diumenge, 24 de novembre del 2013

Sobre la existencia del Bien y el Mal.

Un nihilista es un hombre que juzga que el mundo, tal como es, no debería existir, y que el mundo tal como debería ser, no existe; por consiguiente la existencia [...] no tiene sentido.
F. Nietzsche

"Las convinciones son prisiones." El Anticristo. Friedrich Nietzsche..

Sospecho que a menudo a lo largo de este aún joven blog he dado ya a entender cuál es mi posición ante esta cuestión de un u otro modo. Sin embargo, me parece que es ineludible que dedice una entrada hablando del tema, sobre todo teniendo en cuenta una serie de acontecimientos por los que he pasado últimamente nacidos de mi posición al respecto.
Nueva religión en Rusia cuyos creyentes adoran la imagen
una famosa ratoncita de una serie de dibujos de Dysney.
La cuestión es que en el lugar en el que vivo yo el instituto es pequeño y no hay opciónes de Bachiller lo cual nos lleva a ir a otros bachilleres de las inmediaciones una vez hemos acabado la ESO, lo que supone ir durante dos años al Bachiller municipal, en el pueblo. (Yo vivo en su puerto a unos 9 km)  aunque también existen otras opciones, pero no es algo relevante.

El hecho de vivir lejos me hace tener que pedir a amigos míos que me lleven al puerto si así pueden. La otra opción es aguantar que un montón de turistas alemanes (Conste que no los meto a todos en el mismo saco) en la parada de autobús te peguen para adelantarte, o que peguen a alguna chica local con algún defecto físico y mental. Recuerdo que una vez a una chica con Down le cogieron las gafas y se la pisotearon. Vamos a ver, yo no me meto con las aficiones de los demás, pero al igual que no voy a una plaza de Toros no entiendo por qué tengo que pagar para presenciar esto.

Religión de John Frum, surgida en una tribu de Oceania
durante la Segunda Guerra Mundial, recrean la llegada a
la Isla de los soldados americanos. el nombre de la misma
religión obedece a lo primero que les dijo un soldado al
verlos por primera vez. "I'm John, from America" Soldado
al que posteriormente divinizaron.
Este hecho ha supuesto que yo el pasado y fatídico viernes compartiera el coche con el profesor de Historia y Ética de mi hermano pequeño, que ahora mismo cursa 4o de ESO en el puerto. La razón de que fuera con él es que venia a buscar a un vástago suyo y amigo mío que a menudo me hace el favor de llevarme de vuelta a casa.

Centrándonos en el asunto, aquel día acabamos un examen sobre la filosofía de Platón y lo estábamos comentando un chico que estaba junto a mi de mi misma clase y yo ambos sentados en la parte de atrás del mismo coche conducido por tal profesor de Ética. Comenté que lo que podía ser bueno y considerado perfecto desde el punto de vista de Platón no era más que una perfección y que si nos pusiéramos quisquillosos no sería incorrecto hacer una analogía de la misma embergadura con los Ministros del Opus Dei y Francisco Franco, que tenían una idea muy clara de lo que era la perfección absoluta y de cómo tenía que ser organizada la sociedad, criticando de esta forma la Teoría del Estado Ideal de Platón, que tan poco me gusta.

Óbviamente la opinión del profesor de Ética no se hizo esperar, pese a que yo no recordara que en todo momento iba en un coche conducido por una persona que quizá podía tener una compleja opinión al respecto, honestamente, tampoco era mi intención discutir nada en absoluto con aquel cabellero, aunque resultó no ser una opción a fin de cuentas, pues dijo que eso no era lo que decía Platón, repitiéndo así toda la filosofía platónica la cual ya conozco para tener que insistir yo en mis argumentos una vez más, señalando en qué puntos me parecía que coincidían ambas percepciones. Entonces surgió la verdadera fuente de la discordia; Para este hombre el bien y el mal existían, y además creía que se podía alcanzar un conocimiernto sobre este mediante el uso de la Razón.

