat com a iceberg.

Segons la psicoanàlisi la personalitat és quelcom molt complex del qual només tenim un accés empíric a una petita part visible del mateix.

-La personalitat com a lluita de forces.

La psicoanàlisi argumenta que la personalitat és una conjugació de la interacció de forces i mecanismes que es troben dins la psíquex així com l'impuls sexual. A més a més, l'impuls sexual, que rebrà el nom de líbid, té una importància significativa en l'organització de la mateixa personalitat.

Descoberta de l'inconscient.

La teoria de Freud tingué un enorme impacte a Occident ja que trencava amb el racionalisme característic d'aquesta cultura. Per a Freud, els éssers humans no som animals racionals, sinó criatures sexuals i agressives guiats per la cerca del plaer i les emocions.

La gent qui pateix traumes són incapaços d'identificar-ne l'origen. La psicoanàlisi freudiana establí diferents nivells de consciència.

El nivell conscient, configurat per les percepcions, els pensaments i els records d'accessibilitat inmediata. Aquest nivell es regula pel principi de realitat , el qual veurem més endavant.

El nivell preconscient, m configurat per records, pensaments i aprenentatges no conscients, però als quals es té un accés relativament fàcil.

L'inconscient. Configurat per les experiències desagradables o terrorífiques les quals han estat reprimides per l'invididu. Quan s'expressa l'inconscient sempre es fa de manera simbòlica.

L'autor austrohongarés identificava entre el preinconscient i l'inconscient la censura, la qual reprimeix els desitjos agressius i sexuals. Aquesta es relaxa durant el somni per la qual cosa s'expressen aquestes repressions de manera simbòlica. La psicoanàlisi dóna gran importància a la interpretació dels somnis i la hipnosi.

Estructura de la personalitat

Freud, elaborà un model estructural de la personalitat composta per l'Allò, el Jo i el Superjo. Considerava que la personalitat estava integrada per aquestes tres instàncies les quals eren conflictives entre sí i afecten la vida psicològica de l'invididu.

L'allò: Part més primitiva de la ment. Energia psíquica que tracta de satisfer els impulsos inconscients de supervivència, reproducció i agressió, els quals reclamen inmediata satisfacció.

El jo: És la instància racional de la personalitat la qual sorgeix de l'allò i es configura pels elements conscients. (Cognicions) i d'inconscients (mecanismes de defensa). L'objectiu d'aquesta instància és la conservació i li permet l'adaptació a les normes socials, enfrontades als desitjos de l'allò.

El superjo: Producte d'un procés d'interiorització de les normes socials i culturals. La por al rebuig i el reclam d'afecte produeixen una assimilació d'aquestes normes, en contra dels seus desitjos íntims. És a partir d'aquí des d'n neix la concepció moral de la realitat.

Pulsions i principis

L'ésser humà no és un ésser racional completament com sovint s'ha cregut en el món occidental. Els nostres pensaments , reaccions i decisions estan determinats per les pulsions.

Hi ha per a Freud dos tipus de pulsions:

Eros: També conegudes com a pulsions de la vida, tendeixen a unir i harmonitzar. Són impulsos sexuals i amorosos, trampes de la natura per perpetuar l'espècie humana. Els éssers humans tendeixen doncs a la cerca de companyia, així com la comprensó dels altres.

Thanatos: També conegudes com a pulsions de mort, tendeixen a separar i disgregar. Són impulsos propis de l'agressivitat i destrucció que enfronten els éssers humans contra si mateix i els altres.

Hi ha dos principis que regeixen aquestes pulsions:

El principi de plaer. Tendència humana a la cerca del plaer i l'evitació del dolor.

El principi de realitat: Regulació que el jo fa dels instints per adaptar-se de manera efectiva a l'ambient. Regula desitjos en relació a la cultura i rebutja el plaer inmediat.

Apunts Nietzsche (Faltes d'ortografia) i vídeos explicatius filosofia de Nietzsche.

Apunts de Nietzsche per segon de batxiller i la selectivitat. Malauradament té faltes d'ortografia i no el puc
corregir ara.
Videos incorporats en forma d'explicació.

