Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris apunts per la selectivitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris apunts per la selectivitat. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 de març del 2016

Bachiller y el universal incondicionado.

                                                          Me proponía hacía ya una semana hacer una breve reflexión sobre una situación de explotación laboral que conozco desde hace ya un tiempo a partir de un negocio de sustancias ilícitas y expresarlo a partir de figuras universales, o por ponerlo de un modo que devenga más fácil su comprensión para la conciencia, expresar lo formal invariable de la situación con el fin de entender la situación más allá de los juicios a los que nos condiciona el contenido y poder ver de manera adecuada la forma en la que el capitalismo opera más allá del género de los sujetos involucrados así como sus filías y demás posibilidades estériles.

                                                         De hecho lo voy a hacer pero me temo que este artículo debe incluir mucho más. Pensando yo en qué modos debía expresarse estas operaciones del capitalismo en la relación entre los sujetos subía yo a un metro matutino con el objeto de personarme en la universidad un día más para asistir a las clases del grado de filosofía. Tuve la fortuna de encontrarme con una compañera de bachiller que ahora estudia en una facultad diferente a la mía y que le van muy bien las cosas. Comentábamos nuestra experiencia en Bachiller y hablando de ello me perturbó percatarme de un presupuesto del razonamiento de los estudiantes de bachiller que yo jamás en ningún momento tuve en consideración. Para expresarlo en unas coordenadas en las que ustedes puedan entender la esencia de mi sorpresa me voy a conceder la oportunidad de poner mi propio razonamiento sobre el bachiller en contexto.

                                                         

                                            Ya desde mi vida de estudiante cuando finalizaba la ESO yo cuestionaba seriamente un presupuesto de una serie de razonamientos que expresaban los profesores a menudo con el objeto de justificar su actitud hacia los alumnos respecto a cuestiones tales como, por ejemplo, una demora en la entrega de algún trabajo y un descuento de la puntuación basado en el margen de demora de la entrega de tal trabajo y la fecha establecida, o la imposibilidad de la asistencia por cuestiones personales, o la entrega de los deberes, o no poder aprobar con más de un cinco en las recuperaciones de septiembre: "No es justo que te dé tal ventaja, que puedas aplazar tal entrega de tal trabajo , que te ponga la nota que te corresponde por la nota del examen realizado en septiembre, porque (ojo al argumento) no es justo para tus compañeros." 

                                          Pongámonos repugnantemente hermenéuticos en este punto, si me lo permiten, no sin darle antes gracias a Sócrates por concedernos este martillo destructivo tan útil. ¿Qué quieren decir por justicia cuando la emplean en este argumento? ¿Son equivalentes justicia e igualdad en sus potenciales significaciones? ¿En qué contextos la significación de igualdad y justicia son equivalentes? 

                                        

                                         Para empezar fuerte me gustaría recordar la noción neoliberal de Tatcher de entender el capitalismo como un juego en que la habilidad de cada uno para desarrollarse en las coordenadas de este juego al que muchos no hemos pedido jugar ha de ser de plena igualdad entre los sujetos participantes y que, en última instancia, nuestra pobreza o riqueza es consecuencia de lo bien que hemos jugado este juego y de que hemos estado a la altura de éste. Me pregunto si nuestra amiga de la familia Hilton se ha esforzado demasiado en tener la posición económica en la que se encuentra o es que simplemente está tan atrapada en sus condiciones materiales como lo está cualquier obrero que que haya tenido tanto éxito o no en sus proyectos (Aprovecho para recordar que , mientras el discurso capitalista te dice que con trabajo duro uno puede tener muchísimo éxito hay tantas personas tan talentososas como Steve Jobs y a la vez tan ignoradas, tan desconocidas) Este presupuesto del razonamiento burgués es mucho más antiguo de lo que uno pueda imaginar, allende la edad moderna incluso, pero esto es objeto de una conversación de otra naturaleza.

                                       Por supuesto; Los juegos son justos cuando existen condiciones de igualdad, porque la naturaleza de un significativo número de juegos colectivos es la competencia entre dos( o dos grupos, o más, no vamos a entrar ahora en las pequeñeces de esta cuestión) La lógica está precisamente basado en tener en cuenta su naturaleza competitiva, y esta naturaleza está bien para los juegos, no pretendo ser aquí el peor censor ideológico yugoslavo. Pero, si entendemos que cuando ellos hablan de justicia e igualdad en el contexto de la educación ¿Es legítimo el argumento?
                                  

                                      Lo cierto es que tal como aparece la cuestión fenoménicamente para mi conciencia a mi me costaba entender en el contexto de ESO e incluso de bachiller (aunque aprovecho para recordar que es precisamente este punto el que queda en suspense para la posterior reesignificación en este artículo crítico) esta lógica de la justicia, porque del argumento se deduce el presupuesto de que los compañeros de clase estamos en un estado de competencia ¿Lo estamos realmente? ¿Es legítimo pensar la cuestión de este modo?  Y en caso de que lo fuera. ¿Estamos los compañeros en una igualdad?

                                    Voy a intentar ofrecerles una respuesta, que en este caso no es originalmente mía sino que me hallo plenamente convencido por la lectura que hace Owen Jones, crítico marxista británico, sobre el asunto en el contexto del Reino Unido neoliberal posttacheriano en las primeras páginas del capítulo seís de su genial obra. Chavs. La demonización de la clase obrera.

                                  "...lo cierto es que vivimos en una sociedad amañada  en favor de la clase media en todos los niveles...""... Sólo siete de cada cién británicos se educan en colegios privados, pero están- por no decir más- desproporcionadamente representados en cada una de las principales profesiones. Casi la mitad de los altos funcionarios fueron a colegios privados, al igual que el 70% de los directores financieros, más de la mitad de los periodistas mejor situados y casi siete de cada diiez abogados promimentes. Lo mismo puede decirse de las mejores universidades. Según el Sutton Trust, cien colegios de élites- de un total de 3.700 colegios de Reino Unido- representan un tercio de las admisiones a Oxford y Cambridge durante los últimos años."..." Más de la mitad de los estudiantes de Oxford y Cambridge han ido a colegios de pago."..." Pero la clase social puede dictar las opciones en la vida de la gente de maneras bastante más sutiles que comprando a tus hijos mejores calificaciones (¿Cómo podemos,  olvidarnos del centro educativo privado La Pureza de Inca? A este objeto contingente no pienso añadir nada más) Sólo el 15% de los chicos blancos pobres y el 20% de las chicas blancas pobres salen de los colegios públicos con destrezas básicas en lectura, escritura y aritmética. Esto los sitúa muy por detrás de los chicos de clase media ¿Por qué el vínculo entre educación y clase social es tan fuerte?"..." Se ha de culpar a las condiciones desfavorables para los chicos de clase trabajadora,"..." Un estudio de 2005 mostraba que un niño de cinco años cuyos padres ganan más de 67.500 peniques tiene destrezas lectoras cuatro meses más avanzadas que las de su pares en familias cuyos ingresos suman entre 15.000 y 30.000 peniques. Para aquellos cuyas familias ganan entre 2500 y 15000 peniques la diferencia es de más de cinco meses. Una vez establecida, esta disparidad acompaña a los chicos a lo largo de toda la escuela."..."¿Por qué existe esta diferencia de la infancia en adelante? En buena parte se debe a lo que Fiona Millar llama una "expresión horrible"."Capital cultural" . Esto implica tener padres que, gracias a sus orígenes de clase media, sifrutaron ellos mismo de una mejor educación, probablemente hasta la licenciatura, estar en contacto con su léxico más amplio, rodeados de libros cuando se está creciendo, en un entorno en el que ir a la universidad es "lo normal".(Páginas 209, 210, 211. Owen Jones Chavs, la demonización de la clase obrera.Ed. Capital Swing Libros. Primera edición en castellano 2011).