No quisiera hacer gala de intransigente pero me esperaba de una persona como él algo más. Siendo como es, un profesor siempre valorado como muy inteligente, reflexivo y honesto. Sospecho que el reconocimiento de lo evidente puede, sin duda, afectar a todo lo que es y ha sido su trabajo, que en buena medida se trata de la difusión y reflexión en materia de Ética.  Tuve pues que dar mis argumentos en contra de la existencia de ambos conceptos. Intenté ponerme un poco a su nivel diciendo que quizá hay cosas que no obedezcan a una lógica y por tanto es cuestionable su realización pese a que no estuviera del todo de acuerdo, quizá un ataque tan inesperado y el hecho de que él fuera el conductor del coche y que yo quisiera llegar a mi casa fueron factores cruciales en el hecho de que no le dijera lo que opinaba, era para mi más importarnte llegar de una vez a mi casa y comer que discutir con aquel hombre. De hecho utilicé mis argumentos menos ofensivos al respecto; No es lo mismo decir que la moral es un código desarrollado a lo largo del tiempo por los seres humanos para determinar como debían desarrollarse las relaciones entre distintas personas, tribus, etcétera que decir que es un mecanismo que han desarrollado las personas débiles a lo largo del tiempo con tal de poner límites a los fuertes y poder así controlarlos, haciéndose así estos primeros con el poder.

Puse como ejemplo que si yo mataba a mi madre, aquello estaría mal visto desde la percepción generalizada que han aprendido a tener los demás, pero realmente no había ninguna manifestación en la naturaleza en la que manifestara que este hecho fuera bueno o malo, que no se trata más que de una convención social. Entonces el profesor de Ética me preguntó si era justo matar a mi madre o no, me limité a responderle que sin duda eso también obedecía a percepción humana e insistí de nuevo en que no había ninguna manifestación ajena a la invención del hombre que justificara que esa acción estuviera bien o mal.

Al final el hombre se limitó a responderme "La Declaración de Derechos Humanos" y señaló que era el código más complejo que había desarollado el ser humano hasta el momento y que por tanto era el mejor. Fue cuando llegamos a mi casa y me bajé del coche, me disculpé por el hecho de haber discrepado y que esperaba que no hubiera generado algún sentimiento negativo en él este hecho, dijo que no me preocupara y nos despedimos todos cordialmente.

Quizá debiera haberle respondido que incluso en esas circusntancias sería la univerlización de como tienen que desarrollarse las relaciones humanas hasta el punto de convertirse en Dogma Universal. Y no es que yo sea amigo de la Servidumbre que denuncia la Declaración de Derechos Humanos pero quizá si lo soy de la Defensa Categórica de la Propiedad Privada que hace la misma (Declaración nú 17 de los Derechos Humanos; Todo el mundo tiene derecho a la propiedad invididual y colectiva y nadie podrá arbitrariamente privar de estas propiedades al poseedor de las mismas) ya que sin lugar a dudas esta declaración nos somete a la nueva Servidumbre que se está imponiendo en nuestra sociedad, fundamentada en una única manera de entender cómo deben ser las cosas, una única manera de entender que son justas.

Cualquier cosa que salga de los derechos humanos está categóricamente mal vista por la mayoría de los colectivos humanos, sobre todo si se señala por parte de algún invididuo que tal cuestión incumple un derecho humanos en alguna situación social que así invite a que esto suceda, cosa que automáticamente creará un sentimiento de indignación por parte de los receptores de tal información que creen saber lo que son los derechos humanos pero que sin embargo no los conocen.

Quizá también debería haberle respondido que no se trataba de si era justo matar a mi madre o no, sino más bien de si era justo tener controlada a tantísima gente la cual ha sido engañada; Gente que desconoce hasta que punto desconoce cuán intervenida está su soberanía, su poder sobre ellos mismos, su voluntad para hacer lo que quieran. No saben que su vida les pertenece en exclusiva y que con ella pueden hacer lo que quieran, incluso suicidarse si así lo desean, y no hay ningún valor ajeno o ninguna voluntad colectiva que se pueda imponer o sea superior a la misma voluntad del invididuo. Quizá esa sea la gran injusticia, la verdad disuelta en verdades que se han vuelto obligatorias. Acabamos obedeciendo y acatando leyes que no hemos elegido nosotros ni hemos tenido ninguna relevancia real en su elaboración, así pues, no existe ninguna razón para obedecerlas.

El Bien y el Mal, la Moral, como he sugerido antes son una serie de cógidos desarrollados a lo largo de la historia de las sociedaded humanas, a no ser que se crea (de creer, de querer creer), no se puede sustentar más allá que en la creencia la existencia de los mismos ya que no hay ninguna evidencia lógica a la que haya podido acceder el ser humano que defienda esto, así pues la Moral es y ha sido una codificación de como se considera deseable por parte de otros invididuos como debe ser la actuación del invididuduos, es ,pues, el código en el que se dicta la manera en que un ser humano ha de desarrollar su comportamiento. El poco cuestionamiento que se hace de éste es sin duda uno de los mayores éxitos de los sistemas políticos y culturales del mundo, aunque en este caso me parece cuestionable no destacar Occidente y tener esta parte del mundo en cuenta dentro de toda esta ecuación.

