Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filósofos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filósofos. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de març del 2015

La infraestructura y su capacidad de generar verdad.




"La verdad siempre es concreta" (No es abstracción)
"Todo lo real es racional, todo lo racional es real"
"Preguntemos, por ejemplo, qué es el ahora. Y respondemos: el ahora es la noche. Escribamos esta verdad. Una verdad no pierde nada con ser puesta por escrito, como tampoco por ser conservada. Pero si ahora, este mediodía, revisamos esta verdad escrita, no tendremos más remedio que decir que esta verdad ha quedado ya vacía.El ahora que es la noche se conserva, es decir, se le trata como aquello por lo que se hace pasar, como algo que es; pero se muestra más bien como algo que no es. El ahora mismo se mantiene, sin duda, pero como algo que no es noche; y asimismo se mantiene con respecto al día que ahora es como algo que no es tampoco día o como un algo negativo en general. Por lo tanto, este ahora que se mantiene no es algo inmediato, sino algo mediado, pues es determinado como algo que permanece y se mantiene por el hecho de que otro, a saber, el día y la noche, no es. Lo que no impide que siga siendo tan simple como antes, el ahora, y que sea indiferente hacia lo que sigue sucediendo en torno a él; del mismo modo q         ue el día y la noche no son su ser, tampoco el es día ni noche; no le afecta para nada este su ser otro”.          
                                                         
         Hegel.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

                     A menudo se tiende a pensar que los humanos tenemos pleno control sobre nuestra vida y el mismo desarrollo histórico , cultural y social, esto es decir, somos plenamente capaces como invididuos pensantes de cambiar la realidad.
Este hecho no es en sí incorrecto, somos los humanos las células del organismo social y su relación entre ellas así como su funcionalidad afectan directamente al Todo social, dependiendo sus eaafectos en mayor o menor medida por la multiplicidad de condiciones.

                     El otro día iba por la calle con unos amigos y, pasando por una concurrida plaza, nos pararon una pareja de chicos que buscaban firmas para que abrieran el casino en el que ellos podrían trabajar. Eran chicos jóvenes sin trabajo. Una de las entidades que acompañaba rechazó enérgicamente la idea afirmando que su moral iba por delante de todo. Cuando ambos sin firmar siguieron adelante, yo me quedé para preguntarles de qué se trataba. No dudé en firmar a pesar de mis habituales rechazos a cosas tales como la Usura o Eurovegas de mierda. Eurovegas aspiraba a condicionar políticamente buena parte de la legislación del estado. Todavía recuerdo a Esperanza Aguirre en la televisión afirmando que si era necesario modificar la ley que legislaba en contra del consumo de tabaco en locales así como otros esta se modificaría con tal de que Eurovegas accediera a instalarse en el estado español.  (Una ley que a pesar de que rechazo comprendo que este no es el modo en el que debe ser tratado tal asunto)



                        ¿Por qué digo todo esto? Porque este hecho se me presentó como un dilema moral cotidiano. Una de las preguntas que pueden hacerse en este campo es preguntarse si realmente es igual un casino aleatorio a un gran coloso. Otra es si es bueno para todo el mundo la existencia de un casino más o nuevo en Palma teniendo en cuenta las distintas consecuencias que pueden derivar de este hecho, como un elevado índice de ludopatía, pero la verdaderamente correcta es la siguiente: ¿Por qué mi acompañante optó por no participar en ello y yo sí?

Nuestras opciones,, esto es decir, nuestra voluntad (del latín Voluntas , que quiere decir Deseo/consentimiento) están esencialmente determinadas por nosotros mismos. Nuestros deseos nunca son naturales,(Entendiendo aquí deseo por lo que es, la misma Voluntad) Afirmar esto sería confundirlo con los impulsos, que a pesar de los dolores testiculares que esto pueda producir, existen, son reales, no es muy difícil apreciarlos en nosotros mismos y los demás y un sinfín más de premisas.  ¿Por qué nuestros deseos no son naturales? Seamos honestos, no estamos condicionados en nuestro ADN para tener el impulso de ser piloto de avión. Así pues. ¿Qué es un deseo?

 Un deseo no se reduce a una afirmación de diccionario "sentimiento intenso que tiene una persona por conseguir una cosa" sino que debe ser reducida para agradar su valor " sentimiento de una persona que aspira a una cosa o a conseguirla". La pregunta para entender este giro es sencilla ¿Qué quiere decir cosa? Un genérico potente en nuestra lengua.  Cosa pueden ser los macarrones, plato favorito de nuestra infancia, o ser piloto. Un objeto o un pensamiento, proyección sobre uno mismo. Pero, si el deseo no es natural,¿Es artificial? En efecto, nuestros deseos forman parte de nuestra ideología, no entendida aquí como conjunto de ideas morales, religiosa o políticas (necesariamente) sino como el conjunto de normas e ideas mediante las cuales interpretamos el mundo, así como los códigos y modos mediante los cuales somos capaces de relacionarnos con los demás y con el mundo. En nuestra ideologia construimos una determinada percepción de lo que sería "La Verdad", esqueleto estructurador de nuestra ideología. Nos sentimos identificados con nuestra ideología, ya que es a través de ella , en nuestra forma de relacionarnos y de pensar, de la forma en la que nos construimos y proyectamos a nosotros mismos. La ideología es capaz de entrar en contradicción ante determinados hechos, entrar en una aporía. Y tras un proceso dialéctico sencillo superarse en una nueva síntesis, valga decir esto, madurar, en cualquiera de los campos. Esta contradicción entre "Lo ideal" entiéndase aquí como aquellas percepciones que derivan de la Ideología y "lo Ontológico" esto es decir, la forma en la que son las cosas, constituye el campo de batalla de la maduración, y una mayor expansión de la comprensión e interpretación de los hechos. Un buen ejemplo de esto sería un criminal condenado a pena de muerte en Texas por asesinato. El hecho ontológico fue la forma en la que se relacionó el asesino con sus víctimas, el hecho ideal es esta exaltación de la idea que tiene una persona de si misma al sentirse perdonado por Dios o afirmar a sus allegados que los esperará en el cielo antes de morir..

Aquí sería justo utilizar la máxima de Hegel "Todo lo racional es real, todo lo real es racional" . Imaginemos que cogemos un papel y en él escribimos que ahora es de día, este será un hecho absolutamente verídico, pero este hecho cesará de serlo una vez llegue la noche. Cuando lo racional pasa a ser irracional, por el exceso de contradicciones que algo haya podido producir en esa percepción  Así funciona la verdad en la ideología. Por supuesto, esta verdad no es objetiva, no sólo por la incapacidad de encontrar un absoluto en la naturaleza o en la realidad en general sino por una razón no tan alejada, depende y está completamente condicionada por la percepción ideológica de ideas, prejuicios, formas de relacionarse con el mundo, etc, de un invididuo. Esto es decir, es producido culturalmente. Recordemos que la cultura es todo aquello que se produce de la contradicción entre el hombre y la naturaleza: esto es decir, herramientas, mercancias, habilidades que hallan en la naturaleza su utilidad como el lenguaje o la cuantificación.


Imaginemos un hecho habitual de nuestra cotidianidad postmoderna. Una madre castiga a su hija, que ha suspendido todas las asignaturas del curso sin ir al concierto de Justin Bieber, a pesar de que la chiquilla tiene la entrada. La chica cae en una dialéctica del deseo, consistente en dos deseos antagónicos, uno de desobediencia a la madre, y asistir al concierto sin su consentimiento, y otro en el que se valorará más las consecuencias. Por supuesto, el deseo que salga triunfante estará condicionado por enormes contingencias como puedan ser la propia cultura y valores familiares así como sus experiencias así como condiciones derivadas de la infraestructura (Es mucho más fácil que desobedezca si el concierto es en la ciudad de la chica que en París) Aquí ya podemos comenzar a apreciar de qué formas la infraestructura es capaz de condicionar nuestra voluntad , esto es decir, determinar nuestra ideología.