                                           


                                Considero que este texto de Owen Jones es una reflexión adecuada sobre algunas de las muchas cuestiones que influyen en la vida tanto laboral como en el ámbito de la educación de las personas. La clase social condiciona enormemente la experiencia en el ámbito de la educación. Partiendo desde esta premisa, observamos que comienza a devenir incongruente la premisa del argumento de mi profesorado en referencia a la justicia para con todos los compañeros. En mi clase había gente de origen pequeñoburgués y de vida bienestante como yo, de gente con muchas menos dificultades que yo y de gente con un mayor número de dificultades. Observamos como la respuesta a la última pregunta respondida parcialmente por las observaciones que realiza Owen Jones del caso británico también roza la segunda pregunta formulada "¿Es legítimo pensar la cuestión de este modo?" Puesto que si bien es un argumento que te puede venir dada tanto de tu profesor políticamente moderado y romántico en el sentido literario y cultural de la asignatura de catalán hasta de tu profesora de historia de cuarto fascinada por el mundo soviético, parece que nadie se plantea la cuestión de la educación como un sistema formativo que si bien para un estructuralista tiene la función incluso de socializarnos y moldearnos, cuestión que si bien es interesante no es objeto de la discusión, nos permite darnos cuenta de dos cuestiones: La incomprensión de una parte importante del profesorado sobre lo que están diciendo cuando dicen esto, sin tener en cuenta que cada alumno es una vida contingente con sus propias características y circunstancial e históricamente se hallan en el contexto de tener que asistir a una clase colectiva y los presupuestos del razonamiento capitalista que se ofrece a los alumnos así como una manera de moldearlos ofreciéndoles esta visión de competitividad propia del capitalismo, una competitividad que , como Marx lo explicaría ya en el siglo XIX es una forma de alienar a los trabajadores entre sí y de sacarles un rendimiento, de alejarnos del otro humano que es y se halla en mis mismas circustancias, o que aunque no nos hallemos en las mismas no me está permitido comprender. Sinceramente considero de una evidencia lógica aplastante que debería entenderse el caso de cada estudiante individual más allá de las sandeces que implican cuestiones tales como clases de refuerzo y demás de manera individual. La situación de hallarse formando parte de un colectivo que es la clase no implica que haya de existir una competencia entre los alumnos. El objeto de la ESO es nuestra formación cultural, no habría de ser el fomento de nuestra competitividad, sino la comprensión individual de cada alumno, de las contingencias que se concretan en cada vida individual y condicionan su vida como parte de lo que el profesorado habría de tener en cuenta para ser , justamente, un profesional de gran calidad que lleva a cabo su trabajo.

                                  Para dejar claro este punto de vista voy a aprovechar dos de los muchós ejemplos que me vendrían a la cabeza, pero creo que estos dos ejemplos anecdóticos son más que suficiente para que en la mente de cada lector se le aparezcan casos semejantes y comprenda adecuadamente el punto desde su propia experiencia. El primer caso tuvo lugar durante mi experiencia educativa no en mi clase, que era sin duda la de humanidades, sino el caso concreto de un muchacho que realizaba el bachiller por la disciplina de las ciencias. Yo como buen amigo de las humanidades conozco la verdadera relevancia que buena parte de los científicistas menosprecian, pero de mismo modo soy suficientemente humano como para ser conciente de la complejidad y dificultad que implica estudiar física en lugar de latín clásico. Para dolor de los relativistas, no hay color, no hay duda alguna de que ha de ser mucho más compleja la asignatura de física y que requiere de mayor esfuerzo. Centrándonos en el muchacho ya denotado y en la asignatura de física. Se dio el caso de que este chico tuvo que experimentar qué era la muerte de un familiar en el duro contexto de segundo de bachiller. Coincidiendo cuestiones propias de la familia con un examen de física, el muchacho le explicó el caso al profesor y éste aparentemente aceptó que no podría estar preparado para un examen en aquel entonces venidero en el programa educativo que llevaba a cabo el chico. Esto no sirvió de nada, cuando llegó el día del examen, el profesor depositó una copia del examen en el pupitre del chico, y al sorprenderse el chico y manifestárselo al profesor , éste simplemente se limitó a ignorarlo y forzó al muchacho a hacer el examen. Otra anécdota, ya no tan adecuada en tanto que fue algo que me sucedió a mi en primero de Bachiller, pero de algún modo, mi propia experiencia en esta serie de cuestiones, nos conduce a una asignatura de inglés de primero que se realizaba a penúltima hora de algún día de la semana. No había una clase a última hora aquel día y el autobús se marchaba diez minutos antes de la finalización de esta clase. Huelga decir que yo en aquel momento ya era mayor de edad, esto es decir, podía marcharme de la clase sin tener que dar explicaciones, algo que a menudo se ignora en la experiencia de bachiller dado que la mecánica es semejante a la existente en la ESO por el espacio mismo en el que se desarrolla la experiencia de Bachiller, y que yo también ignoraba. Le expliqué el caso a la profesora y ella me dijo que no podía marcharme, que no era justo para mis otros compañeros, tiene que haber igualdad entre vosotros. ¿No era justo? Partamos del hecho de que yo vivía a ocho kilómetros del lugar dónde realizaba el bachiller, puesto que en mi núcleo urbano no existía ninguna oferta, mis padres trabajan enormes cantidades de tiempo diariamente y suponía una dificultad enorme venirme a buscar, por lo que dependía del transporte público para volver a casa. Si perdía ese autobús ello implicaba que debía esperar hasta las tres y diez para poder marcharme mientras que la mayoría de mis compañeros, residentes en el lugar dónde se llevaba a cabo el bachiller, al salir de clase podrían disponer de una hora más para estudiar, comer, o lo que fuera, mientras que por la alta demanda del turismo del transporte público a finales del curso generalmente llegaba a la casa para comer y haber acabado a las 4:30 ya por norma general, esto es decir, que ya de por si no existía igualdad entre muchos de mis compañeros y yo ya de facto en días corrientes. Es maravilloso observar como se te argumenta desde la igualdad que debes llegar a tu casa a las 4:30 mientras que poco más tarde de las 2:15 muchos compañeros tuyos ya estarían en casa disponiendo de mucho más tiempo que tú. ¿Igualdad? ¿Dónde? Luego te venía el sonriente profesor de historia a recordarte que tú realizabas libremente bachiller y que debías responsabilizarte. Deus habebit pietatem eis.

