Apunts de Hume

Apunts de Hume.

Hume forma part del mateix paradigma filosòfic de Descartes. (La filosofia de la consciència)

Hume defensa un empirisme absolut i nega l'existència d'idees innates. Nega l'existència d'idees innates i afirma que la nostra consciència és una tabula rasa. Enfrontat així amb el racionalisme.

L'anàlisi del coneixement:

Els elements del coneixement.

Dos tipus de continguts mentals; impressions sensibles i idees;

Les impressions sensibles, les quals són continguts mentals més vius i més intensos que les idees, les quals són una còpia de les impressions, les quals fa la memòria.

1. Les impressions de sensació les atribuim a l'acció dels sentits i les percebem quan sentim, diem, veiem and so on.
2. Les impressións de reflexió les quals consisteixen en una emoció o passió. (La impressió de tristesa).

Hi ha impressions simples les quals són coses com la percepció d'un color i les complexes com podria ser la percepció d'una poma quan la mengem (Color, gust, olor, so)

També hi ha idees simples i complexes. Les simples són una còpia d'una impressió simple. (La idea de color vermell) Les complexes poden ser la còpia d'impressions complexes, com la idea de ciutat, o elaborades per la ment a partir d'altres idees simples o complexes mitjançant la imaginació, que les combina segons les tres lleis d'associació d'idees (més endavant).

Lleis d'associació d'idees:

• Llei de semblança: Quan la ment es remonta dels objectes representats d'una pintura als originals.
• Llei de contigüitat en l'espai i el temps: Quan passem de la idea d'una habitació en un edifici a una altra o demanar-nos pels fets d'una època determinada després que se'ns hagi explicat quelcom determinat de la mateixa.
• La llei de causa i efecte: Tota causa té un efecte, quan ens demanam per un accident és difícil evitar demanar-nos la causa i conseqüències del mateix.

Criteri de veritat: Basat en el “principi de la còpia” Una idea serà veritable si és la còpia d'una impressió sensible. Si no hi ha cap impressió sensible associada la idea és falsa. Les idees complexes han de poder-se descompondre en una sèrie d'idees simples i totes han d'acomplir el criteri de veritat.

Tipus de coneixement: Hume en distingueix dos tipus de judicis.

• Relacions d'idees: Proposicions pròpies de la lògica i les matemàtiques. El seu valor veritable depén de la relació lógica entre les diferents idees o conceptes que hi intervenen en la proposició. Aquestes qüestions són quelcom completament veritable però són a priori i no ens aporten res d'informació sobre el món.
• Qüestions de fet: proposicions que fan referència al món de l'experiència. “El sol no sortirà demà” per saber si és veritable o falsa no podrem basar-nos en el principi de no contradicció. (La idea de Sol no és incompatible amb que no surti demà). El criteri de veritat s'aplicarà si existeix una impressió sensible de la que n'és una còpia. La veritat d'aquestes proposicions no és necessària sinò contingent i aposteriori. No se poden saber demostrades com absolutament certes. No obstant això, amplien la nostra informació sobre el món.
• Tipus de ciències:
• Hi ha dos tipus de ciències, el de coneixement de relació d'idees , el qual és propi de les ciències formals (matemàtiques, lògica). Basat en el principi de no contraddicó. Es basa en el raonament a priori, el segon, el de coneixement de qüestions de fet és el propi de les ciències empíriques, el qual no pot basar-se en el coneixement a priori.

Crítica al principi de causalitat: La idea que existeix una connexió entre a) La causa b) l'efecte en una relació no es pot demostrar empíricament. Caldria demostrar que la natura segueix un ordre regular; quelcom indemostrable.

Crítiques a la idea de substància.

Crítica a la idea de substància com a substrat o substància invididual: La substància invididual en l'aristotelisme consisteix en el subjecte que sosté tots els accidents i qüestions materials. Només podem tenir impressions sensibles dels accidents que no pas de la substància, que és una idea complexa no fonamentada per no acomplir el criteri de veritat.

Crítica a la idea de substància segona/essència: L'essència de les coses, és a dir, allò que les fa ser com són (Predicat per Plató i Aristòtil) no pot ser percebuda. Són idees complexes que ordenen la nostra realitat perquè sospitam que hi ha una relació profunda però aquesta no pot ser observada. Les essències i idees no poden ser percebudes per tant no acompleixen el criteri de veritat de Hume i no es poden fonamentar.

Critica a la idea de món material, res extensa: Tenim la sensació de l'efecte que les coses produeixen en la nostra consciència, però no pas la causa d'aquesta sensació sensible. (L'objecte en si) Així doncs, afirmar que existeix el món material més enllà de la nostra consciència és una idea no fonamentada i no acompleix el criteri de veritat.

Crítica a la idea de Déu, Res infinita.: No hi ha cap dada sensible que provi l'existència de Déu i per tant no acompleix el criteri de veritat cartesià.

Hume era agnòstic doncs afirmava que tampoc no podíem saber que Déu existís.

Crítica a la de de Res Cogitans, jo... : Per a Hume tot a la consciència són impressions que es van manifestant successivament i que la memòria crea la idea de jo per posar coherència a aquestes dades sota el títol de Jo.

L'escepticisme de Hume:

Hume, en afirmar totes aquestes crítiques, no només deixa en mal lloc la metafísica sinò també altres ciències empíriques com la física. Les idees de la Física que les lleis naturals actuaran sempre amb regularitat és una idea complexa no fonamentada perquè no podem tenir una experiència empírica de la totalitat de la realitat.

Hume apostarà doncs per un empirisme moderant que afirma que hem de ser conscients que tot el coneixement obtingut no és un absolut.

Emotivisme moral: La moral no pot fonamentar-se en la raó doncs no poden identificar-se qualitats bones o dolentes en els fenòmens. La distinció del bo i del dolent es troba en l'invididu. Segons Hume, tots els humans estam constituits com a humans perquè rebutjem naturalment determinades coses i ens agradin altres.

Política de Hume

Hume estava enèrgicament en contra de les grans solucions polítiques com les de Plató per considerar l'idealisme quelcom no fonamentable.

A més a més, Hume està en contra del Contracte Social. Segons ell la societat és quelcom inseparable de l'ésser humà. No es tracta pas d'invididus invididuals que s'uneixen en benefici comú i desfer-se de l'estat de violència que es trobaven en estat natural. Al contrari, Hume afirmarà que ens unim en un sentit biològic, la reproducció. Els mascles s'uneixen a les famelles i crien els nadons, així doncs, la família és el nucli bàsic d'una societat.

Hume, per acabar, afirmarà que no hi ha cap ordre natural que digui que els humans hagin d'estar sotmesos a cap poder o ordre natural. La societat neix per conveni i no han de constituir necessàriament estats com per exemple, les tribus americanes vivien en societat sense estat. Quan apareix l'estat és quan les relacions econòmiques i socials esdevenen més complexes però aquest conveni ha de romandre beneficiós per a tots. En cas que no sigui beneficiós no hi ha cap obligació d'obeir.