Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ontología. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ontología. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de març del 2015

La infraestructura y su capacidad de generar verdad.




"La verdad siempre es concreta" (No es abstracción)
"Todo lo real es racional, todo lo racional es real"
"Preguntemos, por ejemplo, qué es el ahora. Y respondemos: el ahora es la noche. Escribamos esta verdad. Una verdad no pierde nada con ser puesta por escrito, como tampoco por ser conservada. Pero si ahora, este mediodía, revisamos esta verdad escrita, no tendremos más remedio que decir que esta verdad ha quedado ya vacía.El ahora que es la noche se conserva, es decir, se le trata como aquello por lo que se hace pasar, como algo que es; pero se muestra más bien como algo que no es. El ahora mismo se mantiene, sin duda, pero como algo que no es noche; y asimismo se mantiene con respecto al día que ahora es como algo que no es tampoco día o como un algo negativo en general. Por lo tanto, este ahora que se mantiene no es algo inmediato, sino algo mediado, pues es determinado como algo que permanece y se mantiene por el hecho de que otro, a saber, el día y la noche, no es. Lo que no impide que siga siendo tan simple como antes, el ahora, y que sea indiferente hacia lo que sigue sucediendo en torno a él; del mismo modo q         ue el día y la noche no son su ser, tampoco el es día ni noche; no le afecta para nada este su ser otro”.          
                                                         
         Hegel.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

                     A menudo se tiende a pensar que los humanos tenemos pleno control sobre nuestra vida y el mismo desarrollo histórico , cultural y social, esto es decir, somos plenamente capaces como invididuos pensantes de cambiar la realidad.
Este hecho no es en sí incorrecto, somos los humanos las células del organismo social y su relación entre ellas así como su funcionalidad afectan directamente al Todo social, dependiendo sus eaafectos en mayor o menor medida por la multiplicidad de condiciones.

                     El otro día iba por la calle con unos amigos y, pasando por una concurrida plaza, nos pararon una pareja de chicos que buscaban firmas para que abrieran el casino en el que ellos podrían trabajar. Eran chicos jóvenes sin trabajo. Una de las entidades que acompañaba rechazó enérgicamente la idea afirmando que su moral iba por delante de todo. Cuando ambos sin firmar siguieron adelante, yo me quedé para preguntarles de qué se trataba. No dudé en firmar a pesar de mis habituales rechazos a cosas tales como la Usura o Eurovegas de mierda. Eurovegas aspiraba a condicionar políticamente buena parte de la legislación del estado. Todavía recuerdo a Esperanza Aguirre en la televisión afirmando que si era necesario modificar la ley que legislaba en contra del consumo de tabaco en locales así como otros esta se modificaría con tal de que Eurovegas accediera a instalarse en el estado español.  (Una ley que a pesar de que rechazo comprendo que este no es el modo en el que debe ser tratado tal asunto)



                        ¿Por qué digo todo esto? Porque este hecho se me presentó como un dilema moral cotidiano. Una de las preguntas que pueden hacerse en este campo es preguntarse si realmente es igual un casino aleatorio a un gran coloso. Otra es si es bueno para todo el mundo la existencia de un casino más o nuevo en Palma teniendo en cuenta las distintas consecuencias que pueden derivar de este hecho, como un elevado índice de ludopatía, pero la verdaderamente correcta es la siguiente: ¿Por qué mi acompañante optó por no participar en ello y yo sí?

Nuestras opciones,, esto es decir, nuestra voluntad (del latín Voluntas , que quiere decir Deseo/consentimiento) están esencialmente determinadas por nosotros mismos. Nuestros deseos nunca son naturales,(Entendiendo aquí deseo por lo que es, la misma Voluntad) Afirmar esto sería confundirlo con los impulsos, que a pesar de los dolores testiculares que esto pueda producir, existen, son reales, no es muy difícil apreciarlos en nosotros mismos y los demás y un sinfín más de premisas.  ¿Por qué nuestros deseos no son naturales? Seamos honestos, no estamos condicionados en nuestro ADN para tener el impulso de ser piloto de avión. Así pues. ¿Qué es un deseo?

 Un deseo no se reduce a una afirmación de diccionario "sentimiento intenso que tiene una persona por conseguir una cosa" sino que debe ser reducida para agradar su valor " sentimiento de una persona que aspira a una cosa o a conseguirla". La pregunta para entender este giro es sencilla ¿Qué quiere decir cosa? Un genérico potente en nuestra lengua.  Cosa pueden ser los macarrones, plato favorito de nuestra infancia, o ser piloto. Un objeto o un pensamiento, proyección sobre uno mismo. Pero, si el deseo no es natural,¿Es artificial? En efecto, nuestros deseos forman parte de nuestra ideología, no entendida aquí como conjunto de ideas morales, religiosa o políticas (necesariamente) sino como el conjunto de normas e ideas mediante las cuales interpretamos el mundo, así como los códigos y modos mediante los cuales somos capaces de relacionarnos con los demás y con el mundo. En nuestra ideologia construimos una determinada percepción de lo que sería "La Verdad", esqueleto estructurador de nuestra ideología. Nos sentimos identificados con nuestra ideología, ya que es a través de ella , en nuestra forma de relacionarnos y de pensar, de la forma en la que nos construimos y proyectamos a nosotros mismos. La ideología es capaz de entrar en contradicción ante determinados hechos, entrar en una aporía. Y tras un proceso dialéctico sencillo superarse en una nueva síntesis, valga decir esto, madurar, en cualquiera de los campos. Esta contradicción entre "Lo ideal" entiéndase aquí como aquellas percepciones que derivan de la Ideología y "lo Ontológico" esto es decir, la forma en la que son las cosas, constituye el campo de batalla de la maduración, y una mayor expansión de la comprensión e interpretación de los hechos. Un buen ejemplo de esto sería un criminal condenado a pena de muerte en Texas por asesinato. El hecho ontológico fue la forma en la que se relacionó el asesino con sus víctimas, el hecho ideal es esta exaltación de la idea que tiene una persona de si misma al sentirse perdonado por Dios o afirmar a sus allegados que los esperará en el cielo antes de morir..

Aquí sería justo utilizar la máxima de Hegel "Todo lo racional es real, todo lo real es racional" . Imaginemos que cogemos un papel y en él escribimos que ahora es de día, este será un hecho absolutamente verídico, pero este hecho cesará de serlo una vez llegue la noche. Cuando lo racional pasa a ser irracional, por el exceso de contradicciones que algo haya podido producir en esa percepción  Así funciona la verdad en la ideología. Por supuesto, esta verdad no es objetiva, no sólo por la incapacidad de encontrar un absoluto en la naturaleza o en la realidad en general sino por una razón no tan alejada, depende y está completamente condicionada por la percepción ideológica de ideas, prejuicios, formas de relacionarse con el mundo, etc, de un invididuo. Esto es decir, es producido culturalmente. Recordemos que la cultura es todo aquello que se produce de la contradicción entre el hombre y la naturaleza: esto es decir, herramientas, mercancias, habilidades que hallan en la naturaleza su utilidad como el lenguaje o la cuantificación.


Imaginemos un hecho habitual de nuestra cotidianidad postmoderna. Una madre castiga a su hija, que ha suspendido todas las asignaturas del curso sin ir al concierto de Justin Bieber, a pesar de que la chiquilla tiene la entrada. La chica cae en una dialéctica del deseo, consistente en dos deseos antagónicos, uno de desobediencia a la madre, y asistir al concierto sin su consentimiento, y otro en el que se valorará más las consecuencias. Por supuesto, el deseo que salga triunfante estará condicionado por enormes contingencias como puedan ser la propia cultura y valores familiares así como sus experiencias así como condiciones derivadas de la infraestructura (Es mucho más fácil que desobedezca si el concierto es en la ciudad de la chica que en París) Aquí ya podemos comenzar a apreciar de qué formas la infraestructura es capaz de condicionar nuestra voluntad , esto es decir, determinar nuestra ideología.