                                                


                                  
                                              El problema que intenta, pues, resolverse a partir de la pregunta inicial de las tres manifestadas. ¿Lo estamos realmente? Esto es decir ¿Estamos realmente en estado de competitividad? Para mi terrible descubrimiento, resulta ser que sí en el caso de bachiller. Hablando con la ya mencionada compañera de bachiller con quién tuve la oportunidad de encontrarme en el metro, descubrí que ella tenía una visión semejante a la mía en estos aspecto. Pasaba apuntes, dejaba libros, pasaba los deberes, y la miraban mal, pero ella entendía por qué. Ella me dio la clave para entender toda esta lógica de la competitividad al menos en el ámbito de bachiller: Estamos compitiendo por un puesto. ¡Ahí estaba! ¡Claro! ¿Cómo no se me había ocurrido antes? Resulta que da absolutamente igual que cada uno vaya encaminado a una opción formativida determinada y deferenciada; se competía por tener las mejores medias reflejadas en selectividad y bachiller: Por ello, una misma compañera de clase de la que tengo hermosos recuerdos no dudaba en pedirte copiarte los ejercicios de una asignatura y luego ignorarte completamente si tú precisabas ayuda de algún tipo. Este tipo de experiencia trepa que uno puede experimentar se debe a la lógica de la competitividad por un puesto formativo que garantice ventajas laborales. ¡Terrorífico! Esto no sólo justifica esta experiencia: Justifica que hubiera personas que me trataran con desprecio cuando se descubría que yo en mi blog de filosofía disponía de mis apuntes de filosofía de bachiller para aquél que los necesitara, así como muchas otras actitudes propias de mi persona con el fin de ayudarnos mútuamente y trabajar en equipo. Ha habido personas que me han agradecido la ayuda con una asignatura como filosofía, que , siendo honestos, implica una dificultad añadida para muchos estudiantes de bachiller, y otra mucha gente que yo entendía que eran cretinos, cuando simplemente se aprovecharon de mi gracias a la gran educación bajo coordenadas de la ideología de la competición, pero no porque fueran malos, sino porque entendían que si otro que competía con ellos por una nota recibía una ayuda favorable esto hacía devenir a los otros merecedores de esta misma ayuda porque tiene que haber igualdad de condiciones. Muchos de nosotros parece que aprendemos así, aunque no haya sido mi caso.

                                    Personalmente dado que es difícil que todos compitamos universalmente en todo el estado con el mismo rigor de justicia tanto en un centro del pueblo de al lado, otro de la capital de provincia, y otro del pueblo dónde se halla uno, y dado que no todos estamos compitiendo por los mismos puestos en el mismo grado y en la misma universidad. Me parece una sandez repugnante la enorme injusticia con la que tratan a sus compañeros los más fieles seguidores de los razonamientos sustentados en estos presupuestos cuestionables. Se tiran piedras mutuamente en los tejados y se descalifica y menosprecia al que sigue otro tipo de lógica como el trabajo en equipo, porque estamos compitiendo por los mismos puestos. Un injusticia que aparece para su conciencia como una forma razonable de actuación, legítima por el contexto. Utilizar o ignorar a alguien que está en tu misma situación. O destruir los principios de la moral kantiana usando a los humanos únicamente como un medio o alienarse completamente de aquél otro que no dispone de las mismas ventajas como lo logran las ideologías más efectivas. Capitalismo y selección natural como presupuesto de como debe operar la ética en el contexto del capitalismo. Pater dimitte illis non enim sciunt quid faciunt. O en palabras de Marx Ellos no saben que lo hacen pero lo hacen.

 Así es como opera el capitalismo actual en la educación, fomentándose valores como la competitividad. Por ello a muchos compañeros de mi actual clase de filosofía que identifican la educacion como la herramienta fundamental para el cambio social, siguiendo algún tipo de lógica basado en la ingenieria social sobre el funcionamiento del estado, les suelo responder que primeramente debemos entender que la educación debe cambiar de raíz sus fundamentos constituyentes porque forma parte integral de su actual esencia y sus operaciones establecen presupuestos en el razonamiento de aquellos que son formados por esta que se identifican estrechamente con la ideología capaz de sustentar un sistema de producción que demuestra seguir lógicas religiosas en último término y que impone un proceso de pauperización en gran escala de una cada vez mayor clase obrera explotada fuera de las coordenadas del occidente avanzado. Una alienación de lo humano, el uso de los humanos como medio, sino como máquina productiva y una naturalización darwiniana de la situación que pretende ignorar las razones históricas y económicas de la situación para legitimar este sistema. Esto es lo que uno no puede ver si cree fielmente en la verdad que ofrece el profesorado a través de su figura de su sujeto supuesto saber.

                                      

dimarts, 12 d’agost del 2014

Apunts de Hume

Apunts de Hume.




Hume forma part del mateix paradigma filosòfic de Descartes. (La filosofia de la consciència)

Hume defensa un empirisme absolut i nega l'existència d'idees innates. Nega l'existència d'idees innates i afirma que la nostra consciència és una tabula rasa. Enfrontat així amb el racionalisme.

L'anàlisi del coneixement:

Els elements del coneixement.
Dos tipus de continguts mentals; impressions sensibles i idees;

Les impressions sensibles, les quals són continguts mentals més vius i més intensos que les idees, les quals són una còpia de les impressions, les quals fa la memòria.

  1. Les impressions de sensació les atribuim a l'acció dels sentits i les percebem quan sentim, diem, veiem and so on.
  2. Les impressións de reflexió les quals consisteixen en una emoció o passió. (La impressió de tristesa).

Hi ha impressions simples les quals són coses com la percepció d'un color i les complexes com podria ser la percepció d'una poma quan la mengem (Color, gust, olor, so)

També hi ha idees simples i complexes. Les simples són una còpia d'una impressió simple. (La idea de color vermell) Les complexes poden ser la còpia d'impressions complexes, com la idea de ciutat, o elaborades per la ment a partir d'altres idees simples o complexes mitjançant la imaginació, que les combina segons les tres lleis d'associació d'idees (més endavant).

Lleis d'associació d'idees:
  • Llei de semblança: Quan la ment es remonta dels objectes representats d'una pintura als originals.
  • Llei de contigüitat en l'espai i el temps: Quan passem de la idea d'una habitació en un edifici a una altra o demanar-nos pels fets d'una època determinada després que se'ns hagi explicat quelcom determinat de la mateixa.
  • La llei de causa i efecte: Tota causa té un efecte, quan ens demanam per un accident és difícil evitar demanar-nos la causa i conseqüències del mateix.

Criteri de veritat: Basat en el “principi de la còpia” Una idea serà veritable si és la còpia d'una impressió sensible. Si no hi ha cap impressió sensible associada la idea és falsa. Les idees complexes han de poder-se descompondre en una sèrie d'idees simples i totes han d'acomplir el criteri de veritat.

Tipus de coneixement: Hume en distingueix dos tipus de judicis.

  • Relacions d'idees: Proposicions pròpies de la lògica i les matemàtiques. El seu valor veritable depén de la relació lógica entre les diferents idees o conceptes que hi intervenen en la proposició. Aquestes qüestions són quelcom completament veritable però són a priori i no ens aporten res d'informació sobre el món.
  • Qüestions de fet: proposicions que fan referència al món de l'experiència. “El sol no sortirà demà” per saber si és veritable o falsa no podrem basar-nos en el principi de no contradicció. (La idea de Sol no és incompatible amb que no surti demà). El criteri de veritat s'aplicarà si existeix una impressió sensible de la que n'és una còpia. La veritat d'aquestes proposicions no és necessària sinò contingent i aposteriori. No se poden saber demostrades com absolutament certes. No obstant això, amplien la nostra informació sobre el món.
  • Tipus de ciències:
  • Hi ha dos tipus de ciències, el de coneixement de relació d'idees , el qual és propi de les ciències formals (matemàtiques, lògica). Basat en el principi de no contraddicó. Es basa en el raonament a priori, el segon, el de coneixement de qüestions de fet és el propi de les ciències empíriques, el qual no pot basar-se en el coneixement a priori.

Crítica al principi de causalitat: La idea que existeix una connexió entre a) La causa b) l'efecte en una relació no es pot demostrar empíricament. Caldria demostrar que la natura segueix un ordre regular; quelcom indemostrable.

Crítiques a la idea de substància.
Crítica a la idea de substància com a substrat o substància invididual: La substància invididual en l'aristotelisme consisteix en el subjecte que sosté tots els accidents i qüestions materials. Només podem tenir impressions sensibles dels accidents que no pas de la substància, que és una idea complexa no fonamentada per no acomplir el criteri de veritat.