El deseo siempre está condicionado por la infraestructura, incluso en los campos en los que esto no parece ser así. La infraestructura de una sociedad es constituida tanto por la capacidad reproductiva y cantidad de invididuoscomo los medios de producción de los que dispone una sociedad y organiza su modo de vida y producción. La infraestructura, señaló Marx, puede estar constituidas de dos formas, tanto que sistema, estos pueden ser de cooperación o de explotación. (Como se explota bien explotado un buen huerto) Así pues no es ilógico afirmar que la forma en la que se manifieste la infraestructura influye directamente en la forma en la que los humanos se relacionan entre ellos y con el mundo. La Historia no es más que las relaciones humanas y la forma en la que se producen, así pues, Marx se atrevió a afirmar que la Historia era el desarrollo de la Lucha de Clases, pues era en esta contradicción donde se podía hallar una "antitesis" capaz de generar un verdadero cambio en la tesís, por ejemplo: Tesis, Mundo Feudal, Antítesis, pensamiento burgués y burguesía. Sintesis: Mundo liberal, Revolución Francesa, etc. ¿Puedes intuir aquí ya la contradicción antes mencionada entre "lo ideal" y "lo ontológico"? En efecto, la infraestructura desde la aparición de las contradicciones de clases y la contradicción" humano - naturaleza "cuyo producto es la cultura ha sido capaz de generar y desarrollar una ideología hegemónica, esto es decir, una ideología capaz de influir en mayor o menor medida sobre el resto, capaz de condicionar la percepción de la realidad , la verdad ideológica de invididuos y colectivos. Es así como la infraestructura aspira a perpetuarse, siendo justificada por toda una ideología cultural, en nuestro mundo la burguesa. ¿Quién no ha oido alguna vez, "¡Vaya comunistas! Pues mis casas son mías, las merezco pues las he ganado con el sudor de mi frente"? incapacitado para preguntarse si esa forma de pensar ha sido generada por una infraestructura que pretende obtener un determinado beneficio de esa forma de pensar, como pueda ser la alienación entre humanos y la falta de empatía.

Para Marx , la infraestructura es capaz de generar no sólo una superestructura ideológica(nación, tradiciones, fiestas) para sustentarse y mantenerse sino que también es capaz de generar una superestructura jurídica, que son el estado, las leyes. jurisprudencia, etc. A pesar de ello, y estando seguro de que Marx me daría la razón, no deben ser entendidas como hechos aislados la una de la otra las dos superestructuras, sino que ambas aspiran a justificarse entre ellas y a su vez justificar la infraestructura. El ejemplo anteriormente mencionado de la habitual afirmación anticomunista es un ejemplo de como la superestructura ideológica influye en las ideologías invididuales pues el invididuo reacciona favorablemente a un sistema económico de explotación dónde existe un monopolio de los medios de producción de una clase determinada y obligando a otra a vender su fuerza de trabajo. Lo ideal encubre lo ontológico, lo mistifica.

Tras todo ello, abordemos el dilema fundamental ¿Por qué mi acompañante optó por rechazar enérgicamente la opción de firmar para la opertura del casino y yo no?
¿Quizás nuestra historia, en la que yo empecé a trabajar con catorce años y ese invididuo vive una vida tranquila con sus padres?
¿Quizás porque ese invididuo tiene una capacidad de autodeterminación admirable para ensalzar sus propios valores?
¿Quizás porque estoy cansado de la mistificación de la responsabilidad invididual de las acciones que ha devenido método ideológico para exculpar al sistema capitalista de lo que es responsable, como que no es en sí Amancio Ortega el responsable de la brutal situación de niños en fábricas de Bangladesh, sino el culpable, el responsable son todas las condiciones (Capitalismo) que han favorecido que Amancio Ortega pueda llevar a cabo las acciones que lleva a cabo?. Y claro ¡Cómo se lo ha ganado con el sudor de su frente!
¿Quizás porque mi ideología manifestó su empatía hacia otro ser humano al que, a pesar de todo, yo estaba incapacitado a negarle trabajo dadas las condiciones de crisis actuales?¿Que no hay fantasía moral que pueda justificar que le haga esto a alguien que tiene hambre, aunque me parezca moralmente censurable?



Nietzsche, para algunos un nazi devastador, para mi una liberación del fascismo ideológicamente justificado que a veces puede llevarse a cabo desde una posición moral, la forma más degenerada y apolinea de retórica. Como al negro que en el verano de 2013 queriendo ir a trabajar a Soller para llevarse algo a la boca en Palma el conductor del autobús escudándose en el simple ejercicio del derecho de admisión impidió que el chico pudiera ir a Sóller. Nietzsche, siempre he dicho, de alguna forma siempre nos ha querido devolver la dignidad a los desheredados, los lúmpens, los homosexuales, las prostitutas, las mujeres maltratadas, los huérfanos, los esclavos modernos y demás. No hay ni bien ni mal, y yo soy Humano, demasiado humano. La muerte de Dios, el ideal apolineo, injustamente perfecto de las cosas, la ideología hegemónica es brutalmente liberador, nos libera del dolor de algunos ruidos que a veces producen los humanos con su boca. Los Maestros de la Sospecha nos hacen humanos, demasiado humanos.


.










dimarts, 12 d’agost del 2014

Apunts de Hume

Apunts de Hume.




Hume forma part del mateix paradigma filosòfic de Descartes. (La filosofia de la consciència)

Hume defensa un empirisme absolut i nega l'existència d'idees innates. Nega l'existència d'idees innates i afirma que la nostra consciència és una tabula rasa. Enfrontat així amb el racionalisme.

L'anàlisi del coneixement:

Els elements del coneixement.
Dos tipus de continguts mentals; impressions sensibles i idees;

Les impressions sensibles, les quals són continguts mentals més vius i més intensos que les idees, les quals són una còpia de les impressions, les quals fa la memòria.

  1. Les impressions de sensació les atribuim a l'acció dels sentits i les percebem quan sentim, diem, veiem and so on.
  2. Les impressións de reflexió les quals consisteixen en una emoció o passió. (La impressió de tristesa).

Hi ha impressions simples les quals són coses com la percepció d'un color i les complexes com podria ser la percepció d'una poma quan la mengem (Color, gust, olor, so)

També hi ha idees simples i complexes. Les simples són una còpia d'una impressió simple. (La idea de color vermell) Les complexes poden ser la còpia d'impressions complexes, com la idea de ciutat, o elaborades per la ment a partir d'altres idees simples o complexes mitjançant la imaginació, que les combina segons les tres lleis d'associació d'idees (més endavant).

Lleis d'associació d'idees:
  • Llei de semblança: Quan la ment es remonta dels objectes representats d'una pintura als originals.
  • Llei de contigüitat en l'espai i el temps: Quan passem de la idea d'una habitació en un edifici a una altra o demanar-nos pels fets d'una època determinada després que se'ns hagi explicat quelcom determinat de la mateixa.
  • La llei de causa i efecte: Tota causa té un efecte, quan ens demanam per un accident és difícil evitar demanar-nos la causa i conseqüències del mateix.

Criteri de veritat: Basat en el “principi de la còpia” Una idea serà veritable si és la còpia d'una impressió sensible. Si no hi ha cap impressió sensible associada la idea és falsa. Les idees complexes han de poder-se descompondre en una sèrie d'idees simples i totes han d'acomplir el criteri de veritat.