1Vitalisme: Posisio filosofica que creu que la vida es ireductible ares que estigui exterior a ella, com la raó o deu.

2Concepció dionísiaca de l'esxistencia: Interpretació positiva de tot alló fosc, canviant i irracional. Completament enforntat a una posissio estrictament apolinia, per a Nietzsche es basa en no oblidar qui es un.

3Cristianisme: Platonisme per al poble. Moment en el que les idees decadents d'un grup reduit de filosofs se transefereixen a tot el públic, els valors de les quals estan en contra de la vida.

4Platonisme: Platonisme es tot creená o teoria que seprara la realitat en dos mons, un canviant, sensible i subbjectiu, i un altre estable, estàtic i objectiu. El platonisme es una filosofia profundament enfrontada a la vida, darrera la qual estan els homes febles.

5

5.1 Crítica a la idea de coneixement: Per a Nietzsche la funció del pensament crea ficció i d'aquetsa manera també ho fa l'idea de coneixement que es una ficcio creada per l'home. Per a Nietzsche se'ns ha oblidat que l'idea de veritat es només un cncepte i per tant una ficció més.

5.2 Crítica al pensament concepcional: El concepte i el pensament conceptual neixen a partir del fet en que es pot reduir una serie de fenomens a un perque que guraden una semblança i similitut comunes. Per a Nietzsche no existeixen les essenciés ja que són un invent i per tant le pensament cpnceptual preten reduir tota la realitat a una serie de conceptes igualadors a l'hora de inconrrectes.

5.2.1La mètafora per a Nietzsche es millor que el concepte, doncs, el concepte no engloba les diferencie que implica al món i la realitat de l'esdevenir. La metafora siuferia la qual cosa per a l'autor o els artistes que no empren un llenguatge conceptual sinó metaforic estarien més proxims a la realitat que la filosofia o la ciència.

5.3Crítica a la objectivitat i lleis de la logica: Es creu que es pot tenir un pensametn objectiu de la realitat perque es creu que la realitat ho compleix les lleis de la lògica a les quals està sotmesa a la raó. Per a Nietzsche la raó es un invent huma al igual que l'objectivitat, la realitat es irracional i no té explicacions lògiques per a l'autor.

Tant les lleis naturals com les matemàtiques són invencions humanes que pretenen explicar els fenomens. No hi ha fenomens necesaris.

5.4Crítica a l'objectivitat de coneixement: Per a Nietzsche no existeixen veritats objectives. Per a ell tot coneixmenet es una ineterpretació subjectiva que els homes fan de la realitat, es el que es coneix com perspectivisme.

6.1Crítica a la metafísica: La metafísica es un invent decandent que apareix en el segle V abans de crist i suposa un rebuitg al món de l'aparença tinisiac que realment configura la realitat.

6.2Crítica al cristianisme: El cristianisme es l'extrapolacio al poble del poble dels valors platonics anti vitals. De la mateixa manera que el platonisme, elcristianisme crea un món a part, menysprea el cos i la vida i fonamenta els valors de la moral d'esclaus. A més a més fonamenta una de les coses més decadents per a Nietzsche el sentiment de culpabilitat, la culpa.

6.3Crítica a la moral tradicional:

Punto 1: No existeixen valors objetius universals: Per a Nietzsche la relitat es esdevenir , per tant no hi ha res estable i absolut que sigui veritat, per tant tots els valors són relatius, no hi ha realitat absolutes que fonemntin aquest valors.

Punto 2: Els valors occidentals tradicionals són antivitals, els valors que han imperat occident estan clarament enfrontats a l'instint biologic i vital, oposats al sexe, oposats a la violencia, oposats al i a la vida.

Punt3: Moral d'esclaus i moral de senyors: La moral d'esclaus es deve l'imperant després d'una revolta dels escalus, en la qual se canvien les persepcions per justificar la debilitat, invertint el concpete de bé i mal en valors no egoistes, per a Nietzsche la bona moral es la moral de senyors, en aquesta moral triomfa la violncia la sensualitat el cos , la aventura, el canví i l'alegria.