Crítica a la idea de substància segona/essència: L'essència de les coses, és a dir, allò que les fa ser com són (Predicat per Plató i Aristòtil) no pot ser percebuda. Són idees complexes que ordenen la nostra realitat perquè sospitam que hi ha una relació profunda però aquesta no pot ser observada. Les essències i idees no poden ser percebudes per tant no acompleixen el criteri de veritat de Hume i no es poden fonamentar.

Critica a la idea de món material, res extensa: Tenim la sensació de l'efecte que les coses produeixen en la nostra consciència, però no pas la causa d'aquesta sensació sensible. (L'objecte en si) Així doncs, afirmar que existeix el món material més enllà de la nostra consciència és una idea no fonamentada i no acompleix el criteri de veritat.

Crítica a la idea de Déu, Res infinita.: No hi ha cap dada sensible que provi l'existència de Déu i per tant no acompleix el criteri de veritat cartesià.

Hume era agnòstic doncs afirmava que tampoc no podíem saber que Déu existís.

Crítica a la de de Res Cogitans, jo... : Per a Hume tot a la consciència són impressions que es van manifestant successivament i que la memòria crea la idea de jo per posar coherència a aquestes dades sota el títol de Jo.

L'escepticisme de Hume:

Hume, en afirmar totes aquestes crítiques, no només deixa en mal lloc la metafísica sinò també altres ciències empíriques com la física. Les idees de la Física que les lleis naturals actuaran sempre amb regularitat és una idea complexa no fonamentada perquè no podem tenir una experiència empírica de la totalitat de la realitat.

Hume apostarà doncs per un empirisme moderant que afirma que hem de ser conscients que tot el coneixement obtingut no és un absolut.

Emotivisme moral: La moral no pot fonamentar-se en la raó doncs no poden identificar-se qualitats bones o dolentes en els fenòmens. La distinció del bo i del dolent es troba en l'invididu. Segons Hume, tots els humans estam constituits com a humans perquè rebutjem naturalment determinades coses i ens agradin altres.




    Política de Hume

Hume estava enèrgicament en contra de les grans solucions polítiques com les de Plató per considerar l'idealisme quelcom no fonamentable.

A més a més, Hume està en contra del Contracte Social. Segons ell la societat és quelcom inseparable de l'ésser humà. No es tracta pas d'invididus invididuals que s'uneixen en benefici comú i desfer-se de l'estat de violència que es trobaven en estat natural. Al contrari, Hume afirmarà que ens unim en un sentit biològic, la reproducció. Els mascles s'uneixen a les famelles i crien els nadons, així doncs, la família és el nucli bàsic d'una societat.


Hume, per acabar, afirmarà que no hi ha cap ordre natural que digui que els humans hagin d'estar sotmesos a cap poder o ordre natural. La societat neix per conveni i no han de constituir necessàriament estats com per exemple, les tribus americanes vivien en societat sense estat. Quan apareix l'estat és quan les relacions econòmiques i socials esdevenen més complexes però aquest conveni ha de romandre beneficiós per a tots. En cas que no sigui beneficiós no hi ha cap obligació d'obeir.

dimarts, 20 de maig del 2014

La muerte de Dios.




Nietzsche y El Loco – "Busco a Dios"
"¿No habéis oído hablar de ese loco que encendió un farol en pleno día y corrió al mercado gritando sin cesar: "¡Busco a Dios! ¡Busco a Dios!"--Como precisamente estaban allí reunidos muchos que no creían en Dios, sus gritos provocaron enormes risotadas. ¿Se ha perdido? preguntó uno. ¿Se ha perdido como un niño pequeño?, preguntó otro. ¿O se ha escondido? ¿Tiene miedo de nosotros? ¿Se habrá ido de viaje? ¿habrá emigrado? --así gritaban y reían alborozadamente.

"El loco saltó en medio de ellos y los traspasó con su mirada. "¿Qué a dónde se ha ido Dios?" -exclamó-, Se lo voy a decir. Lo hemos matado--ustedes y yo. Todos somos sus asesinos. Pero ¿cómo hemos podido hacerlo? ¿Cómo hemos podido bebernos el mar? ¿Quién nos prestó la esponja para borrar el horizonte? ¿Qué hicimos cuando desencadenamos la tierra de su sol? ¿Hacia dónde se mueve ahora? ¿Hacia dónde nos movemos nosotros? ¿Lejos de todos los soles? ¿No nos estamos hundiendo continuamente? ¿Hacia atrás, hacia los lados, hacia adelante, en todas las direcciones? ¿Hay todavía una arriba o un abajo? ¿No vamos como errantes a través de una nada infinita? ¿No nos persigue el vacío con su aliento? ¿No hace más frío? ¿No veis oscurecer cada vez más? ¿No es necesario encender faroles en pleno día? ¿No oímos todavía el ruido de los sepultureros que entierran a Dios? ¿Nada olfateamos aún de la descomposición divina? Los dioses también se descomponen. Dios ha muerto. Dios sigue muerto. Y nosotros lo hemos matado."

Nietzsche y El Loco – "Dios está Muerto"
" "¿Cómo nos consolaremos, nosotros, asesinos entre los asesinos? Lo que el mundo tenía como más sagrado y poderoso se ha desangrado bajo nuestros cuchillos. ¿Quién borrará de nosotros esa sangre? ¿Qué agua podrá purificarnos? ¿Qué expiaciones, qué juegos nos veremos forzados a inventar? ¿No es excesiva para nosotros la grandeza de este acto? ¿No estamos forzados a convertirnos en dioses, al menos para parecer dignos de ella? No ha habido jamás en el mundo un acto más grandioso, y las futuras generaciones serán, por este acto, parte de una historia más grandiosa de lo que hasta el presente fue la historia.

Aquí calló el loco y miró de nuevo a sus oyentes; ellos también callaron y le contemplaron con extrañeza. Por último, arrojó al suelo su farol, el cual se apagó y se rompió en mil pedazos. “He llegado demasiado pronto", dijo entonces, "no es aún mi hora. Este gran acontecimiento está en camino, todavía no ha llegado a oídos de los hombres..."



dimecres, 14 de maig del 2014

Apunts de Descartes




Apunts de Descartes



Objectiu de Descartes: Reconstruir el coneixement universal en uns fonaments sòlids perquè puguin resistir els atacs de l'escepticisme, doncs creia que existien veritats universals.

Arbre del coneixement humà: Arbre amb el qual Descartes explica la realitat tot relacionant la part que no podem veure, les arrels(metafísica), el tronc seria la física i les arrels els altres sabers, entre els quals cal incloure la moral.

Amb Descartes s'inicia la filosofia moderna, per la qual cosa estarà enfrontat amb l'escolàstica, i per tant, amb Aristòtil, l'esoterisme renaixentista i la nova ciència de Bacon basada en els sentits (empirista) doncs Descartes creia en el racionalisme com a única forma per accedir a les entranyes de la realitat.

El gir subjectivista: Per conèixer la realitat hem de conèixer la nostra consciència, la qual és la que coneix i percep. Els filòsofs anteriors a Descartes es llancen directament a l'anàlisi de la realitat. És en el subjecte on hem de començar a cercar la resposta doncs és aquest qui rep les dades sensibles de la realitat. Es diu que és en aquest moment on comencen les filosofies de la consciència.

