Sobtosament, se m'oblidaren coses.
Se m'oblidà l'il·lusió
d'inquietuts infantils i idealisme fugitiu
se m'oblidà valorar-me
aillant-me en l'abraçada de les dades multicolor.
se m'oblidà escriure
sobre l'abans i el després i el bell mig.
se m'oblidà pensar
sobre l'ètica , la diferència, la raó i la llibertat.
Se m'oblidà somiar.
i el meu cos fou només capaç de veure's com un ós.
engreixant l'hedonisme.
Cendra de tabac cobreix en terra de la meva gàbia.
Òbviament, la meva pròpia
no pas la dels carcelaris ulls de l'altre.
Així doncs, se m'oblidà la mirada de l'altre
i amb la seva mirada oblidada
també la meva existència.
el meu ésser per l'altre, la meva congruència.
No es pot morir si no s'existeix
com a condició prèvia.
sense somiar
sense pensar
sense veure's reflectit en allò que un escriu.
sense adonar-se del propi valor,
sense recordar la pura il·lusió.
-
Un càstig aquests àtoms
Tot cuant existeix en ells...
¡..ÉS UNA ORDRE!
¡Una Obligació!
Cega.
En efecte,
Mai no es dignen a besar-nos,
amb llur llum cancerós, malalt.
Ens castiguen amb pau
fent allò efectivament lleig en ells
com allò aparentment bell,
perfecte.
¡Miserables!
¡Llimosna de l'Amo!
¡Qui fos autoconsciència aniquilada!
-
En l'hospitalari Caront veig el que ningú veu
amb els seus propis ulls.
Els meus pecats i els dels altres.
Veig el meu descens cap a l'avern.
Veig la meva mirada intrusa, gelós el meu cor
D'aquell que va reconéixer les meves amigues galàctiques
les mares d'Orió.
que ara només saben parlar de terribles anécdotes
que varen omplir-me de foc.
-
No fou altre sinó Caront, qui, aliat amb allò que
essent Déu
es rebutja a sí mateix
me va fer nedar en les llàgrimes de la foscor.
Me féu substituir el fum que emanava de la meva boca per sofre,
em jurà infinit saber,
a canvi la meva ànima,
i així és com allò tan fosc en Déu es quedà amb ella.
-
I això és la llei de l'Àtom
això que a foc lent
damut tu
román escrit
no marxarà
Això és l'única mística
que en lloc de fantasía,
és realitat.
-
Disculpa si no m'he explicat bé.
Això ja ho sé
Però això que et dic que atormenta allò que alguna vegada fou la meva autoconsciència
És la mort d'aquest repugnant suport
Sense adonar-se'n de que ja fa temps que és morta.
On sou Senyor?
O potser és cert allò que diuen que sou mort?
Quan esdevinguérem
indiferents a la vostra positivitat
Si així és com la humanitat us ha assassinat
Així m'he suicidat jo també.