El deseo siempre está condicionado por la infraestructura, incluso en los campos en los que esto no parece ser así. La infraestructura de una sociedad es constituida tanto por la capacidad reproductiva y cantidad de invididuoscomo los medios de producción de los que dispone una sociedad y organiza su modo de vida y producción. La infraestructura, señaló Marx, puede estar constituidas de dos formas, tanto que sistema, estos pueden ser de cooperación o de explotación. (Como se explota bien explotado un buen huerto) Así pues no es ilógico afirmar que la forma en la que se manifieste la infraestructura influye directamente en la forma en la que los humanos se relacionan entre ellos y con el mundo. La Historia no es más que las relaciones humanas y la forma en la que se producen, así pues, Marx se atrevió a afirmar que la Historia era el desarrollo de la Lucha de Clases, pues era en esta contradicción donde se podía hallar una "antitesis" capaz de generar un verdadero cambio en la tesís, por ejemplo: Tesis, Mundo Feudal, Antítesis, pensamiento burgués y burguesía. Sintesis: Mundo liberal, Revolución Francesa, etc. ¿Puedes intuir aquí ya la contradicción antes mencionada entre "lo ideal" y "lo ontológico"? En efecto, la infraestructura desde la aparición de las contradicciones de clases y la contradicción" humano - naturaleza "cuyo producto es la cultura ha sido capaz de generar y desarrollar una ideología hegemónica, esto es decir, una ideología capaz de influir en mayor o menor medida sobre el resto, capaz de condicionar la percepción de la realidad , la verdad ideológica de invididuos y colectivos. Es así como la infraestructura aspira a perpetuarse, siendo justificada por toda una ideología cultural, en nuestro mundo la burguesa. ¿Quién no ha oido alguna vez, "¡Vaya comunistas! Pues mis casas son mías, las merezco pues las he ganado con el sudor de mi frente"? incapacitado para preguntarse si esa forma de pensar ha sido generada por una infraestructura que pretende obtener un determinado beneficio de esa forma de pensar, como pueda ser la alienación entre humanos y la falta de empatía.

Para Marx , la infraestructura es capaz de generar no sólo una superestructura ideológica(nación, tradiciones, fiestas) para sustentarse y mantenerse sino que también es capaz de generar una superestructura jurídica, que son el estado, las leyes. jurisprudencia, etc. A pesar de ello, y estando seguro de que Marx me daría la razón, no deben ser entendidas como hechos aislados la una de la otra las dos superestructuras, sino que ambas aspiran a justificarse entre ellas y a su vez justificar la infraestructura. El ejemplo anteriormente mencionado de la habitual afirmación anticomunista es un ejemplo de como la superestructura ideológica influye en las ideologías invididuales pues el invididuo reacciona favorablemente a un sistema económico de explotación dónde existe un monopolio de los medios de producción de una clase determinada y obligando a otra a vender su fuerza de trabajo. Lo ideal encubre lo ontológico, lo mistifica.

Tras todo ello, abordemos el dilema fundamental ¿Por qué mi acompañante optó por rechazar enérgicamente la opción de firmar para la opertura del casino y yo no?
¿Quizás nuestra historia, en la que yo empecé a trabajar con catorce años y ese invididuo vive una vida tranquila con sus padres?
¿Quizás porque ese invididuo tiene una capacidad de autodeterminación admirable para ensalzar sus propios valores?
¿Quizás porque estoy cansado de la mistificación de la responsabilidad invididual de las acciones que ha devenido método ideológico para exculpar al sistema capitalista de lo que es responsable, como que no es en sí Amancio Ortega el responsable de la brutal situación de niños en fábricas de Bangladesh, sino el culpable, el responsable son todas las condiciones (Capitalismo) que han favorecido que Amancio Ortega pueda llevar a cabo las acciones que lleva a cabo?. Y claro ¡Cómo se lo ha ganado con el sudor de su frente!
¿Quizás porque mi ideología manifestó su empatía hacia otro ser humano al que, a pesar de todo, yo estaba incapacitado a negarle trabajo dadas las condiciones de crisis actuales?¿Que no hay fantasía moral que pueda justificar que le haga esto a alguien que tiene hambre, aunque me parezca moralmente censurable?



Nietzsche, para algunos un nazi devastador, para mi una liberación del fascismo ideológicamente justificado que a veces puede llevarse a cabo desde una posición moral, la forma más degenerada y apolinea de retórica. Como al negro que en el verano de 2013 queriendo ir a trabajar a Soller para llevarse algo a la boca en Palma el conductor del autobús escudándose en el simple ejercicio del derecho de admisión impidió que el chico pudiera ir a Sóller. Nietzsche, siempre he dicho, de alguna forma siempre nos ha querido devolver la dignidad a los desheredados, los lúmpens, los homosexuales, las prostitutas, las mujeres maltratadas, los huérfanos, los esclavos modernos y demás. No hay ni bien ni mal, y yo soy Humano, demasiado humano. La muerte de Dios, el ideal apolineo, injustamente perfecto de las cosas, la ideología hegemónica es brutalmente liberador, nos libera del dolor de algunos ruidos que a veces producen los humanos con su boca. Los Maestros de la Sospecha nos hacen humanos, demasiado humanos.


.










dimarts, 12 d’agost del 2014

Apunts de Hume

Apunts de Hume.




Hume forma part del mateix paradigma filosòfic de Descartes. (La filosofia de la consciència)

Hume defensa un empirisme absolut i nega l'existència d'idees innates. Nega l'existència d'idees innates i afirma que la nostra consciència és una tabula rasa. Enfrontat així amb el racionalisme.

L'anàlisi del coneixement:

Els elements del coneixement.
Dos tipus de continguts mentals; impressions sensibles i idees;

Les impressions sensibles, les quals són continguts mentals més vius i més intensos que les idees, les quals són una còpia de les impressions, les quals fa la memòria.

  1. Les impressions de sensació les atribuim a l'acció dels sentits i les percebem quan sentim, diem, veiem and so on.
  2. Les impressións de reflexió les quals consisteixen en una emoció o passió. (La impressió de tristesa).

Hi ha impressions simples les quals són coses com la percepció d'un color i les complexes com podria ser la percepció d'una poma quan la mengem (Color, gust, olor, so)

També hi ha idees simples i complexes. Les simples són una còpia d'una impressió simple. (La idea de color vermell) Les complexes poden ser la còpia d'impressions complexes, com la idea de ciutat, o elaborades per la ment a partir d'altres idees simples o complexes mitjançant la imaginació, que les combina segons les tres lleis d'associació d'idees (més endavant).

Lleis d'associació d'idees:
  • Llei de semblança: Quan la ment es remonta dels objectes representats d'una pintura als originals.
  • Llei de contigüitat en l'espai i el temps: Quan passem de la idea d'una habitació en un edifici a una altra o demanar-nos pels fets d'una època determinada després que se'ns hagi explicat quelcom determinat de la mateixa.
  • La llei de causa i efecte: Tota causa té un efecte, quan ens demanam per un accident és difícil evitar demanar-nos la causa i conseqüències del mateix.

Criteri de veritat: Basat en el “principi de la còpia” Una idea serà veritable si és la còpia d'una impressió sensible. Si no hi ha cap impressió sensible associada la idea és falsa. Les idees complexes han de poder-se descompondre en una sèrie d'idees simples i totes han d'acomplir el criteri de veritat.

Tipus de coneixement: Hume en distingueix dos tipus de judicis.