Tipus de coneixement: Hume en distingueix dos tipus de judicis.

  • Relacions d'idees: Proposicions pròpies de la lògica i les matemàtiques. El seu valor veritable depén de la relació lógica entre les diferents idees o conceptes que hi intervenen en la proposició. Aquestes qüestions són quelcom completament veritable però són a priori i no ens aporten res d'informació sobre el món.
  • Qüestions de fet: proposicions que fan referència al món de l'experiència. “El sol no sortirà demà” per saber si és veritable o falsa no podrem basar-nos en el principi de no contradicció. (La idea de Sol no és incompatible amb que no surti demà). El criteri de veritat s'aplicarà si existeix una impressió sensible de la que n'és una còpia. La veritat d'aquestes proposicions no és necessària sinò contingent i aposteriori. No se poden saber demostrades com absolutament certes. No obstant això, amplien la nostra informació sobre el món.
  • Tipus de ciències:
  • Hi ha dos tipus de ciències, el de coneixement de relació d'idees , el qual és propi de les ciències formals (matemàtiques, lògica). Basat en el principi de no contraddicó. Es basa en el raonament a priori, el segon, el de coneixement de qüestions de fet és el propi de les ciències empíriques, el qual no pot basar-se en el coneixement a priori.

Crítica al principi de causalitat: La idea que existeix una connexió entre a) La causa b) l'efecte en una relació no es pot demostrar empíricament. Caldria demostrar que la natura segueix un ordre regular; quelcom indemostrable.

Crítiques a la idea de substància.
Crítica a la idea de substància com a substrat o substància invididual: La substància invididual en l'aristotelisme consisteix en el subjecte que sosté tots els accidents i qüestions materials. Només podem tenir impressions sensibles dels accidents que no pas de la substància, que és una idea complexa no fonamentada per no acomplir el criteri de veritat.

Crítica a la idea de substància segona/essència: L'essència de les coses, és a dir, allò que les fa ser com són (Predicat per Plató i Aristòtil) no pot ser percebuda. Són idees complexes que ordenen la nostra realitat perquè sospitam que hi ha una relació profunda però aquesta no pot ser observada. Les essències i idees no poden ser percebudes per tant no acompleixen el criteri de veritat de Hume i no es poden fonamentar.

Critica a la idea de món material, res extensa: Tenim la sensació de l'efecte que les coses produeixen en la nostra consciència, però no pas la causa d'aquesta sensació sensible. (L'objecte en si) Així doncs, afirmar que existeix el món material més enllà de la nostra consciència és una idea no fonamentada i no acompleix el criteri de veritat.

Crítica a la idea de Déu, Res infinita.: No hi ha cap dada sensible que provi l'existència de Déu i per tant no acompleix el criteri de veritat cartesià.

Hume era agnòstic doncs afirmava que tampoc no podíem saber que Déu existís.

Crítica a la de de Res Cogitans, jo... : Per a Hume tot a la consciència són impressions que es van manifestant successivament i que la memòria crea la idea de jo per posar coherència a aquestes dades sota el títol de Jo.

L'escepticisme de Hume:

Hume, en afirmar totes aquestes crítiques, no només deixa en mal lloc la metafísica sinò també altres ciències empíriques com la física. Les idees de la Física que les lleis naturals actuaran sempre amb regularitat és una idea complexa no fonamentada perquè no podem tenir una experiència empírica de la totalitat de la realitat.

Hume apostarà doncs per un empirisme moderant que afirma que hem de ser conscients que tot el coneixement obtingut no és un absolut.

Emotivisme moral: La moral no pot fonamentar-se en la raó doncs no poden identificar-se qualitats bones o dolentes en els fenòmens. La distinció del bo i del dolent es troba en l'invididu. Segons Hume, tots els humans estam constituits com a humans perquè rebutjem naturalment determinades coses i ens agradin altres.




    Política de Hume

Hume estava enèrgicament en contra de les grans solucions polítiques com les de Plató per considerar l'idealisme quelcom no fonamentable.

A més a més, Hume està en contra del Contracte Social. Segons ell la societat és quelcom inseparable de l'ésser humà. No es tracta pas d'invididus invididuals que s'uneixen en benefici comú i desfer-se de l'estat de violència que es trobaven en estat natural. Al contrari, Hume afirmarà que ens unim en un sentit biològic, la reproducció. Els mascles s'uneixen a les famelles i crien els nadons, així doncs, la família és el nucli bàsic d'una societat.


Hume, per acabar, afirmarà que no hi ha cap ordre natural que digui que els humans hagin d'estar sotmesos a cap poder o ordre natural. La societat neix per conveni i no han de constituir necessàriament estats com per exemple, les tribus americanes vivien en societat sense estat. Quan apareix l'estat és quan les relacions econòmiques i socials esdevenen més complexes però aquest conveni ha de romandre beneficiós per a tots. En cas que no sigui beneficiós no hi ha cap obligació d'obeir.

dilluns, 26 de maig del 2014

La sombra de Buda.

Después de muerto Buda, su sombra, enorme y espantosa,
siguió proyectándose durante siglos en la cueva.
Dios ha muerto, pero los hombres son de tal naturaleza que,
tal vez durante milenios, habrá cuevas donde seguirá proyectándose su sombra.
Y respecto de nosotros… ¡habremos de vencer también su sombra!”


dimarts, 20 de maig del 2014

La muerte de Dios.




Nietzsche y El Loco – "Busco a Dios"
"¿No habéis oído hablar de ese loco que encendió un farol en pleno día y corrió al mercado gritando sin cesar: "¡Busco a Dios! ¡Busco a Dios!"--Como precisamente estaban allí reunidos muchos que no creían en Dios, sus gritos provocaron enormes risotadas. ¿Se ha perdido? preguntó uno. ¿Se ha perdido como un niño pequeño?, preguntó otro. ¿O se ha escondido? ¿Tiene miedo de nosotros? ¿Se habrá ido de viaje? ¿habrá emigrado? --así gritaban y reían alborozadamente.

"El loco saltó en medio de ellos y los traspasó con su mirada. "¿Qué a dónde se ha ido Dios?" -exclamó-, Se lo voy a decir. Lo hemos matado--ustedes y yo. Todos somos sus asesinos. Pero ¿cómo hemos podido hacerlo? ¿Cómo hemos podido bebernos el mar? ¿Quién nos prestó la esponja para borrar el horizonte? ¿Qué hicimos cuando desencadenamos la tierra de su sol? ¿Hacia dónde se mueve ahora? ¿Hacia dónde nos movemos nosotros? ¿Lejos de todos los soles? ¿No nos estamos hundiendo continuamente? ¿Hacia atrás, hacia los lados, hacia adelante, en todas las direcciones? ¿Hay todavía una arriba o un abajo? ¿No vamos como errantes a través de una nada infinita? ¿No nos persigue el vacío con su aliento? ¿No hace más frío? ¿No veis oscurecer cada vez más? ¿No es necesario encender faroles en pleno día? ¿No oímos todavía el ruido de los sepultureros que entierran a Dios? ¿Nada olfateamos aún de la descomposición divina? Los dioses también se descomponen. Dios ha muerto. Dios sigue muerto. Y nosotros lo hemos matado."

Nietzsche y El Loco – "Dios está Muerto"
" "¿Cómo nos consolaremos, nosotros, asesinos entre los asesinos? Lo que el mundo tenía como más sagrado y poderoso se ha desangrado bajo nuestros cuchillos. ¿Quién borrará de nosotros esa sangre? ¿Qué agua podrá purificarnos? ¿Qué expiaciones, qué juegos nos veremos forzados a inventar? ¿No es excesiva para nosotros la grandeza de este acto? ¿No estamos forzados a convertirnos en dioses, al menos para parecer dignos de ella? No ha habido jamás en el mundo un acto más grandioso, y las futuras generaciones serán, por este acto, parte de una historia más grandiosa de lo que hasta el presente fue la historia.

