Petita introducció a lógica dialèctica.

Aquesta entrada va destinada a Laura Bibiloni.

La lógica dialéctica, d'acord amb la seva pròpia natura, inclou dins ella mateixa la possibilitat de la seva superació, de que sigui altra cosa futurament. És un sistema que estudia la constitució d'elements i sistemes socials i/o ecológics, i fins i tot com aquestes dues possibilitats de sistema s'influeixen entre sí.

A continuació faré una petita introducció de la història contemporània de la proposta hegeliana de la dialèctica i faré referència a les superacions de la proposta hegeliana en altres filòsofs contemporanis per afavorir així la mateixa comprensió de les operacions dialèctiques, doncs el sistema mateix al llarg dels darrers segles ha demostrat en si mateix les seves lleis. Posteriorment, introduiré les lleis tant hegelianes com les ampliacions que me són millor conegudes.

Introducció.
En contrast a Kant, Hegel creu haver descobert la clau per la comprensió i trobada de l'essència de les coses dins la natura. Hegel rebutjarà així mateix el concepte de noumen en prendre consciència que les coses inmediatament representades per la consciència estan completades per les operacions cognitives, doncs el noumen no és una forma essencial i definitiva, sinò quelcom que falta completar a través de les nostres operacions cognitives. Què significa totes aquestes paraules que primerament per na Laura poden parèixer ilegibles?.  Mentre que Kant considerava que el fenòmen era quelcom que es produia dins la nostra ment, allà on s'ordenava la realitat a través de dades sensibles que organitzava la nostra ment, Hegel deia que nosaltres completam allò que Kant anomenava noumen, allò en sí. Nosaltres completam allò que falta, no en produim una forma cognitada producte d'un veritable original, sinó que allò que produiem era la veritat completada, és així doncs el primer filósof de la Falta, però això és un tema per un altre entrada.

                                   Així doncs la consciència és quelcom que està fora de nosaltres, i no a dins, Nosaltres som conscients d'allò altre, i per ser-ne conscients ha d'haver-hi l'objecte i sense aquest no té sentit que aparegui positivament la consciencia: Aquesta dependència d'allò altre per la consciència ,poder existir lògicament com allò que és a través de la presència d'un altre és el que s'anomena autoconsciència. Ens veim reflectits, coneixem les nostres determinacions, a través de tot allò que ens ho permet apreciar que entra dins el radi de la nostra autoconsciència.

                                 Com justificarà Hegel que en el món fenòmenic d'aparences hi ha el veritable en -si. Certament, es podria comentar molt en aquest punt del seu pensament, coses de l'abast de capgirar la concepció del noumen com món suprasensiblo i declarar-lo sensible i el món fenòmenic el món de les idees mateixes, que es poden percebre dinàmicament en la realitat. (El pensament de la realitat és allò percebut). Però el que és bàsic i més senzill per comprendre-ho és aquesta lògica dels contraris. Si en el món suprasensible percebem el groc en una flor, en el món sensible serà tots els altres colors llevat del groc. Avui en dia la ciència ja afirma que el color que nosaltres percebem és el rebutjat per l'element i conté tots els altres. També la percepció de la mobilitat; Si no tinguessim totes les assumcions culturals que tenim ara, es podria dir que tindríem tan clar que som nosaltres, cossos autònoms els que ens movem, o des de la nostra experiència l'únic empíricament afirmable seria que el món se mou d'acord amb segons quins moviments que fem i que nosaltres romanem fixos a un lloc determinat. Fixa't quan camines què és el veritablement cert dins la teva percepció... el món movent-se d'acord amb el teu caminar, el cert és el seu contrari; Tu ets un cos mòbil que es desplaça en espais i temps, el contrari de l'experiència és la veritat essencial de la cosa.