  • Relacions d'idees: Proposicions pròpies de la lògica i les matemàtiques. El seu valor veritable depén de la relació lógica entre les diferents idees o conceptes que hi intervenen en la proposició. Aquestes qüestions són quelcom completament veritable però són a priori i no ens aporten res d'informació sobre el món.
  • Qüestions de fet: proposicions que fan referència al món de l'experiència. “El sol no sortirà demà” per saber si és veritable o falsa no podrem basar-nos en el principi de no contradicció. (La idea de Sol no és incompatible amb que no surti demà). El criteri de veritat s'aplicarà si existeix una impressió sensible de la que n'és una còpia. La veritat d'aquestes proposicions no és necessària sinò contingent i aposteriori. No se poden saber demostrades com absolutament certes. No obstant això, amplien la nostra informació sobre el món.
  • Tipus de ciències:
  • Hi ha dos tipus de ciències, el de coneixement de relació d'idees , el qual és propi de les ciències formals (matemàtiques, lògica). Basat en el principi de no contraddicó. Es basa en el raonament a priori, el segon, el de coneixement de qüestions de fet és el propi de les ciències empíriques, el qual no pot basar-se en el coneixement a priori.

Crítica al principi de causalitat: La idea que existeix una connexió entre a) La causa b) l'efecte en una relació no es pot demostrar empíricament. Caldria demostrar que la natura segueix un ordre regular; quelcom indemostrable.

Crítiques a la idea de substància.
Crítica a la idea de substància com a substrat o substància invididual: La substància invididual en l'aristotelisme consisteix en el subjecte que sosté tots els accidents i qüestions materials. Només podem tenir impressions sensibles dels accidents que no pas de la substància, que és una idea complexa no fonamentada per no acomplir el criteri de veritat.

Crítica a la idea de substància segona/essència: L'essència de les coses, és a dir, allò que les fa ser com són (Predicat per Plató i Aristòtil) no pot ser percebuda. Són idees complexes que ordenen la nostra realitat perquè sospitam que hi ha una relació profunda però aquesta no pot ser observada. Les essències i idees no poden ser percebudes per tant no acompleixen el criteri de veritat de Hume i no es poden fonamentar.

Critica a la idea de món material, res extensa: Tenim la sensació de l'efecte que les coses produeixen en la nostra consciència, però no pas la causa d'aquesta sensació sensible. (L'objecte en si) Així doncs, afirmar que existeix el món material més enllà de la nostra consciència és una idea no fonamentada i no acompleix el criteri de veritat.

Crítica a la idea de Déu, Res infinita.: No hi ha cap dada sensible que provi l'existència de Déu i per tant no acompleix el criteri de veritat cartesià.

Hume era agnòstic doncs afirmava que tampoc no podíem saber que Déu existís.

Crítica a la de de Res Cogitans, jo... : Per a Hume tot a la consciència són impressions que es van manifestant successivament i que la memòria crea la idea de jo per posar coherència a aquestes dades sota el títol de Jo.

L'escepticisme de Hume:

Hume, en afirmar totes aquestes crítiques, no només deixa en mal lloc la metafísica sinò també altres ciències empíriques com la física. Les idees de la Física que les lleis naturals actuaran sempre amb regularitat és una idea complexa no fonamentada perquè no podem tenir una experiència empírica de la totalitat de la realitat.

Hume apostarà doncs per un empirisme moderant que afirma que hem de ser conscients que tot el coneixement obtingut no és un absolut.

Emotivisme moral: La moral no pot fonamentar-se en la raó doncs no poden identificar-se qualitats bones o dolentes en els fenòmens. La distinció del bo i del dolent es troba en l'invididu. Segons Hume, tots els humans estam constituits com a humans perquè rebutjem naturalment determinades coses i ens agradin altres.




    Política de Hume

Hume estava enèrgicament en contra de les grans solucions polítiques com les de Plató per considerar l'idealisme quelcom no fonamentable.

A més a més, Hume està en contra del Contracte Social. Segons ell la societat és quelcom inseparable de l'ésser humà. No es tracta pas d'invididus invididuals que s'uneixen en benefici comú i desfer-se de l'estat de violència que es trobaven en estat natural. Al contrari, Hume afirmarà que ens unim en un sentit biològic, la reproducció. Els mascles s'uneixen a les famelles i crien els nadons, així doncs, la família és el nucli bàsic d'una societat.


Hume, per acabar, afirmarà que no hi ha cap ordre natural que digui que els humans hagin d'estar sotmesos a cap poder o ordre natural. La societat neix per conveni i no han de constituir necessàriament estats com per exemple, les tribus americanes vivien en societat sense estat. Quan apareix l'estat és quan les relacions econòmiques i socials esdevenen més complexes però aquest conveni ha de romandre beneficiós per a tots. En cas que no sigui beneficiós no hi ha cap obligació d'obeir.

dissabte, 31 de maig del 2014

Amor y desastre.

El complejo de Edipo

El caso más sencillo toma en el niño la siguiente forma ; el niño lleva a cabo muy tempranamente  una carga de objeto que recae sobre la madre y tiene su punto de partida en el seno materno y es el prototipo de una elección de objeto  de acuerdo con el modelo analítico o de apoyo. Del padre se apodera el niño por identificación. Ambas relaciones marchan paralelamente durante algún tiempo , hasta que, por la intensificación de los deseos sexuales  orientados hacia la madre y por la percepción de que el padre es un obstáculo opuesto a la realización de tales deseos, surge un matiz hostil y se transforma en el deseo de suprimir al padre para sustituirlo cerca de la madre. A partir de aquí se hace ambivalente la relación del niño con su padre, como si la ambivalencia existente desde un principio de la identificación se exterorizara en este momento. La conducta ambivalente con respecto al padre y la tierna aspiración hacia la madre considerada como objeto integran para el niño el contenido del complejo de Edipo simple y positivo.




----------------------------------------------------

Me hallaba en una de aquellas conversaciones nocturnas que tan habitualmente compartía con mi mentor.

-Para el dolor de espalda tomo opiacios-me dice- son estupendos. Ves las cosas como muy bonitas. ¿Sabes? Es como darse uno cuenta de lo bonito que es el mundo. Un colocón extraño.

-¿Has experimentado alguna vez con alguna droga?-Le pregunto

-No gran cosa, tan solo algún porro en mis años de juventud cuando era un rebelde contra la iglesia y todas las historias en las que están metidas los jóvenes. 

-Los jóvenes...

-Yo en mi juventud hice todo tipo de desmadres, incluso iniciándome ya en el mundo eclesiástico. La cosa es evitar llevar el clergyman en ese momento, algo indispensable, supongo. 

-¿Estuviste enamorado?

-Sí, pero eso era antes de entrar en este mundo. Una chica encantadora. Pero no llevaba a ninguna parte. Es más, todo empezó a ir mejor cuando cada uno fue por su lado pues empezamos a tener sexo justo cuando nos liberamos el uno del otro. Una peculiaridad.


-¿Y el sexo?

- Un tema interesante, hay pecados capitales que están muy bien ¿No? Y no sólo la gula, la lujuria tiene su aquél. Aunque parece que hay una distorsión del concepto de lujuria reducido sólo al sexo. Lujuria pueden ser muchas cosas. La Lujuria a veces no está muy lejos de la usura. La usura no es sólo lo que hace ese judío medieval maltratado por sus conciudadanos cristianos, también son esos padres que obsesionados por ganar no ven crecer a su hijo ni ven morir a su padre. En este sentido la lujuria es algo totalmente deleznable, la lucha más grande contra lo digno en el ser humano por la materialidad.

-Esto me hace pensar en lo que he pensado siempre. No soy ambicioso, no quiero una vida fuera de una mediocridad aparente, no quiero grandes lujos, nada de esto me llama la atención. No entiendo por qué debería sentirme motivado a todo esto.- Le digo.

-De mediocridad nada. La mediocridad es propia de la mayoría, y nuestra mayoría es una mayoría que quiere destacar , tener éxito, vivir por encima de sus posibilidades, aparentar...- me dice.

-Eso me recuerda a uno que no podía permitirse su coche, una marca cara que está muy de moda ahora, pero le sabía mal deshacerse de él. Como si deshacerse de un coche fuera un sacrificio desproporcionado. Una especie de suicidio social en el status que uno debe aparentar ante los demás. ¡Qué triste!

- Son sucedáneos de felicidad. ¿Cómo le explicas a un chaval que un colocón de Dios es mucho más potente que un colocón que pueda cogerse con un porro? Les gustan los sucedáneos. 