Aquí calló el loco y miró de nuevo a sus oyentes; ellos también callaron y le contemplaron con extrañeza. Por último, arrojó al suelo su farol, el cual se apagó y se rompió en mil pedazos. “He llegado demasiado pronto", dijo entonces, "no es aún mi hora. Este gran acontecimiento está en camino, todavía no ha llegado a oídos de los hombres..."



divendres, 16 de maig del 2014

Segunda crítica a Fukuyama.

Comencemos por el final.
El análisis de Fukuyama en nuestros días no parece muy alejado de la realidad. La Rusia Actual, muy liberal y cuyo control del gas parece tornarse muy importante para el resto de Europa presenta una gran variedad de nuevas ideologías de lo más estrafalarias entre las que se incluyo el Nacional- Bolchevismo, tendencia ideológica que tiene éxito en ciertos sectores de la juventud rusa. Esta nueva ideología mutante y algunos dirían que antinatural (Yo no me atrevería a decir que es muy distinta al simple lenninismo no tanto por mis posiciones ideológicas sino por el resultado evidente que tuvo el marxismo-lennismo en Rusia resumible en Gulags y Caza de brujas a la rusa, en la que escucha música culta o simplemente extranjera era un síntoma de decadencia burguesa para los guardianes de la buena moral soviética.)


En este nuevo marco en el que aparecen estas ideologías también hallamos un conflicto con un alto componente racial, el caso ucraniano que ahora parece ocupar buena parte de nuestros media. Y no es casualidad que en una Crimea rusoparlante una Rusia renovada y poderosa vean una nueva posibilidad de expansión. Y así es, efectivamente, el expansionismo que parecía totalmente desacreditado tras la caída del Tercer Reich ha vuelto ¡Y de qué manera! Así como quién no quiere la cosa vuelve haber confictos en Europa. ¿Fin de la historia?
¿Y si ese mundo bipolar que supuestamente se acabó con la caída del Muro de Berlín es necesario para un buen desarrollo de la economía del mundo desarrollado? Es interesante ver como Rusia y China ahora parecen hacer de contrapunto una vez más al poder estadounidense. Está claro que ahora ya la riqueza no se mide tanto en tierras y en control militar sino más bien en cuestiones económicas, una consecuencia más del desarrollo del capitalismo.
Otra cosa es decir que la superestructura ideológica no es consecuencia del sistema económico sino al revés. Siempre a los que estudian Marx les hace ruído esta idea. ¿Cómo es posible que no sean las distintas sociedades las que eligen su sistema económico en base a una ideología o manera de desarrollarse sino al revés? No olvidemos ,pero, que esas transformaciones económicas vienen de la mano de los propietarios de los medios de producción, y así pues su ideología. Al disponer ellos de los medios de producción y de una plusvalía (otros dirían robo) justificada en su ideología también desarrollan un complejo sistema de propaganda(Media), por el cual pueden transmitirse tanto sus ideas como sus valores y sirven de control social (Las iglesias de antes no son muy distintas a nuestros actuales televisores) .


De hecho, vivimos en un Occidente competitivo, en un Occidente en el que te dicen que arriesgues para ganar, un Occidente que se hace valer de nuevos heroes y símbolos como Steve Jobs. Steve Jobs quizás tampoco sea tan distinto como lo fue San Felipe Neri para la cristiandad; Un símbolo propagandístico de una serie de valores e ideas. Ahora se pueden ver estos símbolos colgados de las paredes de algunos amantes de la tecnología, no son pocos los cristianos que todavía tienen su estampita de San Felipe Neri en la cocina.


¿Qué simboliza Steve Jobs? Simboliza el esfuerzo, la perseverancia, la lucha por superarse, por mejorar, ¿Por qué? Porque esa fue la vida del personaje cuya imagen ha sido magnificada alrededor del globo especialmente tras su muerte. Pero quizás en la ecuación no tenemos en cuenta cuántas otras personas inspiradas por Steve Jobs o por otros personajes relevantes han acabado fracasando fatídicamente. La posibilidad de que uno pueda llegar a ser Steve Jobs son bajísimas pero la superestructura ideológica te somete a la ficción de que no sólo se puede, sino que el hecho de que se triunfe depende exclusivamente del invididuo, redimiendo así el sistema económico. Eso parece conducirnos a poder crear un nuevo tipo de persona, el fracasado, aquel que no ha logrado sus metas. ¿Qué metas? A veces para que un invididuo pueda ser libre o , por lo menos, vivir decenemente parece tener que rechazar drásticamente cualquier sistema de valores que decida estructurar su vida.

A menudo se dice que esta transformación y exportación de la vida burguesa a mayores capas de la sociedad parece una estrategia del sistema capitalista para perpetuarse. En cierta manera, parece que es necesario el conocimiento de la filosofía de Marx para entender la situación actual. Debe de ser aquello que el filósofo no pudo preveer. El triunfo total de los propietarios de los medios de producción mediante el engaño. Lo que sí es discutible de la superestructura ideológica vigente, actual y evidente en nuestro mundo actual es qué pretende hacer el autor restándole importancia. Quizás el autor no sospecha ni por un momento que él mismo está trabajando para esa misma superestructura sin haberse percatado de ello. No ha dejado de haber clases sociales, simplemente su conciencia de clase ha sido anulada, y esto en Occidente, el ejemplo más claro de la existencia de clases sociales es ese 80% de la población mundial que tiene que estar mal para que nosotros sigamos en un evidente letargo del consumismo.

dimecres, 14 de maig del 2014

Apunts de Descartes




Apunts de Descartes



Objectiu de Descartes: Reconstruir el coneixement universal en uns fonaments sòlids perquè puguin resistir els atacs de l'escepticisme, doncs creia que existien veritats universals.

Arbre del coneixement humà: Arbre amb el qual Descartes explica la realitat tot relacionant la part que no podem veure, les arrels(metafísica), el tronc seria la física i les arrels els altres sabers, entre els quals cal incloure la moral.

Amb Descartes s'inicia la filosofia moderna, per la qual cosa estarà enfrontat amb l'escolàstica, i per tant, amb Aristòtil, l'esoterisme renaixentista i la nova ciència de Bacon basada en els sentits (empirista) doncs Descartes creia en el racionalisme com a única forma per accedir a les entranyes de la realitat.

El gir subjectivista: Per conèixer la realitat hem de conèixer la nostra consciència, la qual és la que coneix i percep. Els filòsofs anteriors a Descartes es llancen directament a l'anàlisi de la realitat. És en el subjecte on hem de començar a cercar la resposta doncs és aquest qui rep les dades sensibles de la realitat. Es diu que és en aquest moment on comencen les filosofies de la consciència.

El racionalisme: Moviment filosòfic modern que té una absoluta confiança en la raó humana, la qual és l'origen del coneixement. Per tant, l'autèntic coneixement és el racional que no pas l'empíric. Per això es basaran en sistemes deductius tals com les matemàtiques. Es poden partir d'uns principis per reconstruir el coneixement humà, per tant preten ésser molt sistemàtic. Així doncs, pretenen abastir una una ciència universal i necessària basada en la deducció. Creuen que tot quant passa al món té explicació, que aquesta explicació pot ser coneguda racionalment i és útil per a l'ésser humà.