La filosofía del alemán Friedrich Nietzsche sugiere que las personas son más débiles o más fuertes en relación al grado de verdad que son capaces de soportar. Una vez llegados a este punto, también sugiere que los códigos morales son desarrollados y defendidos por personas Débiles que se han hecho con el poder gracias a la sistematización de todo, incluidas las relaciones humanas, y que esta es sin duda la manera que los mismos débiles usan para defenderse de los fuertes, de los que saben cómo es la realidad, de los creativos, los agresivos, los violentos, los que no tienen miedo a nada, los aventureros, alegres, sin prejuicios, los que no encuentran algo sucio en su cuerpo ni en el sexo; así pues sugiere que morales como la Cristiana (La religión que habla de igualdad y que deja la Ética supuestamente laíca llena de tics cristianos) han desarrollado una inversión de los valores buenos y naturales que le son propias al ser humano y cambiándolas por la submisión y el resentimiento. Así pues se demoniza a todo aquel que sea fuerte y que quiera ser plenamente humano, alejado de las convenciones castristas que pretenden cortar las alas en pro de combatir el miedo de los mediocres.

Y esto para mi es la Ética, esto para mi es la Justicia, la Perfección Absoluta, manifestaciones de miedo, miedo a la muerte, miedo a ser humano, miedo a ser aplastado. Da lugar a jerarquias parasitales y a monstruos de siete cabezas con una puta encima. A los mediocres les da miedo que estas cosas no existan, les da miedo que la vida no sea algo sólido sino algo cambiante a grado masivo, que no haya un rumbo definido una manera de hacer las cosas, nada con lo que justificar una vida sin sentido.

9 comentaris:

  1. La declaración de los derechos humanos es una declaración más de servidumbre que de derechos humanos. Ya no sólo porque es hipócrita y que fue fruto de la Revolución Francesa (revolución iluminati-masona, hay que recordar) si no porque apesta a ese paternalismo asqueroso de: ''No os preocupéis, aquí las élites estamos para gobernaros pero de buen rollo eh?''.

    Asco. El mundo solo cambiará cuando la gente empiece a hacerlo.

    ResponElimina
  2. Saps que estem prou d'acord, que crec que no existeix un bé i un mal absoluts, ja que tot es relatiu perquè les coses són bones o dolentes en funció o en relació en alguna cosa, en algun objectiu. A més, per a mi l'ètica no té més sentit que com a pacte social o pacte de convivència. Òbviament, tot plegat inclou la sacrosanta declaració dels drets humans.

    Crec que alguna vegada ja t'he comentat que s'acusa a Nietzsche d'haver inspirat al nazi-feixistes amb el seu pensament i tot aquest llenguatge dels fort i dels febles ha estat usat per ells, pels nazi-feixistes, en la justificació pseudocientífica dels seus abusos. I per això em molesta aquest llenguatge malgrat reconec que hi ha una part emocional en aquest fet, però és que per a mi el sotmetiment no és dels febles als forts, sinó dels cobdiciosos que han pogut acaparar els bens sobre la resta de la població.

    D'altre banda tampoc estic gaire d'acord amb aquesta idea que un no pugui acceptar o sotmetre's en alguna cosa que no ha fet i que ni tan sol l'han consultat o tingut en compte en el moment d'elaborar-lo, tot i que crec que un ha de ser crític amb tot plegat i no empassar-s'ho així, tal com raja.

    Ja saps que em perdo en el detalls... Hahahahaha...

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep.

      Pel que fa a la relació de la Filosofia Nietzscheniana i el règim Nacional Socialista és cert que es va emprar la seva filosofia no sense abans haver estat manipulada per la seva germana, que mostrava afinitat al règim, i que ha donat molts de problemes per tornar a recuperar els seus escrits, de fet, la interpretació i lectura que se'n fa d'aquesta filosofia és la cerca desesperada i ansiosa d'una llibertat robada des del principi per la imposició d'una sèrie de conceptes establerts com a llibertats absolutes. No es pot dir el mateix del filòsof Immanuel Kant, que no va caldre modificar res de la seva filosofia perquè mostràs plena afinitat amb el règim feixista i els seus desitjos, tant és així que a Eichman li van venir molt bé els arguments de Kant per defensar-se durant els judicis de Nuremberg.