                               Així doncs, Hegel reflexiona sobre l'autoconsciència com un engany per la psique humana que li permet "analitzar". Des de l'enteniment, l'humà posa una sèrie de diferència, de la mateixa manera que ell es percep com una diferència, (El que és coneix com Jo-ésser altre, O la relació de l'universal incondicionat. (Esto-este--Puro Ser , O potser Objecte- Subjecte-- Realitat com unitat indeferenciada) Doncs, en l'experiència inmediata, sense diferències, de tot allò que no som jo, l'èsser altre, pos diferències entre les coses per determinar-les unes d'altres, valorar les seves qualitats i la seva relació. Posam diferents parts que operen entre elles per comprendre el tot del qual formen part, però tot aquest caràcter positiu que li donam a la diferència ens fa ignorar que inicialment aquestes diferències tenen un origen en nosaltres, que les inventam, tota la realitat és un tot i nosaltres veim les parts que operen entre ells, se neguen i influeixen, desenvolupant-se mutuament. De fet, per evidenciar aquesta radical falta de diferència, la que toca al narcisista jo, aprofitaré una de les millors sentències de Hegel, però reflexionada dialècticament per mi : A) Si no hi ha diferència entre jo, l'entitat pensant i el món b) I si jo form part del conjunt d'humans no com individualment tenc aquesta percepció sinò en conjunt com un organisme que se desenvolupa en l'interior de si i a medi externs. C) Nosaltres, les autoconsciències, no som res més que la realitat pensant-se a sí mateix.

                             Havent aclarit el que consider fonalmental per la comprensió de les següents lleis lògiques, he d'aclarir també que falta molt per dir. La teoria metafísica de Hegel en la seva ciència de la lògica que parla de com l'èsser i la res es fonen donant lloc a l'esdevenir pot ser fonalmental per comprendre les determinacions de l'èsser en Hegel. També qüestions que podrien trobar-se en la seva obra Fenomenologia de l'esperit, com les relacions dialèctiques de l'autoconsciència amb el món donen lloc a la raó, i com aquesta en aquestes relacions a partir de la instauració de la cultura dóna lloc a l'Esperit, que és la unitat holística que representa el conjunt del pensament humà, que pren la forma de cultura, i que, relacionant-se dialècticament amb la natura, es fonen donant lloc a la Idea, l'autocomprensió definitiva que fa la realitat de si mateixa. És una llàstima però aquest text va únicament encaminat a l'exposició de les lleis lògiques.

                           Exposaré les lleis de la lògica dialèctica hegeliana, el materialisme dialèctic i històric d'Engels i Marx., N'hi ha moltes més  aplicacions particulars de nocions dialèctiques hegelianes presents en les obres de Friedrich Nietzsche, Freud, estructuralistes, existencialistes, fenomenòlegs. N'hi ha molts també dignes de menció, però insistesc en el propòsit de fer això el més amé que sigui possible (Perquè per sí és impossible que sigui veritablement amé un text d'aquesta natura). Tant a l'estructuralisme com a la fenomenologia es veu l'ombra del sistema hegelià, tant en les filosofies de la Sospita com en l'existencialisme.

1.Lleis de la dialèctica en Hegel.
                             El sistema de Hegel, en contrast amb tot el que vindrà després, és un sistema tancat que es centra en l'anàlisi de parts constituents d'un tot inmediat per la consciència. L'experiència inmediata en la qual no s'experimenten les diferències és alhora allò mediat, allò que mitja amb la cosa externament així com les parts que internament mitjen. Per tant, un fenòment té dos espais de positivitat, una realitat inmediata, integrada, indiferenciada dins l'èsser altre, i una dimensió mitjada  que és la divisió en parts constituents. A continuació exposarem totes les seves possibilitats.

Aquí  ara i jo hegelians.
                      L'aquí i l'ara, la posició d'un objecte davant altres objectes afavoreix determinades relacions entre els mateixos i el temps. A través d'aquesta comprensió negativa podem entendre la concepció hegeliana de veritat com quelcom que, essent cert, alhora està sotmés a canvi.
                       Imaginem que són les dotze de la nit i escrivim en un paper: Ara és de nit. Res perd aquesta afirmació per escriure-la, Però les relacions de força, les mediacions entre l'astre rei, la terra respecte a aquest i la terra en l'interior de sí (Rotació) afavoreix que progressivament el que apareixia com una veritat indiscutible ara perdia aquesta positivitat a mesura que es feia de dia. El que és universal aleshores són posicions negatives entre elements, el subjecte que percep (jo), el temps i l'espai (ara i aquí) Per què? Perquè el jo és el garant de la percepció de la constantment canviant veritat, i aquesta perspectiva l'ha de tenir el jo des de l'espai i el temps que ocupa. L'ara, l'aquí i el jo són universals incondicionats., són contradictòriament la confirmació de que no hi ha una existència entre abans i després sinó que tot és esdevenir inmediat, i alhora són la possibilitat de fer anàlisis de les operacions externes i internes d'un element.