El mètode cartesià: Consta de quatre regles:
  1. Evidència. Només s'acceptarà com a veritable allò que resulti evident a la nostra raó. És a dir, allò que la nostra raó capti com a idea distinta i clara.
  2. Anàlisi: Arribar a idees tan simples que es puguin intuir de forma clara i distinta.
  3. Síntesi: Una vegada arribats als elements simples d'un problema el reconstruirem en la seva complexitat.
  4. Comprovació: Assegurar que no s'hi hagi comés cap error.

Teoria de les idees innates: Idees no adoptades pel món exterior sinò intrinsicament inherets als éssers humans des del seu naixement. Hi ha tres tipus d'idees diferents segons Descartes.

  1. Idees adventícies: Són aquelles idees que es produeixen pel món exterior (adquirides). Impressions sensibles.
  2. Idees factícies: Artificials, construides per la composició i imaginació. Exemple: Espanya.
  3. Idees innates: No són produïdes ni pel món exterior ni pel propi subjecte, són innates. Són sempre veritat doncs són clares i distintes.

Metafísica cartesiana: epistemologia i ontologia.

Dubte metòdic: Dubtar de tot allò que se pugui dubtar per reconstruir l'edifici de saber en uns fonaments indubtables. Té dues fases.

Dubte natural.

  1. Poca fiabilitat dels sentits: És possible dubtar de totes les percepcions dels sentits: Els sentits de fet ens enganyes. (Al·lucinacions, miralls).
  2. Possible confusió entre el somni i la vigilia: En els somnis creiem veure coses, escoltar veus and so on. És impossible demostrar que no estem somiant, res ens assegura que tot no sigui un somni.

Descartes troba en les matemàtiques un coneixement no empíric i sòlid sigui aquest en somnis o no.

Dubte hiperbòlic: Se podria fins i tot dubtar de les matemàtiques doncs podria existir un “geni maligne” (Descartes dixit) que influís en les nostres conscièncias en que totes les veritats poguessin ésser falses.

1a Veritat Fonamental; Cogito, ergo sum:
Els invididus, les consciències, són els enganats, per tant, l'evidència clara és que nosaltres existim doncs som els que estan dubtant. Afirma doncs que som una res cogitans (Substància pensant) la matèria capaç de pensar.

2a Veritat fonamental: l'existència de Déu: Déu és la garantia que no permetria que un geni maligne adulteràs la nostra consciència. Hi ha tres arguments per demostrar l'existència de Déu.

  1. 1er Argument: Dintre nostre hi ha la idea innata de Déu (un ésser infinit). Aquesta idea no la podríem produir nosaltres doncs som éssers finits i no podríem donar lloc a quelcom infinit. Aquesta idea ha d'haver estat osada per un ésser infinit, Déu. Per tant, Déu Eixsteix.
  2. 2n Argument: La meva existència no depén de mi i cal que algú l'hagi creada, Déu.
  3. Quelcom absolutament perfecte no pot no existir doncs entre les seves qualitats hi hauria necessàriament la de l'existència. Per tant, Déu existeix.

Descartes demostra així la segona substància, la Res Infinita. Ja tenim la garantia de que la realitat es correspon a la nostra raó.

3a Veritat: L'existència dels cossos:
  1. Tenim la idea innata que les nostres percepcions són produides per quelcom exterior, les coses materials i els cossos. És quelcom evident.
  2. Existeix Déu, qui no m'enganyarà quan intuesc una idea clara i distinta.
  3. La idea que existeixen els cossos és una idea certa.
  4. Per tant, existeix la Res Extensa.

Pluralisme substancialista:
Descartes defineix substància com a quelcom existent que no li cal res més que ell mateix per l'existència. Hi ha tres tipus de substàncies els quals tenen uns atributs; la res infinita té la perfecció, la res extensa ocupa un espai i la res cogitans té el pensament.


Antropologia.

El dualisme cartesià: L'ésser humà no forma un tot en una conjugació de matèria i forma com diria Aristòtil sinò que està dividit en dues substàncies, la res cogitans i la res extensa.

Problema de la relació Ment-Cos; L'ànima i el cos interactuen a la Glàndula Pineal al cervell.

Física.

El mecanicisme: Hi ha unes lleis mecàniques que expliquen el moviment de la matèria o res extensa: Per a Descartes el món era una gran màquina que dirigia aquestes lleis i tots els éssers vius actuarien de manera mecànica.

Ética

Llibertat de l'home i projecte d'una ciència moral:

L'home té lliure albir doncs ho interpreta així dins la seva consciència en una idea clara i distinta. En un món purament mecànic aquesta és la diferència de l'home amb la resta d'éssers naturals.

Té plans d'el·laborat una ciència moral en fonaments sòlids que finalment no durà a terme.

Moral provisional: Moral que ajudi a viure a l'invididu mentre el·labori la seva feina de dubtar de tot fins poder el·laborat una ciència moral efectiva. Consta dels següents punts:

  • Obeir les lleis i costums del país.
  • Ser ferm en les nostres accions.
  • L'autosuperació.
  • Canviar els desitjos propis enlloc de canviar l'ordre del món.
  • Dedicar la vida al conreu de la raó i progressar cercant veritats.



dimarts, 13 de maig del 2014

Apunts d'Aristòtil. Filosofia d'Aristòtil, Selectivitat.

Apunts d'Aristòtil.

Punts a tenir en compte respecte de la filosofia platònica.

Realisme vs idealisme: En contrast amb l'idealisme platònic, que defensava que l'autèntic coneixement es basava en la cerca de fonaments o veritats absolutes, el pensament aristotèlic és realista, doncs afirma que el món que veiem i sentim és l'autèntic. El fonament de l'existència de les coses està en ells mateixes.

L'empirisme d'Aristòtil: Posició filosòfica que defensa que el nostre coneixement s'obté a partir de l'experiència sensible, en contrast amb Plató.

Classificació de les ciències: Per Aristòtil el saber universal s'obté mitjançant la conjugació de ciències.
  • Teorètiques: Volen assolir el coneixement teòric de la realitat.
A1) Filosofia primera (Metafísica, ontologia, teologia...)
A2) Filosofia Segona (Física)
A3) Matemàtiques
  • Pràctiques: S'ocupen de l'acció humana invididual o social.
    B1) Ètica
    B2) Política
  • Poètiques: Producció de les coses, (útils o belles)

Metafísica aristotèlica: Ciència que estudia les causes i principis de l'ésser. S'ocupa d'allò que és en tant que és. Es demana per l'estructura de la realitat. (Què és ésser una cosa?).
Per a Aristòtil hi haurà una substància perfecta (Déu) la qual és l'objecte últim de la metafísica. (Teologia)

Els sentits del terme ésser: Per Aristòtil hi ha diversos significats pel terme ésser. Ésser és un concepte anàleg (pot emprar-se en molts sentits però tots tenen una relació).Aristòtil farà una distinció entre aquests sentits per enfrontar-se a la paradoxa del canvi.

  • Substància – accidents: Pensem en una substància S, sigui cosa, invididu particular. A les coses particular, a les coses se les anomena Substància primera . Aquesta substància S té determinacions. (Sócrates és un home) La propietat ésser home és l'essència de Sócrates, l'essència que determina el que és S.Aquesta rebrà el mot de substància segona. També aquest S pot tenir altres determinacions. ,de quantitat, qualitat, lloc, temps, passió (geruindis) o activitat (Acció). (Accidents). Les propietatas que no són essencials reben el nom de Categories.