-Alejandra Pizarnik dijo una vez que no entendía de modo alguno cómo alguien podía vivir mal para ahorrar dinero sabiendo que iba a morirse seguro. Es decir, no podía entender cómo era posible que un ser humano se metiera en una habitación de una casa compartida junto a montones de personas más para ahorrar dinero para el futuro y vivir miserablemente sabiendo que va a estar aquí en este planeta sólo un tiempo determinado.

Alejandra Pizarnik


- Podría estar de acuerdo con ella aunque con algunos matices. Pero en defintiiva es eso, hay que estar por encima de los deseos ambiciosos de la plebe. La codicia, por mucho que intenten buscarle una fundamentación biológica, es un problema que atormenta a los seres humanos. Yo me atrevería a decir que más que genes egoístas lo que hay es una vaga valoración del ser humano como ser capaz de tomar opciones. ¿Cómo se explica la libertad del ser humano si todo fuera materia? Estaríamos sometidos a las leyes de la física y de la materia. Nuestros procesos cognitivos, tan complejos, tan profundos, que aparentan ser tan libres no serían más que una fantasía material. Tanto tú como yo sabemos que no somos particulas de H20 que chocan contra la orilla en forma de olas. Tú decides qué dirección tomas. ¿Cómo se explica la libertad si no es porque no hay algún fragmento de la realidad que no estamos teniendo en cuenta? ¿Y si hay algo que no estamos valorando? Es muy fácil decir que la libertad es ficticia pero la razón ha dado ya demasiados resultados que demuestran su utilidad como para ahora desacreditarla porque entra en contradicción con teorías sobre la realidad que les gusta a algunos filósofos. Es más ¿Cómo se explicaría el amor sometido a estas leyes? ¿Una simple trampa para la procreación? ¿Por qué molestarse tanto? ¿No bastaría con una búsqueda del placer como hacen los animales lo suficientemente complejos para experimentar placer sexual? No me vale, a mi no me venden estas chorradas. Todo se puede resumir en una simple pregunta- ¿Cómo encaja el gen egoísta con las perras silvestres que amamantan crías de gato huerfanas? ¿En qué fantasía sobre el funcionamiento de la materia y de la lucha egoísta por la supervivencia? ¿No estamos creando una sociedad de idiotas con estas ideas?. 

-Muchos cristianos dicen que los animales no tienen espíritu, que los que van al cielo son los humanos. Es más, uno de los integrantes de esta comunidad insiste en que al ser sólo los humanos los que pueden tener conocimiento de Dios, ergo son los únicos que tienen acceso al cielo.

-Eso es muy discutible si empleamos otras perspectivas de argumentación. Si partimos que toda creación es fruto del amor de Dios este ha de volver al propio creador: Cuando uno está en la naturaleza y consigue harmonizarse con la paz que lo envuelve, con el olor de la hierba, con el rocío que impregna las plantas, con los pajarillos que cantan, uno está lejos de su pecado original, de su conocimiento, precisamente es el conocimiento el que nos condena, de ahí el árbol del conocimiento, del bien y el mal, cuando más nos alejamos de las barreras con la naturaleza más libres de ese pecado estamos, entonces ¿No están esos animales lejos de ese pecado original? Quizás no se trate tanto de decir que van al cielo, sino que ya están en él. ¿Cómo no iba a ir al cielo todo lo que vivo nos lleva tan cerca de él en la tierra? Es un fragmento necesario del paraíso que también vuelve al creador.

-¿Y cómo encaja el amor humano y la lujuria con todo esto? - Le pregunto.

- La lujuria como usura es una prostitución, es el culto desmesurado por el hedonismo, el culto a uno mismo, ponerse por encima de todas las cosas, vivir fuera de la realidad. Cuando una persona es lujuriosa y valora a su compañero sexual ocasional o de larga duración como un objeto para el propio placer la relación está prostituida. Hoy en día creo que es una de las razones por las que hay tantos matrimonios que no funcionan bien. La motivación es muy hedonista, y el deseo ni lo controlamos nosotros ni es estable. El amor tampoco lo controlamos nosotros pero el amor como proyecto de vida si lo es. Ya te he dicho alguna vez que aunque no estés bautizado así lo estás por Dios desde hace tiempo, pues esto funciona igual. Seguramente no se trata tanto de esperar a una formalización espiritual y ritual en el que dos personas deciden unir sus vidas, se trata de amar a la persona con la que mantienes ese tipo de relaciones sexuales. El sexo sin este amor es carne putrefacta entrecruzándose en un culto hedonista que nos aliena de nosotros mismos y no es muy distinto a una masturbación, entretiene pero no sacia. El sexo sin ese amor puede ser muy entretenido, pero es estéril y no sacia, no sacia precisamente porque no somos sólo materia que pueda satisfacer algún proceso cognitivo-sexual , no sacia porque no es todo material, no es todo las leyes de la física, no es todo genes y demás, hay algo que no estamos valorando, que estamos dejando de lado. 

divendres, 16 de maig del 2014

Poesia: Zizek.

Zizek

Me adentro en el mundo esmeralda.
En las profundidades de las raices de mi putrefacción.
Y me bebo un algo, un no sé qué
y resulta que el profesor de antaño es amigo de mi cáncer,
berrugoso y frívolo,
y me hacen no sé qué fiesta,
y no sé por qué 
y la fiesta es absurda.

Está James para abrazarme cuando llore
y la abanderada de la justicia preguntándose por qué ha venido.
Zizek mira desde la distancia, 
como el honorable elefante que vigila a sus crías.
Y la abanderada quejándose, y yo con un ataque de epilepsia
la abandera quejándose y mi madre quiere comprarme un móvil.
¿Por qué?

¡Y esa vieja del demonio sabe todo sobre la existencia ajena!
¡Y mi madre lo permite! ¡Dios, Joder!

Y miro a la abanderada y a la cara le escupo y le chillo.
¡Puta sifilítica! ¡Muérete!
Y sale James y de algún modo ya le ha cortado la cabeza
con esa sonrisa oligofrénica
dibujada en el almacén de su cerebro.
¡Deliciosa materia gris!

Y llega la noche y salimos a enterrarla.
Ha comido pajarillos 
que merecían vivir más que ella.

Y Zizek sale, porque James tiene prisa,
James se va y Zizek viene y me ayuda a enterrarla
y me dice que la masturbación es obscena
y me dice "
¿Cómo tendría yo una actitud espontánea
hacia el universo?
Pues tengo una muy oscura.
La primera tesis sería
algún tipo de total vanidad.
No hay nada, básicamente
Quiero decirlo bastante literalmente
Como si finalmente 
aquí hay sólo algunos fragmentos 
algunas cosas que se desvanecen
si miras al universo
es todo un gran vacio
Pero entonces ¿Cómo emergen las cosas?
Siento una especie de afinidad por la física quántica.
La idea de que el universo es un vacío
pero hay una clase de vacío cargado positivamente
y entonces las partículas aparecen
cuando el equilibrio del vacio es perturbado
Y me gusta muchísimo esta idea
el hecho de que no hay sólo nada
que las cosas están ahí fuera
Significa que en algo estábamos terriblemente equivocados
que, lo que llamamos creación 
es una especie de desequilibrio cósmico
de catástrofe cósmica.
que las cosas existen por error"

Y nos fuimos de ese lugar 
tras ese extraño sermón funerario.
Y yo no conozco a mi padre y tú sí
y él conoce a mi padre y yo no
y vive al lado mío y no lo sabía
tiene trescientas hijas y yo el único varón
Trescientas hembras y uno maricón.