      Per altra banda jo no defens que hi hagi un bé i mal relatius, dic que no existeixen de cap de les maneres, com a molt, es pot tenir una opinió sobre una o altra qüestió d'acord amb els coneixements i pensaments apresos que sovint són els mateixos que s'imposen des del principi als diferents invididús.

      Pel que fa al tema d'obeir normes establertes abans ja per començar a mi se m'han imposat una sèrie de lleis en les que jo no he tingut cap rellevància i òbviament no tinc per què obeir-les tot i la ficció creada de què cal obeir-les sense tu haver triat té molta força a la nostra societat. Com em deia el Pare Xisco, una persona no és lliure si no sap ni entén entre quines qüestions pot triar. El coneixement (És a dir, la veritat) ens fa lliures, és una reflexió molt interesant que ens deixa el cristianisme que sens dubte pot ser útil per entendre el que passa. La gent acata les normes per inèrcia, no té per què sotmetre's perquè altres ho diguin.

      Esper que estigui tot bé.

      Elimina
    2. Em sembla tan evident que dir que el bé i el mal són coses relatives és el mateix que dir que el bé i el mal no existeixen que no entenc com pots contraposar-ho.

      D'altra banda crec que el que dius sobre el que ja està establert, que idealment potser que sigui d'una puresa absoluta, em sembla totalment irreal. Deixaré de banda la herència biològica, el genoma i el ADN que són realitats indiscutibles de que ja naixes condicionat, el que m'interessa és el fet de que quan ets capaç de dilucidar sobre l'acceptar o no i l'acatar o no, quan tens capacitat de tenir criteri i de ser crític, ja dus a sobre una quantitat tan important de prejudicis, la majoria induïts per qui t'hagi criat (que en diem cultura), que entrem en el món de la irrealitat pensant que pots simplement no acatar-los o no acceptar-los. Tan irreal com creure que hi ha una Veritat en majúscules. Quan dic que tot és relatiu també ho dic d'aquest concepte: Veritat com un absolut. No es neix en un món verge on tot està per fer si no en un món en el que ja hi han viscut milers de generacions (crec que encara no hem arribat al milió) i aquest és tal com els encerts i els errors dels nostres avantpassats l'han deixat (en aquest moment és un món occidentalitzat). I aquesta és la nostra realitat. Podem intentar canviar-lo, podem criticar el que hi ha, però hem d'acatar irremissiblement la nostra realitat i amb això no vull dir acceptar-la i sotmetre's.

      O és que acceptar o acatar els pensament de Nietzsche o de Ayn Rand no és ja acceptar o acatar "leyes que no hemos elegido nosotros ni hemos tenido ninguna relevancia real en su elaboración"? 

      Saps que per a mi parlar de "perfecció absoluta" es parlar d'un ideal inexistent i completament manipulador. Totes aquestes idealitzacions que fan el filòsofs que usen per desenvolupar determinades línies de pensament, són enganyoses i acaben duent a conclusions que són, si més no, poc solides o parcials, quan no, falses. 

      Seguiria discutint sobre els perills d'aquestes simplificacions, que ens ajuden a analitzar determinats aspectes de la realitat, però que, com a tals, fan perdre la visió global del problema analitzat, però ho deixaré aquí.

      Una abraçada.

      Elimina
    3. Hola Josep.

      Òbviament hi ha condicions de les que en som esclaus si el que volem precisament és mantenir-nos vius, d'això n'anomenem necessitats vitals, també és òbviament cert que no tenim cap manera de modificar el nostre ADN ni les nostres condicions, em sembla tan obvi que em costa entendre per què he acabat ara explicant-t'ho.

      Però més enllà d'aquesta condició comuna entre la vida que coneixem dir que no es poden perdre els prejudicis (Fal·làcia sovint emprada per no trencar l'Statu Quo, quelcom que feia la meva ex parella, per exemple) ni molt manco acceptar que cap condició a la que estigui sotmesa un invididu no pot variar com la seva por a la llibertat. Acceptar que són fets que no poden variar és una de les excuses que identifiquen molts autors existencialistes com a una manera de fer perdurar i justificar situacions indesitjables.