Així doncs:
  • Substància primera: Coses concretes, particulars, invididus, ens. (Exemple, tu o la cadira en la qual seus ara mateix)
  • Essència o substància segona: Allò que fa que una cosa sigui el que és El que respondríem Què és tal o qual cosa concreta. (Què ets? Una persona. Què és l'institut? Un edifici...) També corresponen als gèneres i espècies en els quals es classifiquen els invididus.
  • Accidents: Les altres 8 categories. No defineixen l'invididu i poden canviar sense afectar la substàncian primera. Només canvia la substància segona si la primera canvia també. (Si tornes prim continues essent tu)

Ésser en potència i en acte: Ésser en potència significa la capacitat d'arribar una cosa que encara no s'és. (La llavor és un abre en potència).

Ésser en acte: Allò que un ésser és de fet. Un arbre és un abre en acte.

Aristòtil explicarà així el canvi, En una realització de l'essència.
Ésser natural, ésser artificial:
Els éssers natural tenen en si mateix el principi o causa del seu moviment o canvi mentre que els artificials pateixen el canvi per agents exteriors.

Teoria de la substància. L'Hilemorfisme.
Teoria aristotèlica sobre la realitat (ontològica)

  • Realisme: La realitat és aquest món.
  • Substància= Matèria i forma: Les substàncies estan composades per matèria i forma. Sòcrates està composat de matèria i la forma “ésser hum``a”.
  • Sinònims de forma: ESSÈNCIA /SUBSTÀNCIA SEGONA/ESPÈCIE GENERE.
  • La matèria està en potència d'ésser actualitzada per la forma. La matèria és passiva i està en potència de rebre una forma. La forma és el principi actiu que actualitza i determina la matèria, donant lloc a les substàncies concretes. El canvi i diversitat es produeixen per aquesta activitat de formes.
  • Forma i matèria no poden existir separades.

Matèria propera i matèria llunyana: Si demanam de què està feta una casa, responem de rejoles. Les rejoles, que són la matèria de la casa, són alhora substància,( Matèria i forma) la forma rejola i la matèria fang. El fang és alhora una altra substància. Intueixes el problema? Som incapaços de trobar la matèria primera. L'únic existent són substàncies. La matèria primera seria el substrat últim de la realitat, completament incognoscible per nosaltres. Aquesta matèria, la qual també rebrà el nom de matèria llunyana serà diferenciada de la matèria propera (les rejoles de la casa and so on and so on)

Forma principi universal matèria principi particular:
La forma representa l'essència de l'objecte. La matèria representa el que hi ha de particular, de distint. La matèria és el principi d'invididuació. El que diferencia dues substàncies de la mateixa espècie/form és la matèria que les configura. Dues taronjes estan fetes d'un mateix tipus de matèria però es tracta no de la mateixa matèria sinò del mateix tros de matèria.

Les quatre causes de l'ésser:
  • La Causa Material: És la matèria de la qual està feta una cosa. La causa material d'una columna és el marbre.
  • La causa eficient: Agent que produeix la cosa. (L'escultor de la columna).
  • La causa formal: L'essència de la cosa.
  • La causa final: Finalitat de la cosa. (En la columna el sosteniment del temple).

Crrítica a la teoria del món de les idees de Plató:

  1. Existeixen les essències però no separades de les coses sensibles: Aristòtil estarà d'acord amb Plató que hi ha un element comú que uneix els objectes d'una mateixa classe i aqueix element l'aplicam una mateixa denominació. Admetrà doncs que existeix tal cosa. Però nega que tingui una existència independent de les coses.
  2. El canvi és real. (S'explica a la Física)
  3. Les essències resideixen en la matèria i no fora d'aquest.
  4. Les formes són eternes ja que existeixen les substàncies de les quals són forma. Si desapareixen les columnes no hi haurà forma columna.

Física /filosofia segona: S'ocupa dels éssers concrets, els naturals des de la perspectiva del moviment, objectiu fonamental de la física.
Explicació del canvi: El canvi s'explica com el pas de la potència a l'acte.
  • Canvi substancial: Procés pel qual passem d'una substància a una altra diferents. La matèria és el substrat que no canvia. Roman l'essència. Hi ha canvis per la generació (Naixement d'una nova substància) la corrupció: (Mort d'una substància) . Per explicar el canvi substancial Aristòtil combina lla matèria i forma amb la potència i l'acte.
  • Canvi accidental: Procés en el qual no canvia la substància, sinò alguna de les seves determinacions no essencials. Aristòtil hi identifica els canvis quantitatius (Augment o disminució) Qualitatius (alteració) i locals (moviment i desplaçament).

Concepció teleològica de la natura: Tesi en la qual es defensa que tots els éssers naturals tendeixen a la realització de llur fi/ finalitat. Finalisme. Els moviments natural es produeixen perquè les formes de les coses tendeixen a comportar-se d'acord amb llur forma i per tant a acomplir una finalitat. És a dir, la realització de la pròpia essència.

Estructura de l'univers i primer motor: Més enllà de la lluna hi ha regions supralunars en les quals la matèria que la defineix és l'èter. És perfecte , harmoniós, i no està sotmés al temps. Hi ha un primer motor que justifica el moviment doncs no depén de cap altre ésser. Està separat de les coses sensibles. Totes les coses tendeixen a ser perfectes com el rpimer motor (finalisme) El primer motor no és altre que Déu, la substància divina.


Antropologia; teoria de l'ànima i concepció de l'èsser humà.
Per Aristòtil la matèria s'identifica amb el cos i la forma amb l'ànima.

L'ànima és un principi de vida pròpia dels éssers vius.Hi ha tres tipus d'ànimes:

  1. L'ànima nutritiva/ vegetativa: Funcions d'assimilació i reproducció. Pròpia de les plantes.
  2. L'Ànima sensitiva: Pròpia dels animals, els permet tenir percepció sensible, desig, moviment local imaginació i memòria.
  3. Ànima intel·lectiva: Assumeix les funcions vegetatives i sensitives i fa possible el pensament científic teòric.

Cal recordar que per Aristòtil l'ànima no pot sobreviure sense el cos.

Epistemologia teoría del coneixement:
Aristòtil identifica el coneixement sensible i intel·lectual. Però el segon no podrà ser sense el primer (empirisme). Gràcies a la memòria i imaginació n'obtenim l'experiència.

El coneixement intel·lectual (El saber): El nivell més elevat de coneixemen ens permetria conèixer les causes dels objectes. El coneixement intel·lectual naix de l'experiència.

Funcionament del procés de coneixement:
  1. Amb l'acció dels sentits es capta la realitat concreta d'una substància.
  2. Mitjançant la imaginació s'elabora una imatge sensible en el qual s'hi troben els elements materials i sensibles de la substància, però també els formals.
  3. L'enteniment ens permet aillar l'essència de la substància separant la part material de la formal. L'essència és allò universal.

Hi ha un enteniment pacient, que es limita a rebre la imatge sensivle mentre que l'enteniment agent realitza pròpiament la separació de la forma i la matèria quedant-se amb la part formal.

Ètica

Eudaimonisme:
  1. Tots els actes de la vida tendeixen a un fi (bé últim) el qual és la felicitat.
  2. Tots els homes estan d'acord amb que el bé últim és la felicitat. Hi ha tres tipus de felicitat A) Adquisició de bens externs. b) bens del cos c) bens de l'ànima (el coneixement de la veritat.
  3. Abastir la nostra realització: Per una dona tenir un fill i restar a la llar en la mentalitat d'aleshores.

Teoria de la virtut:
  1. L'home virtuós és aquell que es comporta correctament.
  2. Les virtuts són necessàries per l'assoliment de la felicitat.
  3. Hi ha virtuts morals o ètiques i virtuts intel·lectuals. Les primeres són funcions inferiors de l'ànima i les dianoètiques corresponen a les funcions racionals de l'ànima.
  4. Hi ha diversitat de virtuts ètiques (coratge, honestedad, temperança, magnanimitat, justícia. Per Aristòtil és un hàbit selectiu consitent en un terme mitjà relatiu a nosaltres determinat per la raó i segons l'ús que en faria un home prudent.