¿Y por qué esta argentina que viene conmigo a clase es su hermana?
Y Zizek no me responde, sólo observa.
La argentina me dice ¡Ya lo sé! Y yo me muero y no me lo explica
y no tiene coherencia y salen flores de mis sueños inhertes
nacen hartas sabiéndose carroñeras
y nacen cansadas como mi neocortex y mi corazón.
Y me dice ¡Te llevo a casa! Y me dice ¡Ven a conocerlo!
Y él no quería conocerme ¿Por qué tendría que querer ahora?
Y él no quería conocerme 
y me lo dijo claramente
Yo allí llorando, yo allí pequeñito y le pregunto
¿Quieres conocerme?
Porque yo quiero conocerte
y él respondió
yo no quiero conocerte
y se cortó la señal
y yo trece otoños ante la playa nocturna
en una cabina 
y en la noche en el cielo 
veía la oscuridad que invadía mi pecho
y un agujero negro invadía mi pecho
cuando era un mocoso
y ese dolor era horrible
y es un dolor inimaginable
y es un dolor atroz inalcanzable
para los más básicos
y dentro mío el agujero negro me debora como un desequilibrio cósmico
como una catástrofe cósmica
Y perdí mil quilos cuando aún sospechaba
que la vida tenía un valor ontológico
Y morí mil veces 
y mis lágrimas aún me salen
y él, machista y misógino,
y las lágrimas aún me salen.

De pequeño Cadena me enseñó a desobedecer
tampoco conocía a su padre
pero estaba en la cárcel
y por teléfono lo conoció
yo lo recuerdo
estaba en la cárcel
dónde uno es más libre
y es más capaz de dar valor a la vida
dónde uno da valor a la vida.

Y yo ahí con Zizek y sin James para abrazarme
y mis lágrimas se iban
y Zizek me miraba y estábamos Zizek y yo en esa casa
y mi padre fingía interés
y quedamos por la noche
para tormar algo
y afirmó
y los abuelos ya están muertos.

Y yo allí y Pepe y mi madre habían ido,
yo allí sin ellos saber nada
en ese bar del Mundo Esmeralda
Y Zizek se rasca la barba
y James no estaba.

Zizek pega a un grupo de veganos,
menos mal, porque huelen a guarros.

Y cuando mis ancestros 
vieron a los tres hermanos
uno gordo
uno gafudo
y uno fibrado,
el último y más guapo
mi madre molesta
y Pepe indignado
¡Yo te he criado!
Y sin él no soy nada, dice
y sin él no puedo ser algo
Y mi madre me quiere comprar un móvil
Y no deja de repetirlo
y me harto.
Y veo a un tal Borja amigo de la diosa de Tolkien,
me acerco a saludarlo y muestra interés
y a nadie le importa
y me vuelvo
y ya sólo está Zizek, 
ni mi padre ni sus hermanos
ni Pepe ni mi madre.

Y mi Yahvé muerto hace años y sin poderme aconsejar
y mi mente casada con un sifilítico septentrional
y mi Yahvé , que sólo vivia para tenerme atenciones.

Y aparecieron el profesor y mi cáncer
y dejaron inconsciente a ZIzek
y me llevaron a la fiesta que habían organizado.
Y la leche me lo avisó
me dije,
la leche me lo avisó
y sentí miedo.

Y me condujeron al nihil
y no recuerdo nada
y Zizek con un ojo morado
vino a rescatarme.
Mi padre con todas las mujeres envolviéndolo
y yo puesto de caballo hasta en el corazón
y mi cáncer me violaba
y mi profesor de antaño haciendo fotos sonreía
Y a mi me faltan trozos de torso
y trozos de alma
y también me faltan dedos en los pies
y no estaba James para abrazarme
y mi Yahvé muerto hacía años.
Y nadie que me pudiera aconsejar

E íbamos caminando a las afueras para mi casa
Dónde ya no aguardaba nadie
e íbamos a dormir
y a medio camino unos perros
junto a la carretera.
Hay una mesa de buffet sin razón aparente
en esa enferma linea de asfalto
y los perros movían la cola
y queriendose comer lo que había en el buffet
amanecía sin salir el fénix
y ellos en los huesos
y sin podérselo comer
Y me suplica Dioniso 
y subo al perro más pequeño sobre la mesa
de mientras, Zizek observa
y los otros perros lo entienden y se alimentan
y la madre con sus inocentes ojos agradecidos
mira fijamente a los míos endulzados pero ennegrecidos.

Y sigo mi camino y dormimos
y cojo el autobús 
y allí está la profesora que más quiero con Yerma de la mano
y me siento junto a ella,
le cuento lo que me ha pasado, acaba llorando
y lloro con ella, 
la abrazo
y el destino del autobús es ninguno.

dimecres, 14 de maig del 2014

Apunts de Descartes




Apunts de Descartes



Objectiu de Descartes: Reconstruir el coneixement universal en uns fonaments sòlids perquè puguin resistir els atacs de l'escepticisme, doncs creia que existien veritats universals.

Arbre del coneixement humà: Arbre amb el qual Descartes explica la realitat tot relacionant la part que no podem veure, les arrels(metafísica), el tronc seria la física i les arrels els altres sabers, entre els quals cal incloure la moral.

Amb Descartes s'inicia la filosofia moderna, per la qual cosa estarà enfrontat amb l'escolàstica, i per tant, amb Aristòtil, l'esoterisme renaixentista i la nova ciència de Bacon basada en els sentits (empirista) doncs Descartes creia en el racionalisme com a única forma per accedir a les entranyes de la realitat.

El gir subjectivista: Per conèixer la realitat hem de conèixer la nostra consciència, la qual és la que coneix i percep. Els filòsofs anteriors a Descartes es llancen directament a l'anàlisi de la realitat. És en el subjecte on hem de començar a cercar la resposta doncs és aquest qui rep les dades sensibles de la realitat. Es diu que és en aquest moment on comencen les filosofies de la consciència.

El racionalisme: Moviment filosòfic modern que té una absoluta confiança en la raó humana, la qual és l'origen del coneixement. Per tant, l'autèntic coneixement és el racional que no pas l'empíric. Per això es basaran en sistemes deductius tals com les matemàtiques. Es poden partir d'uns principis per reconstruir el coneixement humà, per tant preten ésser molt sistemàtic. Així doncs, pretenen abastir una una ciència universal i necessària basada en la deducció. Creuen que tot quant passa al món té explicació, que aquesta explicació pot ser coneguda racionalment i és útil per a l'ésser humà.

El mètode cartesià: Consta de quatre regles:
  1. Evidència. Només s'acceptarà com a veritable allò que resulti evident a la nostra raó. És a dir, allò que la nostra raó capti com a idea distinta i clara.
  2. Anàlisi: Arribar a idees tan simples que es puguin intuir de forma clara i distinta.
  3. Síntesi: Una vegada arribats als elements simples d'un problema el reconstruirem en la seva complexitat.
  4. Comprovació: Assegurar que no s'hi hagi comés cap error.

Teoria de les idees innates: Idees no adoptades pel món exterior sinò intrinsicament inherets als éssers humans des del seu naixement. Hi ha tres tipus d'idees diferents segons Descartes.

  1. Idees adventícies: Són aquelles idees que es produeixen pel món exterior (adquirides). Impressions sensibles.
  2. Idees factícies: Artificials, construides per la composició i imaginació. Exemple: Espanya.
  3. Idees innates: No són produïdes ni pel món exterior ni pel propi subjecte, són innates. Són sempre veritat doncs són clares i distintes.

Metafísica cartesiana: epistemologia i ontologia.

Dubte metòdic: Dubtar de tot allò que se pugui dubtar per reconstruir l'edifici de saber en uns fonaments indubtables. Té dues fases.

Dubte natural.

  1. Poca fiabilitat dels sentits: És possible dubtar de totes les percepcions dels sentits: Els sentits de fet ens enganyes. (Al·lucinacions, miralls).
  2. Possible confusió entre el somni i la vigilia: En els somnis creiem veure coses, escoltar veus and so on. És impossible demostrar que no estem somiant, res ens assegura que tot no sigui un somni.

Descartes troba en les matemàtiques un coneixement no empíric i sòlid sigui aquest en somnis o no.

Dubte hiperbòlic: Se podria fins i tot dubtar de les matemàtiques doncs podria existir un “geni maligne” (Descartes dixit) que influís en les nostres conscièncias en que totes les veritats poguessin ésser falses.