El racionalisme: Moviment filosòfic modern que té una absoluta confiança en la raó humana, la qual és l'origen del coneixement. Per tant, l'autèntic coneixement és el racional que no pas l'empíric. Per això es basaran en sistemes deductius tals com les matemàtiques. Es poden partir d'uns principis per reconstruir el coneixement humà, per tant preten ésser molt sistemàtic. Així doncs, pretenen abastir una una ciència universal i necessària basada en la deducció. Creuen que tot quant passa al món té explicació, que aquesta explicació pot ser coneguda racionalment i és útil per a l'ésser humà.

El mètode cartesià: Consta de quatre regles:
  1. Evidència. Només s'acceptarà com a veritable allò que resulti evident a la nostra raó. És a dir, allò que la nostra raó capti com a idea distinta i clara.
  2. Anàlisi: Arribar a idees tan simples que es puguin intuir de forma clara i distinta.
  3. Síntesi: Una vegada arribats als elements simples d'un problema el reconstruirem en la seva complexitat.
  4. Comprovació: Assegurar que no s'hi hagi comés cap error.

Teoria de les idees innates: Idees no adoptades pel món exterior sinò intrinsicament inherets als éssers humans des del seu naixement. Hi ha tres tipus d'idees diferents segons Descartes.

  1. Idees adventícies: Són aquelles idees que es produeixen pel món exterior (adquirides). Impressions sensibles.
  2. Idees factícies: Artificials, construides per la composició i imaginació. Exemple: Espanya.
  3. Idees innates: No són produïdes ni pel món exterior ni pel propi subjecte, són innates. Són sempre veritat doncs són clares i distintes.

Metafísica cartesiana: epistemologia i ontologia.

Dubte metòdic: Dubtar de tot allò que se pugui dubtar per reconstruir l'edifici de saber en uns fonaments indubtables. Té dues fases.

Dubte natural.

  1. Poca fiabilitat dels sentits: És possible dubtar de totes les percepcions dels sentits: Els sentits de fet ens enganyes. (Al·lucinacions, miralls).
  2. Possible confusió entre el somni i la vigilia: En els somnis creiem veure coses, escoltar veus and so on. És impossible demostrar que no estem somiant, res ens assegura que tot no sigui un somni.

Descartes troba en les matemàtiques un coneixement no empíric i sòlid sigui aquest en somnis o no.

Dubte hiperbòlic: Se podria fins i tot dubtar de les matemàtiques doncs podria existir un “geni maligne” (Descartes dixit) que influís en les nostres conscièncias en que totes les veritats poguessin ésser falses.

1a Veritat Fonamental; Cogito, ergo sum:
Els invididus, les consciències, són els enganats, per tant, l'evidència clara és que nosaltres existim doncs som els que estan dubtant. Afirma doncs que som una res cogitans (Substància pensant) la matèria capaç de pensar.

2a Veritat fonamental: l'existència de Déu: Déu és la garantia que no permetria que un geni maligne adulteràs la nostra consciència. Hi ha tres arguments per demostrar l'existència de Déu.

  1. 1er Argument: Dintre nostre hi ha la idea innata de Déu (un ésser infinit). Aquesta idea no la podríem produir nosaltres doncs som éssers finits i no podríem donar lloc a quelcom infinit. Aquesta idea ha d'haver estat osada per un ésser infinit, Déu. Per tant, Déu Eixsteix.
  2. 2n Argument: La meva existència no depén de mi i cal que algú l'hagi creada, Déu.
  3. Quelcom absolutament perfecte no pot no existir doncs entre les seves qualitats hi hauria necessàriament la de l'existència. Per tant, Déu existeix.

Descartes demostra així la segona substància, la Res Infinita. Ja tenim la garantia de que la realitat es correspon a la nostra raó.

3a Veritat: L'existència dels cossos:
  1. Tenim la idea innata que les nostres percepcions són produides per quelcom exterior, les coses materials i els cossos. És quelcom evident.
  2. Existeix Déu, qui no m'enganyarà quan intuesc una idea clara i distinta.
  3. La idea que existeixen els cossos és una idea certa.
  4. Per tant, existeix la Res Extensa.

Pluralisme substancialista:
Descartes defineix substància com a quelcom existent que no li cal res més que ell mateix per l'existència. Hi ha tres tipus de substàncies els quals tenen uns atributs; la res infinita té la perfecció, la res extensa ocupa un espai i la res cogitans té el pensament.


Antropologia.

El dualisme cartesià: L'ésser humà no forma un tot en una conjugació de matèria i forma com diria Aristòtil sinò que està dividit en dues substàncies, la res cogitans i la res extensa.

Problema de la relació Ment-Cos; L'ànima i el cos interactuen a la Glàndula Pineal al cervell.

Física.

El mecanicisme: Hi ha unes lleis mecàniques que expliquen el moviment de la matèria o res extensa: Per a Descartes el món era una gran màquina que dirigia aquestes lleis i tots els éssers vius actuarien de manera mecànica.

Ética

Llibertat de l'home i projecte d'una ciència moral:

L'home té lliure albir doncs ho interpreta així dins la seva consciència en una idea clara i distinta. En un món purament mecànic aquesta és la diferència de l'home amb la resta d'éssers naturals.

Té plans d'el·laborat una ciència moral en fonaments sòlids que finalment no durà a terme.

Moral provisional: Moral que ajudi a viure a l'invididu mentre el·labori la seva feina de dubtar de tot fins poder el·laborat una ciència moral efectiva. Consta dels següents punts:

  • Obeir les lleis i costums del país.
  • Ser ferm en les nostres accions.
  • L'autosuperació.
  • Canviar els desitjos propis enlloc de canviar l'ordre del món.
  • Dedicar la vida al conreu de la raó i progressar cercant veritats.



dimarts, 13 de maig del 2014

Ètica i Política de Kant.



Ètica.

La raó pràctica ha de ser la que guii la voluntat.

Autonomia moral: la determinació de les nostres accions a partir de nosaltres mateixos.

Heteronomia moral: La determinació de les nostres accions a partir de pautes exterior a nosaltres i a la racionalitat.

Segons Kant la nostra conducta ha de basar-se en l'autonomia moral.


Ètica Material: Ètica que s'organitza per factors o agents externs l'objectiu de la qual és abastir un objectiu, generalment la felicitat.

Ètica formal: Formal vol dir que no té contingut. No demana què cal fer sinò com cal fer-ho
És a priori (universal i necessària) , categòrica (els seus judicis morals són absoluts, sense excepció) autònoma (el subjecte actua mogut per si mateix no per agents externs o diferents de la seva pròpia raó).

Aclariment: Un "Ha de fer el que ha de fer". Jo haig de fer el que haig de fer. és la màxima racionalista kantiana en la qual un fa el bé no per un interés propi sinò d'una manera extremadament altruista i sense cap finalitat. Només perquè és el que toca. Si per exemple anam pel bosc i veim uan persona que s'està ofegant a un riu no l'hem d'ajudar perquè volem tenir content Déu o perquè creiem que això ens farà més feliços sinò perquè ho hem de fer i punt pilota.

Imperatius hipotètics: ordenen realitzar una acció com a condició per obtenir una altra cosa,  si vols estar en forma, has de fer esport; o bé, si vols ser feliç, has de ….

 L’imperatiu categòric: No depén d'agents externs. El que s'ordena té valor per si mateix.


Què ordena l’imperatiu categòric? L’ètica kantiana és l’ètica del major d’edat, de la persona autònoma que decideix racionalment i per si mateixa; per tant, l’imperatiu categòric no pot ser una indicació material del que ha de fer o la determinació concreta d’una acció; ha de ser formal. Així el formula Kant: actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal. Aquest imperatiu s'anomena també principi d'universalitat;

Aclariment: El principi d'unviersalitat és el cristià "el que no vulguis a tu mateix no ho vulguis pels altres" és per això que s'acusa Kant d'haver transformat l'ètica cristiana en l'ètica del racionalisme modern.