Positivitat i negativitat. 

 La positivitat és l'existència d'una cosa en si mateixa i per un altre que, negant-la, li dóna una determinada possibilitat.
                          El dia i la nit són positius perquè un atorga sentit a l'altre. Si visquèssim en un planeta pla la superfície del qual sempre fos impacatada per l'astre rei, no existiria llavors la nit, i sense existir aquest contrari del día, aquesta negació del dia, no pot tenir sentit que parlem del dia entés com aquella etapa del temps en la qual el sol reflecteix la superfície del planeta. No existirien el dia i la nit, es necessiten l'un al altre per tenir positivitat. Així doncs l'essència d'un element només té sentit a través del que podem dir que no és, que ens permet veure clares les determinacions.
         
                         Una flor groga també és una flor que no és vermella, no és blava, etcétera. Una cosa es pot definir per allò que no és. El dia no és la nit, etcéterra. Així doncs la nit és la negació del dia, el contrari del dia, i viceversa, i existeixen l'un per l'altre.

Negació en Hegel: La Negació Hegeliana es la cancelació mutua de dues parts donant lloc a una conclusió, un tercer moment definitiu, per Marx la negació també tendrà el sentit d'influència i desenvolupament dinàmic de dos pols que no tenen perquè cancelar-se de manera definitiva dins el tot que formen part com elements autònoms i tot i així les seves determinacions mateixes les fan formar part d'una mateixa cosa, com podria ser la lluita de dues classes que són allò que dóna lloc a la història i malgrat aquest donar lloc la història no és un moment definitiu en el qual el conflicte de classes quedi resolt, sinó que és la tensió de classes mateixa. No es pot entendre la lògica hegeliana d'aquesta manera, únicament a partir de les ampliacions del materialisme podem parlar d'aquests fenómens.

En Hegel una negació,(o un contrari) és una unitat simple universal igual a sí mateixa que pot relacionar-se amb altres negacions donant positivament lloc a un tercer element. Per exemple, els teixits, el sistema sanguini, els óssos, el cervell Se i els diferents sistemes com puguin ser l'excretor, són relacions d'unitats simples de diferents contraris que en la seva negació recíproca donen lloc a espais d'acció entre ells donen lloc a un individu animal, com l'humà per exemple.

La millor manera d'entendre negació en Hegel és comprendre que la unitat és positiva però sempre és una negació per altre unitat simple. Això fa devenir a la unitat positiva en una afirmació. Així doncs, podríem dir que la realitat, com Hegel exposaria, té la forma de pensament, de reflexió, com en un debat. Tenim una unitat, que és una afirmació; els contraris que són la negació d'aquesta afirmació, i en el debat arriben a una conclusió, que també serà unitat simple positiva i negació d'altres i per altre en noves possibilitats de debats. Per Hegel, la lògica dialèctica de la realitat és la lògica d'una realitat que opera en la forma de debat. Posteriorment aclarirem el concepte de negació en Marx i Engels, que no és un rebuig sinó una comprensió d'aquesta concepció tancada.

Determinacions de l'ésser.
Tot l'ésser inmediatament s'assembla a cada unitat diferenciada per l'enteniment.
Té tres qualitats.
-Ser medi universal de diferent qualitats.
-És indiferent a les seves qualitats (No pot ser negat per les seves pròpies qualitats)
-Té un límit que estableix la diferència entre qualitats indiferents i qualitats negatives d'altres.

La sal pot ser quadrada, blanca, tenir un determinat gust. Aquestes qualitats són indiferents entre sí, i és el medi mateix d'aquestes qualitats. El seu límit és tot allò que no és ell però en el qual ell es determina, com els sentits humans o la seva situació respecte d'altres elements, com si està situat damunt una taula. Tot aquest conjunt de coses que és la unitat el fa ésser una unitat de FORÇA. Aquesta força estableix el límit de si mateixes  Posem un exemple:


                     Patates fregides salades (Inmediat)
                   /                    \
                /                           \
            /                                 \
         /         Mediació.
Sal -------------------------------Plat de Patates fregides.
(Unitat simple universal,                         (")
unitat de força)

Per entendre això hem d'apelar a la noció hegeliana de Coincidència dels oposats. Allò que és igual es repel i allò que no ho és s'atreu. La diferència de la sal i el plat de patates fregides és la igualtat de sí mateixa de les patates fregides salades inmediatament. Allò que és igual en ambols pols s'uneixen convertint-se en el seu contrari, en igualtat de sí mateix. De la mateixa manera, les unitats de força, la resistència de cada moment constituent en relació a l'altre dóna llòc al caràcter de l'èsser com medi universal de qualitats. Allà on la força de cada element resisteix la de l'altre aquesta força esdevé el punt en que es constitueix el medi de qualitats universal.

