Sobre el llibre "Una imatge no val més que mil paraules"

Redactat en català.

El llibre " Una imatge no val més que mil paraules" sembla més una pancarta d'antioccidentalisme que no pas un llibre que denuncia diferents prejudicis lingüístics, altament decebedor.

També resulta decebedor que hi hagués un interés tan enorme pel que fa a aquesta lectura en aquest Segon de Batxiller, que tot i que no compta com a nota per qüetions pròpies d'aquest mateix

curs, calia llegir-se perquè semblava ser "força important per l'assignatura de català". Era necessari exposar-nos davant un autor impaible i que des de molts diferents grups de la societat seria qualificable de dogmàtic per una obra que no és realment necessària per l'assignatura? O potser no tenim ja prou prejudicis els occidentals?

El significat d'una paraula com prejudici és un acord de tots i aquest pot variar. Si a ell li sembla un prejudici el fet que hi hagi éssers humans que etiqueten (Quelcom que ben aviat és ben normal en el llenguatge, perquè els noms de les coses no són més que etiquetes) Potser a mi em podria semblar un prejudici la paraula "humà", ja que se m'està associant a unes criatures, que com jo, compateixen unes característiques comunes i fins i tot se poden reproduir ( A l'igual que una persona que parla Català Central a una que parla Mallorquí se poden entendre). No és tant perquè siguem idèntics sinó que per casualitat compartim una sèrie de característiques comunes que faciliten la reproducció (A l'igual que fan els distints dialectes d'una llengua per entendre's) i potser no gaire més. I a aquesta sèrie de conceptes que ens associen ho anomenam Humanitat, quan en realitat no pot ser més que un concens de la majoria que s'imposa a una minoria com jo, una minoria que potser també li sembla avorrit , típic i mancat d'orginalitat un altre llibre que parla sobre la cançó de sempre, quasi un recordatori del distòpic món que proposava Oswell en la seva obra "1984"

Com el mateix autor assanyala sense adonar-se'n i faig jo ara, les paraules acaben creant una ficció que en aquest cas ha portat a l'autor a no considerar que bona part dels seus arguments per altres criatures que ell classifica com a la mateixa cosa puguin ser prejudicis també. Al final gent com aquest autor fan gala d'aqueixa moral comuna que decideix quins prejudicis són vàlis i quins no. Que pel que es veu fa menys vàlid Mein Kamp de n'Adolf Hitler que no pas la seva feina contra els prejudicis lingüístics. I per què? Perquè els prejudicis de Mein Kampf són prejudicis inacceptables en la nostra societat pel concens, encara que no hi ha cap concens contra els prejudicis d'aquest senyor.

Altra cosa amb la que l'autor manifesta els seus prejudicis són els poetes, Com no? Argumentant que aquests tendeixen a sentir-se superiors a les classes baixes perquè les classes baixes no tenen temps per gaudir de desenvolupar algun tipus d'art. Jo podria respondre a aquest senyor que potser no estan més enllà que la resta dels humans, però que potser són capaços d'anar més enllà dels seus nassos i fins i tot, desfer-se'n de tota mena de prejudicis, siguin acceptats o transformats en altra cosa per mitjà d'un poderós eufemisme com els seus. Un dels meus millors amics és poeta i no és cap Rostchild, Que el món i la història són coses plenes de pobres que fan art i han fet art. És aquest del dogmatisme vomitiu del que me queix en aquesta obra.

Per resumir. No podem triar nosaltres lliurement els nostres prejudicis, sinó que ens han d'oferir pistes un o altre departament de l'institut en funció d'interessos qüestionables? Donau-nos novel·les d'artistes i estalviau-nos de llegir poesia masturbatòria de dogmatistes i moralistes.