6.4Crítica als conceptes de culpa, pecat i mala conciència: Aquest conceptes abarrants són una creació per controlar els homes forts i per fer sentir malament aquells que cometen algun errosr perque creuen que son culpables i han d'obeir un ordre superiro a ells.

7 El Principi del canví, la mort de deu: La mort de Deu es un fenomen que es produeix segons Nietzsche el segle XIX en que tots els valors han mort, la raó, el mateix Deu, res no te raó, per a Nietzsche tots som responsables de la mort de Deu, tots l'hem matat. Aquest fenomen es genial per a Nietzsche ja que davant de la l'activització dels valors h ha una oportunitat d'establir-ne de nous, la mort de Deu porta al Nihilisme.

8El Nihilisme:

8.1DECADENTE: Es el nihilisme que nega la vida, propi del cristianisme i del platonisme en canvi d'un món inventat superior.

8.2 PASSIU: Es el nihilisme el qual sentre una vegada se compren que no existeix un sentit i unes varietats a la vida, que tot es un invent, aix´p genra desesperació i porta al suicidi o tristesa absoluta de la persona.

8.3 ACTIU: El nihilisme se produeix quan la persona que compren que no existeix cap fonament o sentit en la vida s'alegra ja que ell ara es lliure de tote les barreres que l'impedien ser lliure, i aixi pot contruir la seva vida aixi com ell vulgui en un constant aventura d'alegria, de senualitat, de viloencia, de joc, de canvi contant, tot alló del que tene por els febles i decadents.

9 L'últim home: L'últim home per a Nietzsche es el nihilista passiu, propi del segle XIX en que ell vivia, que precedeix a l'arribada del superhome, que es l'home que compren de manera positiva el caracter dionistiac de l'existencia, l'últim home es un home decadent, infeliç perque no troba fonaments logics insostenibles que justifiquen la seva vida.

10 Superhome: El superhome es el nihilista actiu, el nihilista que s'alegra de ña realitat i logica irracional sense sentit, crea jugant i disfrutant la vida.

10.1Tres transformacions: Per a Nietzsche hi ha 3 formes que decideixen l'existencia i es configura en els valors.

1La primera forma de l'expirit es le camell. El camell diu “he de...” , aixó significa que vassen la seva vida en els deures inventats per altres o per ell mateix amb els qulas la seva vida té un senit peró el condemna a la mort en vida, el constan obeir.

2El lleó es la segona forma de l'espirit per a Nietzsche. El lleó diu “jo soc lliure de...”. Aixó siginifica que el lleó comença a netendre la manca de sentit que pateix la seva vida, en aquest aspecte comença a rebutjar tot alló que e sotmeti de manera progressiva fins que es deve totalment lliure després d'una lluita amb el drac de la moral i de la mala conciencia que habita en el seu cor.

3El nin es la tercera traformació de l'espirit per a Nietzsche, el nin diu “jo soc lliure per a...”. En aquest aspecte el lleó ja ha vençut el drac de la moral, el nin recupera la inocencia ja que no compren el fets desde el be i el mal, sinó que es limita a crear, acrear realitat, il·lusió, mentira, engany.... , i en constant jugar, no rebutja el cos ni els instints, sinó que els veu com a valors positius per a la propia vida: el sexe, la violnecia, la luxuria, l'alegria, l'abundancia..., ets estaa favor de la diferencia entre uns i altres i dels sentiment de superioritat que deriva de l'orgull i potencia que li ofereix el seu gaudiment per la llibertat i la vida, per exemple per a Nietzsche un rodamón estaria per damunt del be i del mal i també per damunt de tots nosaltres que feim feina, feim rics a latres coses que no ens agraden per comprar cosases que no necesitam, per agradar a persones que no ensa garaden, peruq tenim una vida decadent i pobre basada en el consum i en la cerca d'un sentit. El nin esta a favor del poder i la força, el qual nomès tene acces esl espirits valents per sentir, per patir, per ser lliures.