Edats Hegelianes.
Les edats hegelianes és un dels elements més interessant de la lògica Hegeliana. Identifica tres etapes d'un fenòmen. Una edat infantil en la qual se desenvolupa en els espais que poc cresquent progressivament i essent enèrgicament negat per altres fenòmens. Una etapa d'adultesa en el qual es fa fort i té un caire negatiu en el qual es manté en l'interior de si, una etapa de vellesa en el qual el fenòmen s'escindeix de sí  donant lloc a noves formes infantils que superen la vellesa de la unitat anterior, generalment degut a tensions internes i externes (contradiccions, contraris, negacions).

Un bon exemple sería la llengua llatina. Primerament una llengua jove influida pel grec i l'estrusc, posteriorment una llengua adulta que deixa la seva imprenta negativa als territoris que ocupa i una etapa d'adultesa mitjançant la qual es divideix en diferents possibilitats superadores per contradiccions internes, donant lloc a les llengües romàniques. El mateix podríem dir del cristianisme, que neix a l'imperi roma condicionat per la filosofia, el culte etrusc als morts, la concepció hebraica del messies i els rites a Krishna. Es converteix en religió de l'estat quan abasteix la seva adultesa, convertint-se en religió oficial de l'imperi, per finalment dividir-se per tensions de força polítiques entre l'imperi roma d'occident i d'orient al Cisma D'Orient, és a dir, en esta de vellesa i contradicció interna, d'escisió de sí.

2.Lleis del materialisme dialèctic.

Les lleis del materialisme dialèctic estan centrades en l'anàlisi de la natura i les relacions socials. La noció del materialisme dialèctic d'Engels i Marx parteix de la preminència de la materia damunt el pensament, que està determinat per la matèria (Sense una cadira no existeix la possibilitat de posar-li un nom i pensar-la, fins que no l'inventem, i això ho podríem fer per altres pensaments que ens provocaria altres elements materials ,etcétera) S'emancipa del pensament hegelià de que realitat i pensament són la mateixa cosa i per això la realitat té forma de pensament, de reflexió, de debat. A partir d'aleshores ,fortament influit per la teoria de l'evolució de Darwin, s'entendrà que la forma de debat és una forma antropomòrfica que tenim de denominar les tensions de força de la matèria en tant que la matèria ens ha determinat a que els nostres raonaments tinguin aquestes formes, per tant és la matèria la responsable de la forma del nostre pensament. Aquesta doncs és una conclusió que té en compte la teoria de l'evolució de Darwin.

Llei d'unitat i lluita de contraris.
Tota unitat té a l'interior de sí la contradicció interna que forçarà amb la passa del temps a l'actualització de la unitat. Aquesta contradicció es regula per una sèrie de lleis. Els detalls més importants de les relacions de força del sistema dialèctic hegelià són exhaustivament estudiades en aquesta ampliació.

Per exemple, tot H2O líquid (Aigua) té diferents determinacions, qualitats, entre aquestes, la seva temperatura. Una condició externa, una negació com el foc d'una cuina, pot generar una nova unitat que és la de l'aigua bullint.

Llei de la quantitat a la qualitat: Sense abandonar l'anterior exemple, l'aigua bullint puja de temperatura quantitativament fins que aquesta quantitat és tal i tan elevada que s'eleva a qualitat, aquesta qualitat de la temperatura, una contradicció interna, exposada a una negació determinada que era la del foc, ha fet que tota la unitat que era el H2O líquid passàs a ser H2O gas.(vapor) Així doncs conserva la seva qualitat atòmica que era ser H20, però les seves determinacions són altres, és una negació d'un moment anterior, una nova superació que és alhora contrari d'allò altre que va ser perquè no és aigua líquida...

