Sobre els objectius

Reflexió de Jordi Joan Baucells

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------

No veig un motiu. Simplement desconec perquè hauria jo de fer alguna cosa en aquest món. Desconec perquè tenir objectius, ambicions, metes… Tot és el mateix. I no veig res més que una fal·làcia sepultada. És comparable a embellir un cadàver. Per molt que vulgui maquillar-lo, ben vestir-lo i posar-lo a caminar com si fos un ésser dotat de vida; no en té, seguirà essent un cadàver. Allà on els altres veuen un fi, jo veig una circunferència. Acabar, començar, acabar, començar… Jo no veig cap meta. L'esforç no du en lloc. L'esforç no és en sí. Què pot ser prou important? Què mereix el meu esforç? Què puc voler? Per què he de voler? A mi me sembla una ficció, una mentida, una falsa necessitat. Una falsa necessitat que brolla d'una angoixa cap el no res (també falsa): un sempitern reemplaçar el que la vida ens lleva. Els objectius, segons el meu entendre, intenten donar coherència a una realitat no fonamentada. Subsanen la por d'aquells que no poden concebir-se a sí mateixos com a fruit de l'atzar, com un accident biològic, com una estrella que naix, llueix i mor: efímers. No és, llavors, un instint de supervivència intelectual? Com la mosca que lluita per la seva vida una vegada engendrada la seva mort dins la teranyina? No són llavors els objectius una esperança? No era l'esperança l'únic mal que quedà dins la caixa de Pandora? Jo he ballat amb l'esperança i m'ha trepitjat els peus. Vol dir això que romanc immòbil davant el pas del temps? Si no tenc objectius, que em mou? Quin és el meu motor? Jo no perseguesc cap anhel, no encaç. Jo desig. Jo desig, però què desig? No serien els desitjos un altre apelatiu dels objectius? La diferència roman en la seva procedència. Mentre que l'objectiu és un final que no prové de mi, el desig és única i exclusivament individual, únic, intransferible. El desig és autèntic, mentre que l'objectiu és fals. El desig és l'únic que allibera el meu pit del sentiment del no-res, és l'únic que allibera el meu cor del puny de la vacuitat. Sigui quin sigui el desitj, aquest trascendeix tota moral, tot codi de valors: el meu desig és independent dels altres éssers, però inherent en mi. És aquest el meu motor. Però, com escalar el cim del desig? No en som cognoscent, però crec que el menys rellevant és arribar al cim. Seguir escalant sí és rellevant, és vital. Com més alt millor arriba la brisa. No és l'objecte del desig qui incita a l'escalada, sino l'amor al desitj. Per tant, l'únic acte pur que pot sortir de mi només pot ser donat a llum des de l'amor. Només l'estima pot justificar el desig. El desig sense amor es desgasta, s'erosiona i s'enquista. Es litifica i es converteix en un objectiu. El desig, com la ingenuïtat, salva les conciències.