1a Veritat Fonamental; Cogito, ergo sum:
Els invididus, les consciències, són els enganats, per tant, l'evidència clara és que nosaltres existim doncs som els que estan dubtant. Afirma doncs que som una res cogitans (Substància pensant) la matèria capaç de pensar.

2a Veritat fonamental: l'existència de Déu: Déu és la garantia que no permetria que un geni maligne adulteràs la nostra consciència. Hi ha tres arguments per demostrar l'existència de Déu.

  1. 1er Argument: Dintre nostre hi ha la idea innata de Déu (un ésser infinit). Aquesta idea no la podríem produir nosaltres doncs som éssers finits i no podríem donar lloc a quelcom infinit. Aquesta idea ha d'haver estat osada per un ésser infinit, Déu. Per tant, Déu Eixsteix.
  2. 2n Argument: La meva existència no depén de mi i cal que algú l'hagi creada, Déu.
  3. Quelcom absolutament perfecte no pot no existir doncs entre les seves qualitats hi hauria necessàriament la de l'existència. Per tant, Déu existeix.

Descartes demostra així la segona substància, la Res Infinita. Ja tenim la garantia de que la realitat es correspon a la nostra raó.

3a Veritat: L'existència dels cossos:
  1. Tenim la idea innata que les nostres percepcions són produides per quelcom exterior, les coses materials i els cossos. És quelcom evident.
  2. Existeix Déu, qui no m'enganyarà quan intuesc una idea clara i distinta.
  3. La idea que existeixen els cossos és una idea certa.
  4. Per tant, existeix la Res Extensa.

Pluralisme substancialista:
Descartes defineix substància com a quelcom existent que no li cal res més que ell mateix per l'existència. Hi ha tres tipus de substàncies els quals tenen uns atributs; la res infinita té la perfecció, la res extensa ocupa un espai i la res cogitans té el pensament.


Antropologia.

El dualisme cartesià: L'ésser humà no forma un tot en una conjugació de matèria i forma com diria Aristòtil sinò que està dividit en dues substàncies, la res cogitans i la res extensa.

Problema de la relació Ment-Cos; L'ànima i el cos interactuen a la Glàndula Pineal al cervell.

Física.

El mecanicisme: Hi ha unes lleis mecàniques que expliquen el moviment de la matèria o res extensa: Per a Descartes el món era una gran màquina que dirigia aquestes lleis i tots els éssers vius actuarien de manera mecànica.

Ética

Llibertat de l'home i projecte d'una ciència moral:

L'home té lliure albir doncs ho interpreta així dins la seva consciència en una idea clara i distinta. En un món purament mecànic aquesta és la diferència de l'home amb la resta d'éssers naturals.

Té plans d'el·laborat una ciència moral en fonaments sòlids que finalment no durà a terme.

Moral provisional: Moral que ajudi a viure a l'invididu mentre el·labori la seva feina de dubtar de tot fins poder el·laborat una ciència moral efectiva. Consta dels següents punts:

  • Obeir les lleis i costums del país.
  • Ser ferm en les nostres accions.
  • L'autosuperació.
  • Canviar els desitjos propis enlloc de canviar l'ordre del món.
  • Dedicar la vida al conreu de la raó i progressar cercant veritats.



dimarts, 13 de maig del 2014

Apunts d'Aristòtil. Filosofia d'Aristòtil, Selectivitat.

Apunts d'Aristòtil.

Punts a tenir en compte respecte de la filosofia platònica.

Realisme vs idealisme: En contrast amb l'idealisme platònic, que defensava que l'autèntic coneixement es basava en la cerca de fonaments o veritats absolutes, el pensament aristotèlic és realista, doncs afirma que el món que veiem i sentim és l'autèntic. El fonament de l'existència de les coses està en ells mateixes.

L'empirisme d'Aristòtil: Posició filosòfica que defensa que el nostre coneixement s'obté a partir de l'experiència sensible, en contrast amb Plató.

Classificació de les ciències: Per Aristòtil el saber universal s'obté mitjançant la conjugació de ciències.
  • Teorètiques: Volen assolir el coneixement teòric de la realitat.
A1) Filosofia primera (Metafísica, ontologia, teologia...)
A2) Filosofia Segona (Física)
A3) Matemàtiques
  • Pràctiques: S'ocupen de l'acció humana invididual o social.
    B1) Ètica
    B2) Política
  • Poètiques: Producció de les coses, (útils o belles)

Metafísica aristotèlica: Ciència que estudia les causes i principis de l'ésser. S'ocupa d'allò que és en tant que és. Es demana per l'estructura de la realitat. (Què és ésser una cosa?).
Per a Aristòtil hi haurà una substància perfecta (Déu) la qual és l'objecte últim de la metafísica. (Teologia)

Els sentits del terme ésser: Per Aristòtil hi ha diversos significats pel terme ésser. Ésser és un concepte anàleg (pot emprar-se en molts sentits però tots tenen una relació).Aristòtil farà una distinció entre aquests sentits per enfrontar-se a la paradoxa del canvi.

  • Substància – accidents: Pensem en una substància S, sigui cosa, invididu particular. A les coses particular, a les coses se les anomena Substància primera . Aquesta substància S té determinacions. (Sócrates és un home) La propietat ésser home és l'essència de Sócrates, l'essència que determina el que és S.Aquesta rebrà el mot de substància segona. També aquest S pot tenir altres determinacions. ,de quantitat, qualitat, lloc, temps, passió (geruindis) o activitat (Acció). (Accidents). Les propietatas que no són essencials reben el nom de Categories.

Així doncs:
  • Substància primera: Coses concretes, particulars, invididus, ens. (Exemple, tu o la cadira en la qual seus ara mateix)
  • Essència o substància segona: Allò que fa que una cosa sigui el que és El que respondríem Què és tal o qual cosa concreta. (Què ets? Una persona. Què és l'institut? Un edifici...) També corresponen als gèneres i espècies en els quals es classifiquen els invididus.
  • Accidents: Les altres 8 categories. No defineixen l'invididu i poden canviar sense afectar la substàncian primera. Només canvia la substància segona si la primera canvia també. (Si tornes prim continues essent tu)

Ésser en potència i en acte: Ésser en potència significa la capacitat d'arribar una cosa que encara no s'és. (La llavor és un abre en potència).

Ésser en acte: Allò que un ésser és de fet. Un arbre és un abre en acte.

Aristòtil explicarà així el canvi, En una realització de l'essència.
Ésser natural, ésser artificial:
Els éssers natural tenen en si mateix el principi o causa del seu moviment o canvi mentre que els artificials pateixen el canvi per agents exteriors.

Teoria de la substància. L'Hilemorfisme.
Teoria aristotèlica sobre la realitat (ontològica)

  • Realisme: La realitat és aquest món.
  • Substància= Matèria i forma: Les substàncies estan composades per matèria i forma. Sòcrates està composat de matèria i la forma “ésser hum``a”.
  • Sinònims de forma: ESSÈNCIA /SUBSTÀNCIA SEGONA/ESPÈCIE GENERE.
  • La matèria està en potència d'ésser actualitzada per la forma. La matèria és passiva i està en potència de rebre una forma. La forma és el principi actiu que actualitza i determina la matèria, donant lloc a les substàncies concretes. El canvi i diversitat es produeixen per aquesta activitat de formes.
  • Forma i matèria no poden existir separades.

Matèria propera i matèria llunyana: Si demanam de què està feta una casa, responem de rejoles. Les rejoles, que són la matèria de la casa, són alhora substància,( Matèria i forma) la forma rejola i la matèria fang. El fang és alhora una altra substància. Intueixes el problema? Som incapaços de trobar la matèria primera. L'únic existent són substàncies. La matèria primera seria el substrat últim de la realitat, completament incognoscible per nosaltres. Aquesta matèria, la qual també rebrà el nom de matèria llunyana serà diferenciada de la matèria propera (les rejoles de la casa and so on and so on)

Forma principi universal matèria principi particular:
La forma representa l'essència de l'objecte. La matèria representa el que hi ha de particular, de distint. La matèria és el principi d'invididuació. El que diferencia dues substàncies de la mateixa espècie/form és la matèria que les configura. Dues taronjes estan fetes d'un mateix tipus de matèria però es tracta no de la mateixa matèria sinò del mateix tros de matèria.