Llei de la negació de la negació: Tenint en compte la noció de força hegeliana. L'element negat, l'aigua, nega la força de la negació, manté qualitats del seus moments anteriors, com la composició atòmica.

Negació en Marx i Engels: La negació és no únicament negació com a contrari hegelià sinó com una operació d'influencia en altres elements que els va transformant en altres i els fa esdevenir coses noves d'acord amb l'oxidació: la progressiva quantitat d'impacte d'un element damunt un altre que el desenvolupa. Així doncs, una forma de negar una llavor, com posaria el marxista dialèctic Allan Woods, seria sembrar-la, el qual la faria esdevenir una planta, negant-la tal com és com afirmació perquè sigui una nova afirmació, que es la planta, abans llavor negada per la terra. O també, una altra manera de negar la llavor seria aixafar-la, que com a negació passaria a ser restes de llavor, un nou contrari diferent de l'afirmació anterior que era la llavor.

Com observam aquesta lógica en les relacions socials i el desenvolupament històric?

Jo, i no per això l'únic, tenc la tendència de fer anàlisis dialèctics no tant generals i els solc aplicar a anàlisi de qüestions concretes, com en l'anterior post sobre la llei mordassa, quins efectes té, quines lógiques de relació imposa, etcètera.  Però aquestes operacions són universals i extenibles a tota mena de possibilitats.

Imaginem el concepte de tesi, partim de que aquesta tesi és una afirmació en Hegel.
Aleshores aquesta tesi tindrà moltes antitesis, negacions que no són la tesi.
Llavors la sintesi serà la conclusió de la tensió, negacions de la negació: Negació de la negació de l'antitesi damunt la tesi.


En l'anàlisi marxista, el més adequat és emprar el llenguatge de tesi, antitesi i sintesi.
Tesi podria ser tant el món àrab respecte d'Occident com occident respecte del món àrab, són antitesis l'un per l'altre.

Si pensam holísticament per exemple aquestes unitats culturals, observam com el món àrab rep una negació cultural científica en la seva relació amb la Índia amb la incorporació de l'actual llenguatge matemàtic, aquesta contradicció fomenta com a antitesi el desenvolupament de la tesi de la ciència interna del món àrab. El fenòmen creix i l'hereta occident essent negat pel món àrab de la mateixa manera que en el seu moment fou la Índia que negà les matemàtiques del món àrab. Qui ha negat, la India a ambdos espais culturals, el món àrab, i occident, únicament el món àrab i després el món àrab a Occident, o en defintiiva no hi ha diferències i les relacions de força han fet que es pugui dir que la negació de les matemàtiques s'exten a tot el seu abast com la unitat simple que és el món arab amb occident com a tensions de força que constitueixen la unitat de la seva relació?.

Pel que fa a la Història, indubtablement la història passa per etapes d'edats ja expressades per Hegel. I la contradicció interna que imposarà l'actualització de l'etapa històrica també està present. Per exemple, el jove capitalisme de l'edat moderna a Alemanya, Gran Bretanya i el nord d'Itàlia , venç en l'adultesa al vell sistema feudal que afavorí la seva aparició com contradicció interna del mateix,, i el venç per fenomens tals com la revolució francesa, s'imposa el capitalisme, donant lloc a la jove classe proletària i esdevenint vell amb els actuals imperialisme i el neoliberalisme com simptomes de la impossibilitat de la seva continua expansió.

Per acabar, potser una manera adecuada d'entendre les unitats unides per relacions de força com constitutius d'un organisme superior sigui útil comprendre'l des d'una perspectiva d'organisme biològic. La sang bombardetja nutrients a tota la resta de parts, les matemàtiques de la india avui en dia són una negació dominant a la resta del planeta.

En tant que la cultura és un pensament obert i en desenvolupament aquest és el reflex dels pensaments singulars, des d'aquesta noció holística, dialéctica del món, ens podem emancipar del narcicisme i entendre que els nostres raonaments són només part d'un pensament universal que reflexiona dins ell mateix i que nosaltres som una manifestació més d'aquest pensament universal, una neurona més que colabora en el raonament universal damunt una sèrie de tensions conceptuals que donen lloc a noves conclusions i al canvi. Si ens desfem de la identificació amb les nostres idees i tenim aquesta experiència holística del món podem entendre finalment com la realitat s'entén a sí mateix a través de les nostres diferents ideologies.