Política:

El pensament polític de Kant està dominat, en efecte, pels ideals de llibertat, igualtat i valoració de l'individu, propis d'una Il · lustració a la qual Kant es suma i defensa en els seus escrits polítics. Igual que en l'ètica,-on se li confereix a l'individu la capacitat de convertir-se en legislador del moral, des de la seva autonomia-, en la política l'individu serà considerat també, pel que fa ciutadà, el subjecte que pren decisions en el camp polític. El lema “sapere aude”, atreveix-te a pensar, és el lema que resumeix aquesta concepció il·lustrada que afirma que l'home ha de convertir-se per fi en un ésser autònom i disposat a pensar i decidir per ell mateix.


L'estat no pot intervenir en els drets naturals de l'invididu.

Contracte social i lleis naturals: Els éssers humans en estat natural tenen gran amplitud de drets però estan patint la violència d'altres éssers humans. Amb el contracte social , és a dir, la creació de l'estat, la violència és monopolitzada i sotmesa a la raó de l'estat,. així doncs, garanteix que no s'emprarà la força cap a altres éssers humans. Per a Kant l'estat ha de garantir la resta de drets que es tenen en estat natural excepte el de la violència.

En realitat, Kant admet un sol dret natural: el de llibertat, del qual deriven tots els altres. El dret de llibertat, alhora que garantit, queda limitat pel dret dels altres,
D'altra banda, per a Kant el contracte no va tenir mai lloc, no és un fet històric, sinó una categoria o principi racional que opera com un eix de referència en la construcció de la política i de l'Estat.

La Pau Perpètua: La guerra és intolerable per la raó humana. Si la pau no és perpètua és absurda doncs no és una pau sinò una tregua temporal. Per a Kant tots hem d'esdevenir ciutadans d'un únic estat mundial perquè no s'hi generin conflictes d'interessos entre distints estats i tots gaudeixin dels mateixos drets.




Apunts d'Aristòtil. Filosofia d'Aristòtil, Selectivitat.

Apunts d'Aristòtil.

Punts a tenir en compte respecte de la filosofia platònica.

Realisme vs idealisme: En contrast amb l'idealisme platònic, que defensava que l'autèntic coneixement es basava en la cerca de fonaments o veritats absolutes, el pensament aristotèlic és realista, doncs afirma que el món que veiem i sentim és l'autèntic. El fonament de l'existència de les coses està en ells mateixes.

L'empirisme d'Aristòtil: Posició filosòfica que defensa que el nostre coneixement s'obté a partir de l'experiència sensible, en contrast amb Plató.

Classificació de les ciències: Per Aristòtil el saber universal s'obté mitjançant la conjugació de ciències.
  • Teorètiques: Volen assolir el coneixement teòric de la realitat.
A1) Filosofia primera (Metafísica, ontologia, teologia...)
A2) Filosofia Segona (Física)
A3) Matemàtiques
  • Pràctiques: S'ocupen de l'acció humana invididual o social.
    B1) Ètica
    B2) Política
  • Poètiques: Producció de les coses, (útils o belles)

Metafísica aristotèlica: Ciència que estudia les causes i principis de l'ésser. S'ocupa d'allò que és en tant que és. Es demana per l'estructura de la realitat. (Què és ésser una cosa?).
Per a Aristòtil hi haurà una substància perfecta (Déu) la qual és l'objecte últim de la metafísica. (Teologia)

Els sentits del terme ésser: Per Aristòtil hi ha diversos significats pel terme ésser. Ésser és un concepte anàleg (pot emprar-se en molts sentits però tots tenen una relació).Aristòtil farà una distinció entre aquests sentits per enfrontar-se a la paradoxa del canvi.

  • Substància – accidents: Pensem en una substància S, sigui cosa, invididu particular. A les coses particular, a les coses se les anomena Substància primera . Aquesta substància S té determinacions. (Sócrates és un home) La propietat ésser home és l'essència de Sócrates, l'essència que determina el que és S.Aquesta rebrà el mot de substància segona. També aquest S pot tenir altres determinacions. ,de quantitat, qualitat, lloc, temps, passió (geruindis) o activitat (Acció). (Accidents). Les propietatas que no són essencials reben el nom de Categories.

Així doncs:
  • Substància primera: Coses concretes, particulars, invididus, ens. (Exemple, tu o la cadira en la qual seus ara mateix)
  • Essència o substància segona: Allò que fa que una cosa sigui el que és El que respondríem Què és tal o qual cosa concreta. (Què ets? Una persona. Què és l'institut? Un edifici...) També corresponen als gèneres i espècies en els quals es classifiquen els invididus.
  • Accidents: Les altres 8 categories. No defineixen l'invididu i poden canviar sense afectar la substàncian primera. Només canvia la substància segona si la primera canvia també. (Si tornes prim continues essent tu)

Ésser en potència i en acte: Ésser en potència significa la capacitat d'arribar una cosa que encara no s'és. (La llavor és un abre en potència).

Ésser en acte: Allò que un ésser és de fet. Un arbre és un abre en acte.

Aristòtil explicarà així el canvi, En una realització de l'essència.
Ésser natural, ésser artificial:
Els éssers natural tenen en si mateix el principi o causa del seu moviment o canvi mentre que els artificials pateixen el canvi per agents exteriors.

Teoria de la substància. L'Hilemorfisme.
Teoria aristotèlica sobre la realitat (ontològica)

  • Realisme: La realitat és aquest món.
  • Substància= Matèria i forma: Les substàncies estan composades per matèria i forma. Sòcrates està composat de matèria i la forma “ésser hum``a”.
  • Sinònims de forma: ESSÈNCIA /SUBSTÀNCIA SEGONA/ESPÈCIE GENERE.
  • La matèria està en potència d'ésser actualitzada per la forma. La matèria és passiva i està en potència de rebre una forma. La forma és el principi actiu que actualitza i determina la matèria, donant lloc a les substàncies concretes. El canvi i diversitat es produeixen per aquesta activitat de formes.
  • Forma i matèria no poden existir separades.

Matèria propera i matèria llunyana: Si demanam de què està feta una casa, responem de rejoles. Les rejoles, que són la matèria de la casa, són alhora substància,( Matèria i forma) la forma rejola i la matèria fang. El fang és alhora una altra substància. Intueixes el problema? Som incapaços de trobar la matèria primera. L'únic existent són substàncies. La matèria primera seria el substrat últim de la realitat, completament incognoscible per nosaltres. Aquesta matèria, la qual també rebrà el nom de matèria llunyana serà diferenciada de la matèria propera (les rejoles de la casa and so on and so on)

Forma principi universal matèria principi particular:
La forma representa l'essència de l'objecte. La matèria representa el que hi ha de particular, de distint. La matèria és el principi d'invididuació. El que diferencia dues substàncies de la mateixa espècie/form és la matèria que les configura. Dues taronjes estan fetes d'un mateix tipus de matèria però es tracta no de la mateixa matèria sinò del mateix tros de matèria.

Les quatre causes de l'ésser:
  • La Causa Material: És la matèria de la qual està feta una cosa. La causa material d'una columna és el marbre.
  • La causa eficient: Agent que produeix la cosa. (L'escultor de la columna).
  • La causa formal: L'essència de la cosa.
  • La causa final: Finalitat de la cosa. (En la columna el sosteniment del temple).