Les quatre causes de l'ésser:
  • La Causa Material: És la matèria de la qual està feta una cosa. La causa material d'una columna és el marbre.
  • La causa eficient: Agent que produeix la cosa. (L'escultor de la columna).
  • La causa formal: L'essència de la cosa.
  • La causa final: Finalitat de la cosa. (En la columna el sosteniment del temple).

Crrítica a la teoria del món de les idees de Plató:

  1. Existeixen les essències però no separades de les coses sensibles: Aristòtil estarà d'acord amb Plató que hi ha un element comú que uneix els objectes d'una mateixa classe i aqueix element l'aplicam una mateixa denominació. Admetrà doncs que existeix tal cosa. Però nega que tingui una existència independent de les coses.
  2. El canvi és real. (S'explica a la Física)
  3. Les essències resideixen en la matèria i no fora d'aquest.
  4. Les formes són eternes ja que existeixen les substàncies de les quals són forma. Si desapareixen les columnes no hi haurà forma columna.

Física /filosofia segona: S'ocupa dels éssers concrets, els naturals des de la perspectiva del moviment, objectiu fonamental de la física.
Explicació del canvi: El canvi s'explica com el pas de la potència a l'acte.
  • Canvi substancial: Procés pel qual passem d'una substància a una altra diferents. La matèria és el substrat que no canvia. Roman l'essència. Hi ha canvis per la generació (Naixement d'una nova substància) la corrupció: (Mort d'una substància) . Per explicar el canvi substancial Aristòtil combina lla matèria i forma amb la potència i l'acte.
  • Canvi accidental: Procés en el qual no canvia la substància, sinò alguna de les seves determinacions no essencials. Aristòtil hi identifica els canvis quantitatius (Augment o disminució) Qualitatius (alteració) i locals (moviment i desplaçament).

Concepció teleològica de la natura: Tesi en la qual es defensa que tots els éssers naturals tendeixen a la realització de llur fi/ finalitat. Finalisme. Els moviments natural es produeixen perquè les formes de les coses tendeixen a comportar-se d'acord amb llur forma i per tant a acomplir una finalitat. És a dir, la realització de la pròpia essència.

Estructura de l'univers i primer motor: Més enllà de la lluna hi ha regions supralunars en les quals la matèria que la defineix és l'èter. És perfecte , harmoniós, i no està sotmés al temps. Hi ha un primer motor que justifica el moviment doncs no depén de cap altre ésser. Està separat de les coses sensibles. Totes les coses tendeixen a ser perfectes com el rpimer motor (finalisme) El primer motor no és altre que Déu, la substància divina.


Antropologia; teoria de l'ànima i concepció de l'èsser humà.
Per Aristòtil la matèria s'identifica amb el cos i la forma amb l'ànima.

L'ànima és un principi de vida pròpia dels éssers vius.Hi ha tres tipus d'ànimes:

  1. L'ànima nutritiva/ vegetativa: Funcions d'assimilació i reproducció. Pròpia de les plantes.
  2. L'Ànima sensitiva: Pròpia dels animals, els permet tenir percepció sensible, desig, moviment local imaginació i memòria.
  3. Ànima intel·lectiva: Assumeix les funcions vegetatives i sensitives i fa possible el pensament científic teòric.

Cal recordar que per Aristòtil l'ànima no pot sobreviure sense el cos.

Epistemologia teoría del coneixement:
Aristòtil identifica el coneixement sensible i intel·lectual. Però el segon no podrà ser sense el primer (empirisme). Gràcies a la memòria i imaginació n'obtenim l'experiència.

El coneixement intel·lectual (El saber): El nivell més elevat de coneixemen ens permetria conèixer les causes dels objectes. El coneixement intel·lectual naix de l'experiència.

Funcionament del procés de coneixement:
  1. Amb l'acció dels sentits es capta la realitat concreta d'una substància.
  2. Mitjançant la imaginació s'elabora una imatge sensible en el qual s'hi troben els elements materials i sensibles de la substància, però també els formals.
  3. L'enteniment ens permet aillar l'essència de la substància separant la part material de la formal. L'essència és allò universal.

Hi ha un enteniment pacient, que es limita a rebre la imatge sensivle mentre que l'enteniment agent realitza pròpiament la separació de la forma i la matèria quedant-se amb la part formal.

Ètica

Eudaimonisme:
  1. Tots els actes de la vida tendeixen a un fi (bé últim) el qual és la felicitat.
  2. Tots els homes estan d'acord amb que el bé últim és la felicitat. Hi ha tres tipus de felicitat A) Adquisició de bens externs. b) bens del cos c) bens de l'ànima (el coneixement de la veritat.
  3. Abastir la nostra realització: Per una dona tenir un fill i restar a la llar en la mentalitat d'aleshores.

Teoria de la virtut:
  1. L'home virtuós és aquell que es comporta correctament.
  2. Les virtuts són necessàries per l'assoliment de la felicitat.
  3. Hi ha virtuts morals o ètiques i virtuts intel·lectuals. Les primeres són funcions inferiors de l'ànima i les dianoètiques corresponen a les funcions racionals de l'ànima.
  4. Hi ha diversitat de virtuts ètiques (coratge, honestedad, temperança, magnanimitat, justícia. Per Aristòtil és un hàbit selectiu consitent en un terme mitjà relatiu a nosaltres determinat per la raó i segons l'ús que en faria un home prudent.

Aquesta virtut depén , en certa manera de nosaltres, i no és completament matemàtica, però defuig del sofisme.

Funció: Virtut que li és pròpia.
Saviesa teòrica: Ciència, saber, coneixement veritable de la realitat.
Saviesa pràctica: Prudència, sens eella no podríem adquirir les virtuts ètiques doncs ens permet reflexionar sobre les tries que realitzam.
Saber tècnic: Coneixement d'un art concret.

Política:

Tesi de la sociabilitat natural: Els éssers humans tendim a crear societats per la nostra natura. S'oposa al contracte social.

Les formes de govern: Aristòtil rebutja la idea d'Estat Ideal. Investiga sobre els sistemes polítics existents a la realitat.

Formes de govern correctes. (miren pel bé comú).
Monarquia. (Govern d'un)
Aristocràcia (Govern dels millors.
República(govern de la majoria, democràcia limitada a la classe mitja)

Formes de govern corruptes (No miren pel bé comú)
Tirania (Govern d'un sol que mira pel seu inteès)-
Oligarquia (Govern dels rics)
Demagògia (Govern de les masses, democràcia no limitada).

Cadascuna de les tres formes de govern de Bé Comú seran acceptables per Aristòtil segons les necessitats de cada estat.
De tota manera Aristòtil preferirà la República doncs essent les classes mitjanes l'equilibri entre les riques i les pobres, les quals no tindrien accés al poder, tot seria més just.


dilluns, 12 de maig del 2014

Apunts de Plató, filosofia de Plató, selectivitat.

Apunts de Plató.

Tesi del món de les idees: Tesi l'objectiu de la qual pretenia acabar amb l'escepticisme i el relativisme que s'havien apoderat d'Atenes tot cercant una fonamentació (donar una justificació)

Així doncs, el món de les idees o també conegut com a Món intel·ligible per a Plató serà un món al qual cal apropar-se mitjançant l'intel·lecte i no pas els sentits, doncs no hi ha veritats en el fals món sensible (percebut pels sentits) doncs és canviant i inestable.