11 L'etern retorn: Imagina per un moment que com es creia en la física de l'época en que Nietzsche va viure, es creu que el temps es infinit, pero no aixi la materia, per la qual cosa hi ha una quantitat determinada de permutacions, es a dir de combinacions entre atoms, per la qual cosa en aquest precis instant en que estas llegint aixó, aixó pasara i pot ser ha pasat milers i milers de vegades al llarg del infinit del univers.

Imagina per un moment que un dimoni dolent et diu a l'oida que tote les accions qe has fet i faras a la teva vida se repetiran constantment milers i milers de vegades i que pasaras per la mateixa vida decadent o alegre i la gauidiras o l'odiaras constantment, tenint una mateixa via sempre. Amb aquest idea Nietzsche preten dir-nos que hem de aprofitar la vida no peruqe sigui una sino perque aquets acció de menys preu o apreciació a la vida se repetira constantment i es la nostra responsabilitat fer uqe la nostra vida sigui marivillosa i ple d'idees ja que només tenim una.

12 La voluntat de poder: Per a Nietzsche la voluntat de poder es una voluntat a la qual esta sotmes tot fenomen de la realitat que preten imposar-se a la resta de fenomens, ho podem veure en els animals com el lleó i també en els humans, per tant la realitat no persegueix cap mena de progrés sinó de lluita de forçes, la volunt de poder es doncs el desitj de ser més.

VIDEOS

Apunts de Marx.

Apunts per l'examen de Marx.
---------------------------------------------------------------------------------------------

Karl Marx

ONTOLOGIA

Materialisme dialèctic és el nom que rep la filosofia ontològica de Marx la qual és la unió del materialisme i la dialèctica.

Materialisme: La realitat és matèria, i no hi ha res més que la matèria.

Dialectica Tot està en constant moviment i canvi.

-Hi ha 3 lleis de la dialectica.

Llei de lluita de contraris: La realitat ,la qual és matèria , es configura

per la lluita d'elememts oposats que es contaradiuen donant lloc als

fenòmens com la matèria i l'antimatèria o la llum i la foscor.

Llei de transició de la quantitat a la qualitat: La disminució o augment de

matèria pot transformar el fenomen en un fenomen totalment diferent.(Ex: L'increment o disminució de la temperatura transforma els estats de la mateixa)

Llei de la negació de la negació: Els elements que es contardiuen i s'oposen

després d'una transformacio de la quantitat a la qualitat, es generen com a fènomens

nous amb la mateixa oposició la qual és una negació de la negació anterior

(L'increment del gen del coll llarg en les girafes a causa de la selecció natural és una negació de la negació en la situació anterior=.

Finalisme tots els fenòmens tendeixen a la seva pròpia realització. (Ex: l'home per ser home treballa).

Determinisme materialista La realitat, la qual és matèria està condicionada per aquest mateix caràcter material.

Filosofia política

Materialisme històric: La realitat històrica està condicionada per la transformació i

condicions de l'estructura econòmica.

Marx afirmava que la història humana se podia explicar per les transformacions de la estructura econòmica i que aquestes transformacions es produïen per elles mateixes. Així doncs els humans no creen l'estructura econòmica sinó que la estructura econòmica dóna lloc a noves idees i maneres d'entendre l'economia.

Mitjà de producció: Són les eïnes o maneres per les quals es genera riquesa econòmica i s'organitza la producció de bens..

Estrucutra econòmica: És la manera mitjançant la qual un societat s'organitza i genera la seva producció humana.

Hi ha 2 tipus de relacions, les relacions de colaboracio,( sistema prehistòric i comunisme) i els sistemes d'explotació (sistema asiàtic, sistema de domini, feudalisme i capitalisme).

Les forces productives: Són els esforços mitjansant els quals es genera riquesa.

Alineació: És la desnaturalització del treball per a l'home, fent que aquest esdevengui absurd i no es realitzi l'esser huma.(Charlie Chaplin). Recordem que per a Marx l'ésser humà treballa per natura.