Aquesta virtut depén , en certa manera de nosaltres, i no és completament matemàtica, però defuig del sofisme.

Funció: Virtut que li és pròpia.
Saviesa teòrica: Ciència, saber, coneixement veritable de la realitat.
Saviesa pràctica: Prudència, sens eella no podríem adquirir les virtuts ètiques doncs ens permet reflexionar sobre les tries que realitzam.
Saber tècnic: Coneixement d'un art concret.

Política:

Tesi de la sociabilitat natural: Els éssers humans tendim a crear societats per la nostra natura. S'oposa al contracte social.

Les formes de govern: Aristòtil rebutja la idea d'Estat Ideal. Investiga sobre els sistemes polítics existents a la realitat.

Formes de govern correctes. (miren pel bé comú).
Monarquia. (Govern d'un)
Aristocràcia (Govern dels millors.
República(govern de la majoria, democràcia limitada a la classe mitja)

Formes de govern corruptes (No miren pel bé comú)
Tirania (Govern d'un sol que mira pel seu inteès)-
Oligarquia (Govern dels rics)
Demagògia (Govern de les masses, democràcia no limitada).

Cadascuna de les tres formes de govern de Bé Comú seran acceptables per Aristòtil segons les necessitats de cada estat.
De tota manera Aristòtil preferirà la República doncs essent les classes mitjanes l'equilibri entre les riques i les pobres, les quals no tindrien accés al poder, tot seria més just.


dilluns, 12 de maig del 2014

Apunts de Plató, filosofia de Plató, selectivitat.

Apunts de Plató.

Tesi del món de les idees: Tesi l'objectiu de la qual pretenia acabar amb l'escepticisme i el relativisme que s'havien apoderat d'Atenes tot cercant una fonamentació (donar una justificació)

Així doncs, el món de les idees o també conegut com a Món intel·ligible per a Plató serà un món al qual cal apropar-se mitjançant l'intel·lecte i no pas els sentits, doncs no hi ha veritats en el fals món sensible (percebut pels sentits) doncs és canviant i inestable.

És una teoria ontològica (Que pretén conèixer l'ésser de les coses, la realitat) doncs considerava que el món sensible, percebut pels sentits és només una còpia absurda del món intel·ligible, al qual hi ha idees perfectes. És una teoria epistemològica (pretén definir què , com, i què ens limita conèixer) doncs Plató afirma que es pot abastir un coneixement ple de la realitat intel·lectualment a través del món de les idees. És també una teoria ètica doncs pretenia fonamentar la moral i la política. Plató afirma l'existència de models invariables i absoluts de justícia, bé, and so on and so on que hauran de guiar la vida dels invididus com la política. (Fonamentació de valors absoluts)

Tesis fonamentals sobre la teoria del Món de les idees:

  1. Allò real són les idees (o formes) no allò sensible (percebut pels sentits). Les formes són essències, models, arquetips i el món sensible n'és només una còpia.
  2. Hi ha una dualitat entre el món intel·ligible i el món sensible.Aquesta tesi es coneix com a Dualisme cosmològic.
  3. Les formes són el fonament intel·ligible de les coses del món sensible (També de les accions i les lleis) i per tant, en són l'essència.
  4. Les formes són allò que sempre és, l'autèntica realitat. Tenen una natura intel·libile, no es poden percebre pels sentits. Són immaterials, eternes, invariables i incorruptibles. Perfectes, existeixen per elles mateixes doncs no han estat creades. Són el fonament de la realitat sensible. Poden ser conegudes per l'ésser humà mitjançant la raó.
  5. El coneixement de les formes és possible per als éssers humans i n'és l'únic vertader. Sobre el món sensible, sotmés al canvi, només pot haver-hi opinió, mai no pot haver-hi coneixement.
  6. L'home està format per ànima i cos (Dualisme antropològic) L'ànima té una realitat intel·ligible i inmaterial i el cos una realitat sensible i material. L'ànima, eterna i inmortal, està en contacte amb el món intel·ligible abans de la seva incoportació (Entrada al cos). En entrar al cos els sentits la confonen i oblida el món sensible. Caldrà una reeducació dialèctia per elevar l'esperit i així pugui recordar allò que havia aprés i ha oblidat (Teoria del coneixement com a reminescència).
  7. L'objectiu definitiu i sentit és la cerca de la idea de Bé, el Bé suprem i absolut, del qual neixen la resta d'idees .
  8. Qui coneix la idea de Bé, capaç de distingir les accions correctes així com les lleis i determinar si són bones o justes haurà de ser el governant de la polis.

El simil de la linia: Al·legoria a forma d'exemple mitjançant el qual Plató explica la diferència entre el món de les idees i el món sensible. Incorpora subdivisions (En el món sensible hi hauria la creença mentre que al intel·ligible la idea, per entendre'ns)

El mite de la caverna: Al·legoria a forma d'exemple que explica la vida d'uns pressoners fermats des de sempre dins una cova els quals només poden veure les formes de les ombres d'allò que passa entre la paret i la llum la qual es situa a les seves esquenes. Un dia, un dels pressoners, alliberat, surt de la cova i veu com són les coses. Alegre, torna als seus companys de la cova per explicar-los-ho. En adonar-se els seus compannys que la jerarquia i forma d'entendre la vida que tenien eren posades en perill per les afirmacions del llibert l'assassinaren (Referència a Sòcrates)

Aquest mite resulta interessant doncs pretén convertir en element al·legòric tota la seva teoria, essent tot allò a fora de la cova el món de les idees amb la idea de Bé suprem encarnada pel sol i el món sensible totes les ombres que veien els homes fermats.

Dialèctica: Ciència de les Idees/Formes. La dialèctica és la forma mitjançant la qual l'ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) a l'intel·ligible (idees).

És la forma de coneixement per excel·lència segons Plató. És una tècnica d'investigació. El sentit de la vida es troba en l'esforç de perfeccionament envers el món de les idees. És ascendent doncs implica una pujada a un millor nivell de coneixement. És positiva doncs provoca un coneixement consolador doncs allibera de les cadenes de la Caverna per veure la Realitat. Racional doncs rebutja la mística (Tot i que tota la filosofia platònica sembla més una religió que no pas altra cosa) destaca la importància que se li dóna a les matemàtiques doncs són la porta d'entrada al món intel·ligible. Qui haurà abastit la idea de Bé haurà de tornar a la Caverna per esdevenir un filòsof-rei)

La idea de Bé: La idea de Bé és la font de totes les coses. Per a Plató conèixer la idea de bé ha de ser l'objectiu de la dialèctica i purificació de l¡ànima. És la causa de la resta de formes/idees. El neoplatonisme defensa en aquesta concepció de la realitat el Déu Cristià.

Accés al món intel·ligible: Reminescència i altres vies.