      Pel que fa al que tu consideres obvietat entre el relativisme del bé i el mal i la seva existència. El relativisme convida a entendre cadascun dels fets des d'un o altra determinada visió, és a dir, es passa del "Matar és pecat" abrahàmic al "Matar pot estar malament, depèn de les raons" del relativisme; aquest relativisme que s'uneix entre un menyspreu per la vida política que veig que es generalitza entre la classe mitjana que ha perdut poder adquisitu a passos agagentats al meu voltant, el mateix relativisme que diu ; Hitler no era tan dolent, Stalin no era tan dolent (Que d'aquest se'n fa una apologia bestial entre alguns dels meus cercles propers tot negant la realitat que va matar tanta o més gent que Hitler). Aquesta pèrdua de la solidesa moral pot desembocar en una vertent intel·Ligent, el reconeixement de la inexistència d'aquest, com m'ha passat a mi, i per tant entendre que no hi ha cap valor que pugui fer-me perdre la meva autonomia per idees absurdes d'extrema dreta en el cas hitlerià, o també pot desembocar en el relativisme de la consciència política i social; identificar un grup com a del tot dolent, tot sovint funcionaris i polítics, entendre que hi ha persones que relentitzen aquesta nova justícia de punir els polítics (Tan moralistes com cínics que no volen jugar al joc del populisme) i que poden ser perseguides , O por què varen ser perseguits durant l'època Nacional-Socialsita alemanya Comunistes, Testimonis de Jehovà, Artistes...? . Un altre bon exemple d'això és l'Atena clàssica democràtica; Els sofistes amb la seva oratòria decidien que estava bé o malament en tot moment, se guanyaven els vots de la meitat del 20% que podien votar just perquè així s'havia decidit sense qüestionar-s'ho com per exemple matar a Sòcrates, fer creure que matar a Sòcrates era just. Un cristià seriós dirà que matar està malament, un nihilista malalt com jo dirà que no hi ha justifica, però cap d'ambdós reconeixerà l'autoritat d'aquesta més de la meitat del 20% a matar Sòcrates. Al poble li ve molt bé que li diguin que pensar, la majoria de les persones semblen no poder pensar per elles mateixes.

      Per acabar, és interessant aquesta menció que en fas d'Ayn Rand i Nietzsche perquè Ayn Rand bàsicament va inciiar-se en el món de la filosofia per Nietzsche per finalment acatar una de les màximes que el mateix Nietzsche va fer oficial en Així parlà Zaratustra; Quant hàgiu aprés el que havíeu d'aprendre d'això que us dic, menyspreau-me, menyspreau-me i odiau tot quant us hagi dit, creau ara lliures vosaltres mateixos i desqualificau-me. Nietzsche no accepta que ningú estigui sotmès a cap idea o filosofia ni tan sols a la seva, és això el que el fa tan interessant, la mateixa Ayn Rand critica els nitzschenians qualificant-los d'il·lògics. A més a més, Ayn Rand proposa una mena de moral d'estar per casa, per entendre'ns, ja que es dedica a analitzar sistemes més que en la moral de l'home en si mateixa.

      Un salut.

      Elimina
  3. Sempre hi haurà qui serà capaç de veure coses bones en les accions de Hitler, Mussolini, Stalin, Franco, Videla o Pinochet, perquè, de fet, tots ells la van encertar alguna vegada. Perquè tot i que fossin dictadors absoluts no eren el mal... Malgrat que en van fer de molt grosses. Però segur que en trobaria molts que veuen bé coses que jo veig malament i que trobarien malament coses que a mi em semblen bé. Qui té raó?

    Malgrat que estigui d'acord amb tu amb que cal tenir un criteri propi i saber ser crític amb els propis prejudicis, això no equival a què un no pugui acceptar o sotmetre's en alguna cosa que no ha fet i que ni tan sol l'han consultat o tingut en compte en el moment d'elaborar-ho. El mateix pensament de Nietzsche que expliques sobre ningú s'ha de sotmetre al seu pensament fou elaborat sense consultar-te... I t'hi sotmets, oi? Doncs ja està tot dit.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ningú me l'ha imposat, jo accept que és veritat però jo ho he fet des de la plena llibertat, perquè tinc coneixement de les altres opcions i sóc més lliure per triar, no com els que lliurement esclaus del seu desconeixement accepten això per inèrcia.

      Elimina
    2. Això vol dir que estem d'acord en que no tens perquè rebutjar per sistema tot allò no has fet i que ni tan sol t'han consultat o tingut en compte en el moment d'elaborar-ho, tot i que no s'hagi d'acceptar cegament, que és el que jo estava intentar dir.

      Una nova abraçada

      Elimina