Explotació i plusvalor: L'explotació és la situació la qual es produeix en determinats sistemes econòmics els quals es basen en una jerarquia carateritzada per la presència de dominants els quals tenen sota llur domini els mitjans de producció  i els dominats els quals necesiten utlitzar aquest mitjans de comunicació per poder sobreviure. El plusvalor és la riquesa que genera el que produeix amb la seva força productiva riquesa, la qual en els sistemes de domini rep el dominat en gran mesura. Aquesta estructura economica de domini i d'explotació se fonamenta en 2 superestructures que justifiquen aquesta situacio. Superestructura juridica politica: conistent en l'establiment de lleis que regulen allo que es lisit i no (Ex: no se pot robar en els sistemes economics de domini o explotació.

Superestructura ideologica: Normes morals o alineació ideològica mitjançant les quals es pretén que el treballador no qüestioni la seva situació (Ex: Religió, American Dream)

La lluita de classes: La realitat històrica és la lluita constant entre oprimits i opresors. La lluita de clases és la història.

Dictadura del proletariat: Situació a conseqüència d'una revolució en la qual es capgiren les classes socials i els oprimits passen a tenir el domini.

Autopia socialista de Marx: Sistema econòmic cooperatiu en la qual el home es pot realitzar a ell mateix sense una situació d'explotació.

Sobre els objectius

Reflexió de Jordi Joan Baucells

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------

No veig un motiu. Simplement desconec perquè hauria jo de fer alguna cosa en aquest món. Desconec perquè tenir objectius, ambicions, metes… Tot és el mateix. I no veig res més que una fal·làcia sepultada. És comparable a embellir un cadàver. Per molt que vulgui maquillar-lo, ben vestir-lo i posar-lo a caminar com si fos un ésser dotat de vida; no en té, seguirà essent un cadàver. Allà on els altres veuen un fi, jo veig una circunferència. Acabar, començar, acabar, començar… Jo no veig cap meta. L'esforç no du en lloc. L'esforç no és en sí. Què pot ser prou important? Què mereix el meu esforç? Què puc voler? Per què he de voler? A mi me sembla una ficció, una mentida, una falsa necessitat. Una falsa necessitat que brolla d'una angoixa cap el no res (també falsa): un sempitern reemplaçar el que la vida ens lleva. Els objectius, segons el meu entendre, intenten donar coherència a una realitat no fonamentada. Subsanen la por d'aquells que no poden concebir-se a sí mateixos com a fruit de l'atzar, com un accident biològic, com una estrella que naix, llueix i mor: efímers. No és, llavors, un instint de supervivència intelectual? Com la mosca que lluita per la seva vida una vegada engendrada la seva mort dins la teranyina? No són llavors els objectius una esperança? No era l'esperança l'únic mal que quedà dins la caixa de Pandora? Jo he ballat amb l'esperança i m'ha trepitjat els peus. Vol dir això que romanc immòbil davant el pas del temps? Si no tenc objectius, que em mou? Quin és el meu motor? Jo no perseguesc cap anhel, no encaç. Jo desig. Jo desig, però què desig? No serien els desitjos un altre apelatiu dels objectius? La diferència roman en la seva procedència. Mentre que l'objectiu és un final que no prové de mi, el desig és única i exclusivament individual, únic, intransferible. El desig és autèntic, mentre que l'objectiu és fals. El desig és l'únic que allibera el meu pit del sentiment del no-res, és l'únic que allibera el meu cor del puny de la vacuitat. Sigui quin sigui el desitj, aquest trascendeix tota moral, tot codi de valors: el meu desig és independent dels altres éssers, però inherent en mi. És aquest el meu motor. Però, com escalar el cim del desig? No en som cognoscent, però crec que el menys rellevant és arribar al cim. Seguir escalant sí és rellevant, és vital. Com més alt millor arriba la brisa. No és l'objecte del desig qui incita a l'escalada, sino l'amor al desitj. Per tant, l'únic acte pur que pot sortir de mi només pot ser donat a llum des de l'amor. Només l'estima pot justificar el desig. El desig sense amor es desgasta, s'erosiona i s'enquista. Es litifica i es converteix en un objectiu. El desig, com la ingenuïtat, salva les conciències.