L'home pot empendre el camí cap al coneixement per tres vies:

  • La Reminescència. El coneixement és un record que té l'ànima en haver estat en contacte amb el món de les idees abans de la seva incorporació en un cos humà que farà que l'ànima oblidi el món intel·ligible per la imperfecció del canvi constant de la realitat. Això capacitat l'invididu d'una cerca reflexiva del coneixement de la realitat, la qual habita en la nostra memòria.
  • Eros. Impuls de l'home cap al món de les idees. Progressam en el coneixement perquè estimam les idees. Hi ha per a Plató dos tipus d'amor. Un als cossos, el qual no és autèntic perquè el cos pertany al món sensible i per tant és inferior i degradat. I un amor de l'ànima , doncs a través de l'amor a les ànimes arribam a l'amor a les idees.
  • La Bellesa: A través de la bellesa establim contacte amb el món intel·ligible. La bellesa pura, que no pas la sensible, està molt a prop de la idea de Bé Absolut.
La importància de l'educació: Cal educar els ciutadans joves d'una polis (estat ideal de Plató, explicat més endavant) perquè així s'alliberi de l'opinió i giri la seva ànima cap al coneixement de la realitat intel·ligible. Així doncs l'educació ciutadana serà fonamental. Tots els ciutadans hauran de ser educats obligatòriament fins asl 16 anys i `passat aquest període només uns quants continuaran el seu coneixement. Una vegada abasteixin el coneixement hauran de ser els governants de la polis per garantir la felicitat de la ciutat.

Antropologia platònica: Per Plató som duals (ànima i cos). Hi ha tres parts en l'ànima. Una part racional (Raó) Una part irascible (Voluntat, cor) I una part apetitiva (desig).

Cada part té una virtut determinada, a la racional la saviesa , a la irascible la fortalesa i l'apetitiva la temperança i la moderació. D'aquesta manera l'estat ideal platònic serà dividit en tres classes (Explicat a sota)

Ètica. L'ètica platònica gira al voltant de dos conceptes, el de virtut, consistent en una harmonia jeràrquica entre les tres parts de l'ànima, el qual la part racional sotmet les altres dues. (Nietzsche didn't like this) I la idea de Bé, doncs per a Plató l'objectiu de la vida humana és abastir la idea de Bé.

Estat Ideal: Teoria política que pretén trobar un sistema polític que garanteixi la felicitat de tots els ciutadans de manera “justa” i “harmoniosa”. Cal recordar que Plató havia conegut tant la Tirania com la Democràcia , la qual havia assassinat Sòcrates, un home bó, i ambdues formes de govern eren sistemes inadmissibles.

L'estat ideal compta dels següents punts o tesis:

  1. Ha de governar el filòsof rei, tots aquells que coneguin la idea de Bé Suprem. Amb aquest coneixement hauran de portar la perfecció a la ciutat en el món sensible.
  2. La forma de govern serà la monarquia filosòfica.
  3. Importància de l'educació per educar els ciutadans. Els i les més aptes hauran de continuar la seva educació per servir la ciutat com a filòsofs rei.
  4. S'organitza la ciutat en tres classes segons l'antropologia platònica, una mena d'harmonia jeràrquica també existent en l'ànima. La classe dels governants, en els quals predomina la part racional. La classe dels guardians, en els quals predomina la part irascible i garantiran la defensa de l'Estat i la classe dels productors, en els quals predomina el desig, els quals hauran de treballar i no podran assumir cap més responsabilitat.
  5. Per acabar amb el domini de la part apetitiva Plató proposa la destrucció de la Propietat Privada. Tot és de la comunitat, fins i tot els nins i les dones.

dimarts, 6 de maig del 2014

Una pinzellada de psicoanálisi.

Nada os pertenece en propiedad más que vuestros sueños”
Friedrich Nietzsche
        

-------
Seguint en la linia nietzscheniana dels darres dies avui vos pas una pinzellada aficcionada, que no professional, sobre alguns trets interessants de la psicoanàlisi freudiana. Recordem que Freud té una enorme 
influència per part del filòsof Nietzsche, en major part heretada de la influència que el nostre autor va tenir sobre Breuer, amic de Nietzsche i mentor de Freud.

En tenir l'oportunitat us recoman la pel·lícula El dia en el qual Nietzsche va plorar (En castellà, El día en que Nietzsche lloró.) En la qual s'explica aquesta interessant relació.

La psicoanàlisi de Freud.

Teoría mitjançant la qual es pretén donar una explicació al desenvolupament i el funcionament de la vida psíquica.

Pel que fa a la personalitat:

-La personalitat com a iceberg.

Segons la psicoanàlisi la personalitat és quelcom molt complex del qual només tenim un accés empíric a una petita part visible del mateix.

-La personalitat com a lluita de forces.

La psicoanàlisi argumenta que la personalitat és una conjugació de la interacció de forces i mecanismes que es troben dins la psíquex així com l'impuls sexual. A més a més, l'impuls sexual, que rebrà el nom de líbid, té una importància significativa en l'organització de la mateixa personalitat.

Descoberta de l'inconscient.

La teoria de Freud tingué un enorme impacte a Occident ja que trencava amb el racionalisme característic d'aquesta cultura. Per a Freud, els éssers humans no som animals racionals, sinó criatures sexuals i agressives guiats per la cerca del plaer i les emocions.

La gent qui pateix traumes són incapaços d'identificar-ne l'origen. La psicoanàlisi freudiana establí diferents nivells de consciència.

El nivell conscient, configurat per les percepcions, els pensaments i els records d'accessibilitat inmediata. Aquest nivell es regula pel principi de realitat , el qual veurem més endavant.

El nivell preconscient, m configurat per records, pensaments i aprenentatges no conscients, però als quals es té un accés relativament fàcil.

L'inconscient. Configurat per les experiències desagradables o terrorífiques les quals han estat reprimides per l'invididu. Quan s'expressa l'inconscient sempre es fa de manera simbòlica.


L'autor austrohongarés identificava entre el preinconscient i l'inconscient la censura, la qual reprimeix els desitjos agressius i sexuals. Aquesta es relaxa durant el somni per la qual cosa s'expressen aquestes repressions de manera simbòlica. La psicoanàlisi dóna gran importància a la interpretació dels somnis i la hipnosi.

Estructura de la personalitat

Freud, elaborà un model estructural de la personalitat composta per l'Allò, el Jo i el Superjo. Considerava que la personalitat estava integrada per aquestes tres instàncies les quals eren conflictives entre sí i afecten la vida psicològica de l'invididu.

L'allò: Part més primitiva de la ment. Energia psíquica que tracta de satisfer els impulsos inconscients de supervivència, reproducció i agressió, els quals reclamen inmediata satisfacció.

El jo: És la instància racional de la personalitat la qual sorgeix de l'allò i es configura pels elements conscients. (Cognicions) i d'inconscients (mecanismes de defensa). L'objectiu d'aquesta instància és la conservació i li permet l'adaptació a les normes socials, enfrontades als desitjos de l'allò.

El superjo: Producte d'un procés d'interiorització de les normes socials i culturals. La por al rebuig i el reclam d'afecte produeixen una assimilació d'aquestes normes, en contra dels seus desitjos íntims. És a partir d'aquí des d'n neix la concepció moral de la realitat.

Pulsions i principis

L'ésser humà no és un ésser racional completament com sovint s'ha cregut en el món occidental. Els nostres pensaments , reaccions i decisions estan determinats per les pulsions.

Hi ha per a Freud dos tipus de pulsions:

Eros: També conegudes com a pulsions de la vida, tendeixen a unir i harmonitzar. Són impulsos sexuals i amorosos, trampes de la natura per perpetuar l'espècie humana. Els éssers humans tendeixen doncs a la cerca de companyia, així com la comprensó dels altres.

Thanatos: També conegudes com a pulsions de mort, tendeixen a separar i disgregar. Són impulsos propis de l'agressivitat i destrucció que enfronten els éssers humans contra si mateix i els altres.

Hi ha dos principis que regeixen aquestes pulsions:

El principi de plaer. Tendència humana a la cerca del plaer i l'evitació del dolor.

El principi de realitat: Regulació que el jo fa dels instints per adaptar-se de manera efectiva a l'ambient. Regula desitjos en relació a la cultura i rebutja el plaer inmediat.