Crrítica a la teoria del món de les idees de Plató:

  1. Existeixen les essències però no separades de les coses sensibles: Aristòtil estarà d'acord amb Plató que hi ha un element comú que uneix els objectes d'una mateixa classe i aqueix element l'aplicam una mateixa denominació. Admetrà doncs que existeix tal cosa. Però nega que tingui una existència independent de les coses.
  2. El canvi és real. (S'explica a la Física)
  3. Les essències resideixen en la matèria i no fora d'aquest.
  4. Les formes són eternes ja que existeixen les substàncies de les quals són forma. Si desapareixen les columnes no hi haurà forma columna.

Física /filosofia segona: S'ocupa dels éssers concrets, els naturals des de la perspectiva del moviment, objectiu fonamental de la física.
Explicació del canvi: El canvi s'explica com el pas de la potència a l'acte.
  • Canvi substancial: Procés pel qual passem d'una substància a una altra diferents. La matèria és el substrat que no canvia. Roman l'essència. Hi ha canvis per la generació (Naixement d'una nova substància) la corrupció: (Mort d'una substància) . Per explicar el canvi substancial Aristòtil combina lla matèria i forma amb la potència i l'acte.
  • Canvi accidental: Procés en el qual no canvia la substància, sinò alguna de les seves determinacions no essencials. Aristòtil hi identifica els canvis quantitatius (Augment o disminució) Qualitatius (alteració) i locals (moviment i desplaçament).

Concepció teleològica de la natura: Tesi en la qual es defensa que tots els éssers naturals tendeixen a la realització de llur fi/ finalitat. Finalisme. Els moviments natural es produeixen perquè les formes de les coses tendeixen a comportar-se d'acord amb llur forma i per tant a acomplir una finalitat. És a dir, la realització de la pròpia essència.

Estructura de l'univers i primer motor: Més enllà de la lluna hi ha regions supralunars en les quals la matèria que la defineix és l'èter. És perfecte , harmoniós, i no està sotmés al temps. Hi ha un primer motor que justifica el moviment doncs no depén de cap altre ésser. Està separat de les coses sensibles. Totes les coses tendeixen a ser perfectes com el rpimer motor (finalisme) El primer motor no és altre que Déu, la substància divina.


Antropologia; teoria de l'ànima i concepció de l'èsser humà.
Per Aristòtil la matèria s'identifica amb el cos i la forma amb l'ànima.

L'ànima és un principi de vida pròpia dels éssers vius.Hi ha tres tipus d'ànimes:

  1. L'ànima nutritiva/ vegetativa: Funcions d'assimilació i reproducció. Pròpia de les plantes.
  2. L'Ànima sensitiva: Pròpia dels animals, els permet tenir percepció sensible, desig, moviment local imaginació i memòria.
  3. Ànima intel·lectiva: Assumeix les funcions vegetatives i sensitives i fa possible el pensament científic teòric.

Cal recordar que per Aristòtil l'ànima no pot sobreviure sense el cos.

Epistemologia teoría del coneixement:
Aristòtil identifica el coneixement sensible i intel·lectual. Però el segon no podrà ser sense el primer (empirisme). Gràcies a la memòria i imaginació n'obtenim l'experiència.

El coneixement intel·lectual (El saber): El nivell més elevat de coneixemen ens permetria conèixer les causes dels objectes. El coneixement intel·lectual naix de l'experiència.

Funcionament del procés de coneixement:
  1. Amb l'acció dels sentits es capta la realitat concreta d'una substància.
  2. Mitjançant la imaginació s'elabora una imatge sensible en el qual s'hi troben els elements materials i sensibles de la substància, però també els formals.
  3. L'enteniment ens permet aillar l'essència de la substància separant la part material de la formal. L'essència és allò universal.

Hi ha un enteniment pacient, que es limita a rebre la imatge sensivle mentre que l'enteniment agent realitza pròpiament la separació de la forma i la matèria quedant-se amb la part formal.

Ètica

Eudaimonisme:
  1. Tots els actes de la vida tendeixen a un fi (bé últim) el qual és la felicitat.
  2. Tots els homes estan d'acord amb que el bé últim és la felicitat. Hi ha tres tipus de felicitat A) Adquisició de bens externs. b) bens del cos c) bens de l'ànima (el coneixement de la veritat.
  3. Abastir la nostra realització: Per una dona tenir un fill i restar a la llar en la mentalitat d'aleshores.

Teoria de la virtut:
  1. L'home virtuós és aquell que es comporta correctament.
  2. Les virtuts són necessàries per l'assoliment de la felicitat.
  3. Hi ha virtuts morals o ètiques i virtuts intel·lectuals. Les primeres són funcions inferiors de l'ànima i les dianoètiques corresponen a les funcions racionals de l'ànima.
  4. Hi ha diversitat de virtuts ètiques (coratge, honestedad, temperança, magnanimitat, justícia. Per Aristòtil és un hàbit selectiu consitent en un terme mitjà relatiu a nosaltres determinat per la raó i segons l'ús que en faria un home prudent.

Aquesta virtut depén , en certa manera de nosaltres, i no és completament matemàtica, però defuig del sofisme.

Funció: Virtut que li és pròpia.
Saviesa teòrica: Ciència, saber, coneixement veritable de la realitat.
Saviesa pràctica: Prudència, sens eella no podríem adquirir les virtuts ètiques doncs ens permet reflexionar sobre les tries que realitzam.
Saber tècnic: Coneixement d'un art concret.

Política:

Tesi de la sociabilitat natural: Els éssers humans tendim a crear societats per la nostra natura. S'oposa al contracte social.

Les formes de govern: Aristòtil rebutja la idea d'Estat Ideal. Investiga sobre els sistemes polítics existents a la realitat.

Formes de govern correctes. (miren pel bé comú).
Monarquia. (Govern d'un)
Aristocràcia (Govern dels millors.
República(govern de la majoria, democràcia limitada a la classe mitja)

Formes de govern corruptes (No miren pel bé comú)
Tirania (Govern d'un sol que mira pel seu inteès)-
Oligarquia (Govern dels rics)
Demagògia (Govern de les masses, democràcia no limitada).

Cadascuna de les tres formes de govern de Bé Comú seran acceptables per Aristòtil segons les necessitats de cada estat.
De tota manera Aristòtil preferirà la República doncs essent les classes mitjanes l'equilibri entre les riques i les pobres, les quals no tindrien accés al poder, tot seria més just.


dilluns, 12 de maig del 2014

Apunts de Plató, filosofia de Plató, selectivitat.

Apunts de Plató.

Tesi del món de les idees: Tesi l'objectiu de la qual pretenia acabar amb l'escepticisme i el relativisme que s'havien apoderat d'Atenes tot cercant una fonamentació (donar una justificació)

Així doncs, el món de les idees o també conegut com a Món intel·ligible per a Plató serà un món al qual cal apropar-se mitjançant l'intel·lecte i no pas els sentits, doncs no hi ha veritats en el fals món sensible (percebut pels sentits) doncs és canviant i inestable.