És una teoria ontològica (Que pretén conèixer l'ésser de les coses, la realitat) doncs considerava que el món sensible, percebut pels sentits és només una còpia absurda del món intel·ligible, al qual hi ha idees perfectes. És una teoria epistemològica (pretén definir què , com, i què ens limita conèixer) doncs Plató afirma que es pot abastir un coneixement ple de la realitat intel·lectualment a través del món de les idees. És també una teoria ètica doncs pretenia fonamentar la moral i la política. Plató afirma l'existència de models invariables i absoluts de justícia, bé, and so on and so on que hauran de guiar la vida dels invididus com la política. (Fonamentació de valors absoluts)

Tesis fonamentals sobre la teoria del Món de les idees:

  1. Allò real són les idees (o formes) no allò sensible (percebut pels sentits). Les formes són essències, models, arquetips i el món sensible n'és només una còpia.
  2. Hi ha una dualitat entre el món intel·ligible i el món sensible.Aquesta tesi es coneix com a Dualisme cosmològic.
  3. Les formes són el fonament intel·ligible de les coses del món sensible (També de les accions i les lleis) i per tant, en són l'essència.
  4. Les formes són allò que sempre és, l'autèntica realitat. Tenen una natura intel·libile, no es poden percebre pels sentits. Són immaterials, eternes, invariables i incorruptibles. Perfectes, existeixen per elles mateixes doncs no han estat creades. Són el fonament de la realitat sensible. Poden ser conegudes per l'ésser humà mitjançant la raó.
  5. El coneixement de les formes és possible per als éssers humans i n'és l'únic vertader. Sobre el món sensible, sotmés al canvi, només pot haver-hi opinió, mai no pot haver-hi coneixement.
  6. L'home està format per ànima i cos (Dualisme antropològic) L'ànima té una realitat intel·ligible i inmaterial i el cos una realitat sensible i material. L'ànima, eterna i inmortal, està en contacte amb el món intel·ligible abans de la seva incoportació (Entrada al cos). En entrar al cos els sentits la confonen i oblida el món sensible. Caldrà una reeducació dialèctia per elevar l'esperit i així pugui recordar allò que havia aprés i ha oblidat (Teoria del coneixement com a reminescència).
  7. L'objectiu definitiu i sentit és la cerca de la idea de Bé, el Bé suprem i absolut, del qual neixen la resta d'idees .
  8. Qui coneix la idea de Bé, capaç de distingir les accions correctes així com les lleis i determinar si són bones o justes haurà de ser el governant de la polis.

El simil de la linia: Al·legoria a forma d'exemple mitjançant el qual Plató explica la diferència entre el món de les idees i el món sensible. Incorpora subdivisions (En el món sensible hi hauria la creença mentre que al intel·ligible la idea, per entendre'ns)

El mite de la caverna: Al·legoria a forma d'exemple que explica la vida d'uns pressoners fermats des de sempre dins una cova els quals només poden veure les formes de les ombres d'allò que passa entre la paret i la llum la qual es situa a les seves esquenes. Un dia, un dels pressoners, alliberat, surt de la cova i veu com són les coses. Alegre, torna als seus companys de la cova per explicar-los-ho. En adonar-se els seus compannys que la jerarquia i forma d'entendre la vida que tenien eren posades en perill per les afirmacions del llibert l'assassinaren (Referència a Sòcrates)

Aquest mite resulta interessant doncs pretén convertir en element al·legòric tota la seva teoria, essent tot allò a fora de la cova el món de les idees amb la idea de Bé suprem encarnada pel sol i el món sensible totes les ombres que veien els homes fermats.

Dialèctica: Ciència de les Idees/Formes. La dialèctica és la forma mitjançant la qual l'ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) a l'intel·ligible (idees).

És la forma de coneixement per excel·lència segons Plató. És una tècnica d'investigació. El sentit de la vida es troba en l'esforç de perfeccionament envers el món de les idees. És ascendent doncs implica una pujada a un millor nivell de coneixement. És positiva doncs provoca un coneixement consolador doncs allibera de les cadenes de la Caverna per veure la Realitat. Racional doncs rebutja la mística (Tot i que tota la filosofia platònica sembla més una religió que no pas altra cosa) destaca la importància que se li dóna a les matemàtiques doncs són la porta d'entrada al món intel·ligible. Qui haurà abastit la idea de Bé haurà de tornar a la Caverna per esdevenir un filòsof-rei)

La idea de Bé: La idea de Bé és la font de totes les coses. Per a Plató conèixer la idea de bé ha de ser l'objectiu de la dialèctica i purificació de l¡ànima. És la causa de la resta de formes/idees. El neoplatonisme defensa en aquesta concepció de la realitat el Déu Cristià.

Accés al món intel·ligible: Reminescència i altres vies.

L'home pot empendre el camí cap al coneixement per tres vies:

  • La Reminescència. El coneixement és un record que té l'ànima en haver estat en contacte amb el món de les idees abans de la seva incorporació en un cos humà que farà que l'ànima oblidi el món intel·ligible per la imperfecció del canvi constant de la realitat. Això capacitat l'invididu d'una cerca reflexiva del coneixement de la realitat, la qual habita en la nostra memòria.
  • Eros. Impuls de l'home cap al món de les idees. Progressam en el coneixement perquè estimam les idees. Hi ha per a Plató dos tipus d'amor. Un als cossos, el qual no és autèntic perquè el cos pertany al món sensible i per tant és inferior i degradat. I un amor de l'ànima , doncs a través de l'amor a les ànimes arribam a l'amor a les idees.
  • La Bellesa: A través de la bellesa establim contacte amb el món intel·ligible. La bellesa pura, que no pas la sensible, està molt a prop de la idea de Bé Absolut.
La importància de l'educació: Cal educar els ciutadans joves d'una polis (estat ideal de Plató, explicat més endavant) perquè així s'alliberi de l'opinió i giri la seva ànima cap al coneixement de la realitat intel·ligible. Així doncs l'educació ciutadana serà fonamental. Tots els ciutadans hauran de ser educats obligatòriament fins asl 16 anys i `passat aquest període només uns quants continuaran el seu coneixement. Una vegada abasteixin el coneixement hauran de ser els governants de la polis per garantir la felicitat de la ciutat.

Antropologia platònica: Per Plató som duals (ànima i cos). Hi ha tres parts en l'ànima. Una part racional (Raó) Una part irascible (Voluntat, cor) I una part apetitiva (desig).

Cada part té una virtut determinada, a la racional la saviesa , a la irascible la fortalesa i l'apetitiva la temperança i la moderació. D'aquesta manera l'estat ideal platònic serà dividit en tres classes (Explicat a sota)

Ètica. L'ètica platònica gira al voltant de dos conceptes, el de virtut, consistent en una harmonia jeràrquica entre les tres parts de l'ànima, el qual la part racional sotmet les altres dues. (Nietzsche didn't like this) I la idea de Bé, doncs per a Plató l'objectiu de la vida humana és abastir la idea de Bé.

Estat Ideal: Teoria política que pretén trobar un sistema polític que garanteixi la felicitat de tots els ciutadans de manera “justa” i “harmoniosa”. Cal recordar que Plató havia conegut tant la Tirania com la Democràcia , la qual havia assassinat Sòcrates, un home bó, i ambdues formes de govern eren sistemes inadmissibles.

L'estat ideal compta dels següents punts o tesis:

  1. Ha de governar el filòsof rei, tots aquells que coneguin la idea de Bé Suprem. Amb aquest coneixement hauran de portar la perfecció a la ciutat en el món sensible.
  2. La forma de govern serà la monarquia filosòfica.
  3. Importància de l'educació per educar els ciutadans. Els i les més aptes hauran de continuar la seva educació per servir la ciutat com a filòsofs rei.
  4. S'organitza la ciutat en tres classes segons l'antropologia platònica, una mena d'harmonia jeràrquica també existent en l'ànima. La classe dels governants, en els quals predomina la part racional. La classe dels guardians, en els quals predomina la part irascible i garantiran la defensa de l'Estat i la classe dels productors, en els quals predomina el desig, els quals hauran de treballar i no podran assumir cap més responsabilitat.
  5. Per acabar amb el domini de la part apetitiva Plató proposa la destrucció de la Propietat Privada. Tot és de la comunitat, fins i tot els nins i les dones.