diumenge, 19 de gener del 2014

Cançons de Jarabe de Palo. Una manera d'entendre el Nihilisme actiu?

Publicació en català.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------

Pot semblar una mica paradoxal que justament em disposi a fer una anàlisi de les lletres de cançons d'un autor que tot i ser de la Franja d'Aragó canta en Castellà. El motiu obeeix a que aquesta publicació va adreçada a gent que conec. Gent em va demanar quelcom relacionat però la impossibilitat de respondre'ls atesa la situació al batxiller en la que gairebé el temps lliure de manera puntual és quelcom que supera la barrera de la inexistència. De tota manera, aquesta publiació no pretén ser res més que una anàlisi puntual sense tenir gens en compte ni saber-ne l'opinió i els motius reals que portaren l'autor a escriure les lletres d'aquesta manera.

I és que podria dir-se que algunes de les lletres del grup Jarabe de Palo podrien identificar-se amb el nihilisme possitu; Per entendre'ns. El nihilisme negatiu / passiu és la fase en que l'invididu pren consciència de la inexistència de Déu, se sent sol i també sent por (Potser la fase en la que estic jo en aquest moment de la meva vida) Comença a comprendre que la vida és absurda sense Déu; Nèixer, menjar, reproduir-se, morir.... Aquest nihilisme del que parla Nietzsche s'enfronta a l'aposta que en fa; el nihilisme positiu / actiu : consistent en atorgar un nou sentit a l'existència malgrat la inexistència de l'ens diví (Nous valors propis, nova moral per al propi invididu). Emplenar la vida d'un significat en que la raó de viure no es trobi fora de la vida pròpia. Un constant Sigues lliure! Fes el que vulguis! Un carpe diem sense tenir en compte la inminent mort. (Aquí se n'obvia els dos altres tipus de nihilisme: el nihilisme incomplet i el nihiisme clàssic/ superhome)

Per exemple, en el número 4 del disc La Flaca d'aquest grup.





Hace días que te observo
y he contado con los dedos

cuantas veces te has reído
una mano me ha valido.
Hace días que me fijo
no sé que guardas ahí dentro
a juzgar por lo que veo

nada bueno, nada bueno.

Aquest primer fragment tampoc no és quelcom gaire especial tenint en compte que podria ser un tipus de tema que es podria repetir perfectament en altres cançons; La tristor d'una persona davant la vida. Podria interpretar-se com la pèrdua de Déu o la comprensió de la ficció dels valors propis i com afecta això a la persona, però ja dic que també potser donar-li massa voltes a quelcom que podria ser força més bàsic.


¿De qué tienes miedo

a reir y a llorar luego
a romper el hielo
que recubre tu silencio?

Suéltate ya y cuéntame
que aquí estamos para eso
pa' lo bueno y pa' lo malo
llora ahora y ríe luego


Aquí podria interpretar-se això que el cantant denuncia de por a la fatalitat de la inexistència d'un sentit per la vida. En lloc d'això l'autor semblaria apostar per abandonar el nihilisme passiu i passar a l'actiu. Això ho fa mitjançant l'aposta per riure en haver superat l'estat de tristor inicial produida per la manca de sentit del que gaudeix la vida. El sentit de la vida com a origen en la nostra pròpia vida. 

si salgo corriendo, tú me agarras por el cuello

y si no te escucho, grita !
te tiendo la mano tu agarras todo el brazo,
y si quieres más pues, grita !


Aquí arribam a la tornada de l'autor. Qüestions com cridar es poden identificar en la Voluntat de poder. Tota vida viva té voluntat de seguir vivint. Aquesta voluntat pot esdevenir exigència i fins i tot imposició cap aquells que estimam i suposadament ens estimen. Una necessitat d'afirmació per poder superar l'estat nihilista passiu veient en el nostre entorn les coses que podem entendre com a bones de viure. La diversió, l'alegria, el passar-s'ho bé amb un amic. Aquestes són raons per viure que no es troben més enllà de la pròpia vida. Aquí la voluntat de poder és sinònim d'imposició en favor de la vida. un retret cap a aquells que no estan allà tot i necessitar-los. Quelcom que potser hauria de feU jo amb alguns amics meus darrerament.

Hace tiempo alguien me dijo

cual era el mejor remedio
cuando sin motivo alguno
se te iba el mundo al suelo
Y si quieres yo te explico
en que consiste el misterio
que no hay cielo, mar ni tierra
que la vida es un sueño

En aquest fragment resulta curiosa l'afirmació "... cuando sin ningún motivo se te iba el mundo al suelo..."  S'inverteix la idea de que la vida no té sentit i això ens deprimeix al fet que no hi ha motius i que precisament no ens podem deprimir per una raó inexistent. Això vindrà afagat de la mà de la següent part de la cançó. Després parla d'un misteri: "... No hay cielo, mar, ni tierra, que la vida es un sueño"  No existeix ni un cel físic (paraula per definir què?) ni tampoc espiritual, per tant, no existeix lloc al que anirem, ni tampoc mar (Ni físic ni espiritual, entés aquest en la cultura clàssica com a l'avantsala de l'infern). També nega l'existència de la terra afirmant-la com a percepció i denominació humana atorgant-li una identitat buida. Vet aquí quan s'arriba al final "...La vida es un sueño" La vida, atés que és una qüestio sense sentit és un somni, quelcom que cal gaudir. Quelcom semblant a anomanar-lo regal, però que passa esporàdicament, no té ni ha de tenir un sentit racional. Aquí doncs, es rebutja al sentit racional de la vida. Posa la raó al servei de la vida però no com a element indispensable per aquesta. La fal·làcia que és en les qüestions pròpies de la raó on cal situar la vida se presenten com a quelcom poc desitjable i fonamentat en la por. Així que la pèrdua d'aquests generen necessàriament una por en aquells que no han aprés a entendre la vida d'altra manera.


El cert de tot plegat és que tot i que no se coneixen les influències de l'autor, (Al manco no les conec jo) en matèria filosòfica (Podria ser la pròpia vida i prou) sí és cert que sembla poder-se'n fer una lectura nihilista positiva. Això també es pot observar en altres cançons, com ara Bonito, tot i així, les lletres d'aquest grup destaquen per ser força senzilles. Prenten transmetre força qüestions en poques paraules.

1 comentari:

  1. No m'havia fixat en l'aspecte nihilista d'aquestes lletres, però ben mirat tens tota la raó. En són. Tot i que no sé això és volgut, si sincerament creu en el que diu, o és simplement una "pose", una actitud com la de l'Albert Pla que el fa singular i l'ajuda a vendre el seu producte.

    Llegint-te se m'ha acudit pensar que els meus fills no han tingut mai un déu. El sotrac que ha representat per a tu o per a mi la pèrdua d'aquest fals puntal, ells no l'han tingut mai. Mai han patit la tristor de la pèrdua. I crec que la seva vida és plena de sentit.

    Una abraçada.

    ResponElimina