És una teoria ontològica (Que pretén conèixer l'ésser de les coses, la realitat) doncs considerava que el món sensible, percebut pels sentits és només una còpia absurda del món intel·ligible, al qual hi ha idees perfectes. És una teoria epistemològica (pretén definir què , com, i què ens limita conèixer) doncs Plató afirma que es pot abastir un coneixement ple de la realitat intel·lectualment a través del món de les idees. És també una teoria ètica doncs pretenia fonamentar la moral i la política. Plató afirma l'existència de models invariables i absoluts de justícia, bé, and so on and so on que hauran de guiar la vida dels invididus com la política. (Fonamentació de valors absoluts)

Tesis fonamentals sobre la teoria del Món de les idees:

  1. Allò real són les idees (o formes) no allò sensible (percebut pels sentits). Les formes són essències, models, arquetips i el món sensible n'és només una còpia.
  2. Hi ha una dualitat entre el món intel·ligible i el món sensible.Aquesta tesi es coneix com a Dualisme cosmològic.
  3. Les formes són el fonament intel·ligible de les coses del món sensible (També de les accions i les lleis) i per tant, en són l'essència.
  4. Les formes són allò que sempre és, l'autèntica realitat. Tenen una natura intel·libile, no es poden percebre pels sentits. Són immaterials, eternes, invariables i incorruptibles. Perfectes, existeixen per elles mateixes doncs no han estat creades. Són el fonament de la realitat sensible. Poden ser conegudes per l'ésser humà mitjançant la raó.
  5. El coneixement de les formes és possible per als éssers humans i n'és l'únic vertader. Sobre el món sensible, sotmés al canvi, només pot haver-hi opinió, mai no pot haver-hi coneixement.
  6. L'home està format per ànima i cos (Dualisme antropològic) L'ànima té una realitat intel·ligible i inmaterial i el cos una realitat sensible i material. L'ànima, eterna i inmortal, està en contacte amb el món intel·ligible abans de la seva incoportació (Entrada al cos). En entrar al cos els sentits la confonen i oblida el món sensible. Caldrà una reeducació dialèctia per elevar l'esperit i així pugui recordar allò que havia aprés i ha oblidat (Teoria del coneixement com a reminescència).
  7. L'objectiu definitiu i sentit és la cerca de la idea de Bé, el Bé suprem i absolut, del qual neixen la resta d'idees .
  8. Qui coneix la idea de Bé, capaç de distingir les accions correctes així com les lleis i determinar si són bones o justes haurà de ser el governant de la polis.

El simil de la linia: Al·legoria a forma d'exemple mitjançant el qual Plató explica la diferència entre el món de les idees i el món sensible. Incorpora subdivisions (En el món sensible hi hauria la creença mentre que al intel·ligible la idea, per entendre'ns)

El mite de la caverna: Al·legoria a forma d'exemple que explica la vida d'uns pressoners fermats des de sempre dins una cova els quals només poden veure les formes de les ombres d'allò que passa entre la paret i la llum la qual es situa a les seves esquenes. Un dia, un dels pressoners, alliberat, surt de la cova i veu com són les coses. Alegre, torna als seus companys de la cova per explicar-los-ho. En adonar-se els seus compannys que la jerarquia i forma d'entendre la vida que tenien eren posades en perill per les afirmacions del llibert l'assassinaren (Referència a Sòcrates)

Aquest mite resulta interessant doncs pretén convertir en element al·legòric tota la seva teoria, essent tot allò a fora de la cova el món de les idees amb la idea de Bé suprem encarnada pel sol i el món sensible totes les ombres que veien els homes fermats.

Dialèctica: Ciència de les Idees/Formes. La dialèctica és la forma mitjançant la qual l'ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) a l'intel·ligible (idees).

És la forma de coneixement per excel·lència segons Plató. És una tècnica d'investigació. El sentit de la vida es troba en l'esforç de perfeccionament envers el món de les idees. És ascendent doncs implica una pujada a un millor nivell de coneixement. És positiva doncs provoca un coneixement consolador doncs allibera de les cadenes de la Caverna per veure la Realitat. Racional doncs rebutja la mística (Tot i que tota la filosofia platònica sembla més una religió que no pas altra cosa) destaca la importància que se li dóna a les matemàtiques doncs són la porta d'entrada al món intel·ligible. Qui haurà abastit la idea de Bé haurà de tornar a la Caverna per esdevenir un filòsof-rei)

La idea de Bé: La idea de Bé és la font de totes les coses. Per a Plató conèixer la idea de bé ha de ser l'objectiu de la dialèctica i purificació de l¡ànima. És la causa de la resta de formes/idees. El neoplatonisme defensa en aquesta concepció de la realitat el Déu Cristià.

Accés al món intel·ligible: Reminescència i altres vies.

L'home pot empendre el camí cap al coneixement per tres vies:

  • La Reminescència. El coneixement és un record que té l'ànima en haver estat en contacte amb el món de les idees abans de la seva incorporació en un cos humà que farà que l'ànima oblidi el món intel·ligible per la imperfecció del canvi constant de la realitat. Això capacitat l'invididu d'una cerca reflexiva del coneixement de la realitat, la qual habita en la nostra memòria.
  • Eros. Impuls de l'home cap al món de les idees. Progressam en el coneixement perquè estimam les idees. Hi ha per a Plató dos tipus d'amor. Un als cossos, el qual no és autèntic perquè el cos pertany al món sensible i per tant és inferior i degradat. I un amor de l'ànima , doncs a través de l'amor a les ànimes arribam a l'amor a les idees.
  • La Bellesa: A través de la bellesa establim contacte amb el món intel·ligible. La bellesa pura, que no pas la sensible, està molt a prop de la idea de Bé Absolut.
La importància de l'educació: Cal educar els ciutadans joves d'una polis (estat ideal de Plató, explicat més endavant) perquè així s'alliberi de l'opinió i giri la seva ànima cap al coneixement de la realitat intel·ligible. Així doncs l'educació ciutadana serà fonamental. Tots els ciutadans hauran de ser educats obligatòriament fins asl 16 anys i `passat aquest període només uns quants continuaran el seu coneixement. Una vegada abasteixin el coneixement hauran de ser els governants de la polis per garantir la felicitat de la ciutat.

Antropologia platònica: Per Plató som duals (ànima i cos). Hi ha tres parts en l'ànima. Una part racional (Raó) Una part irascible (Voluntat, cor) I una part apetitiva (desig).

Cada part té una virtut determinada, a la racional la saviesa , a la irascible la fortalesa i l'apetitiva la temperança i la moderació. D'aquesta manera l'estat ideal platònic serà dividit en tres classes (Explicat a sota)

Ètica. L'ètica platònica gira al voltant de dos conceptes, el de virtut, consistent en una harmonia jeràrquica entre les tres parts de l'ànima, el qual la part racional sotmet les altres dues. (Nietzsche didn't like this) I la idea de Bé, doncs per a Plató l'objectiu de la vida humana és abastir la idea de Bé.

Estat Ideal: Teoria política que pretén trobar un sistema polític que garanteixi la felicitat de tots els ciutadans de manera “justa” i “harmoniosa”. Cal recordar que Plató havia conegut tant la Tirania com la Democràcia , la qual havia assassinat Sòcrates, un home bó, i ambdues formes de govern eren sistemes inadmissibles.

L'estat ideal compta dels següents punts o tesis:

  1. Ha de governar el filòsof rei, tots aquells que coneguin la idea de Bé Suprem. Amb aquest coneixement hauran de portar la perfecció a la ciutat en el món sensible.
  2. La forma de govern serà la monarquia filosòfica.
  3. Importància de l'educació per educar els ciutadans. Els i les més aptes hauran de continuar la seva educació per servir la ciutat com a filòsofs rei.
  4. S'organitza la ciutat en tres classes segons l'antropologia platònica, una mena d'harmonia jeràrquica també existent en l'ànima. La classe dels governants, en els quals predomina la part racional. La classe dels guardians, en els quals predomina la part irascible i garantiran la defensa de l'Estat i la classe dels productors, en els quals predomina el desig, els quals hauran de treballar i no podran assumir cap més responsabilitat.
  5. Per acabar amb el domini de la part apetitiva Plató proposa la destrucció de la Propietat Privada. Tot és de la comunitat, fins i tot els nins i les dones.